Trinitat Gilbert Martínez

El món es divideix entre els que els encanta els musicals i els que els no els suporten. És un gènere que crea extrems; si més no, és la meva experiència. I ho he tornat a comprovar amb el musical anglès que ha arribat per primera vegada a Barcelona: “The Rocky Horror Show”. El públic era tan entusiasta, que n’hi havia que hi anaven a veure el musical vestits o disfressats com els mateixos actors, que no surten a l’escenari amb robes discretes. Les cançons també feien aixecar de les cadires el públic, que taral·lejava, cantava i cridava a estones les lletres de la cançó. El musical anglès, és clar, és ben conegut i estimat, i per això l’entusiasme desfermat […]

The producers ha arribat amb molt soroll per a res. Un musical embolicat amb lluentons i purpurina que aconsegueix distreure a estones, i moltes d’altres avorreix per gags allargats i sobretot per cançons que duren en excés per la poca lletra que tenen. O potser sí que el soroll servirà per a molt, perquè ha reobert un debat que en una societat amb cultura democràtica no s’hauria ni de tenir: quan tu exposes el teu art, hi ha d’haver sempre opinions argumentades del que observen altres ulls que no són els teus. Si no vols que ningú opini de les expressions artístiques que crees, llavors potser hauries de representar l’obra tal com vol viure un ermità, amb solitud. I, ara, […]

Sally Potter, “The Party”, Belbel i “una de les estrenes més esperades” eren quatre dels motius per anar a veure l’obra que acull el Poliorama fins al 3 de desembre. Quatre motius de pes que no aguanten en l’hora i mitja que dura l’obra. No tots els actors estan en el mateix nivell interpretatiu: n’hi ha que són versemblants, que et creus el que expliquen (Lluís Soler, Àngels Gonyalons, Jordi Díaz, Marta Ribera), també n’hi ha que aconsegueixen fer riure (Biel Duran), però res més salvable per a la resta de personatges, massa plans i estereotipats. De fet, el mateix guió ha pecat històricament de presentar uns personatges plans i amb poca profunditat, però en l’obra de teatre s’amplifiquen els […]

Quan la lectura fàcil no se sap escriure, la societat té un problema, que vol dir que no sap integrar ni adaptar al sistema la població que necessita anar per un carril més lent. Aquest podria ser el missatge que l’obra de teatre «Lectura fácil» (en castellà) vol transmetre a l’espectador. Però reduiríem molt la complexitat de l’obra, que compta amb actrius i actors que deixen sense paraules per la seva representació de primer nivell. Els esmento a tots: Desiree Cascales, Estefanía de los Santos, Carlota Gaviño, Pilar Gómez, Anna Marchessi, Marcos Mayo, Pablo Sánchez. La direcció és d’Alberto San Juan, que ha comptat com a ajudant de direcció amb Anna Serrano Gatell. Dit això, anem a pams. L’obra es […]

«El Papa» és un duel dialèctic entre el papa Benet XVI, representat per Lluís Oller, i el papa Francesc, Xavier Boada. Dos mons oposats, dues vides diferents, marcades pels orígens vitals, que es porten a l’escenari amb tot el seu pes, però que emociona poc, molt poc a l’espectador. D’entrada, la introducció de l’obra, en què es presenta el turment del papa Benet XVI, que anuncia que vol abdicar, es fa llarg, lent i dens. És una introducció que ja anticipa la monotonia que hi haurà a les parts següents de l’obra: el nus, en què hi haurà enfrontat els dos personatges, i el final, quan el papa Francesc aconsegueix que el conclave el voti. El personatge representat per l’actor […]