Trinitat Gilbert Martínez

Filumena Marturano ens connecta amb Nàpols, amb l’italià (quin esforç per recrear-ne l’accent dialectal identificant-lo amb el català; i l’estàndard, amb el castellà) i amb patrons de vida que potser es podrien considerar ancestrals. Filumena Marturano també és una simfonia de veus, de personatges (alguns plans; la majoria, molt ben perfilats), de riures i, en resum, de molt bon teatre. Filumena Marturano és una de les grans produccions de la companyia La Perla 29, que em porta a fer una reflexió: els guions escrits per autors del Mediterrani (en aquest cas, d’Eduardo de Filippo) els hauríem de considerar molt més. I amb aquesta idea no vull malinterpretacions, perquè és clar que hi ha autors dels set mars imprescindibles de conèixer […]

Quan a la cartellera hi ha una obra de l’actor Dafnis Balduz, no m’ho penso dues vegades, hi vaig. Cadascú deu tenir els seus actors preferits, en el meu cas és Balduz, que el lligo amb mestratge. I si no, el recordeu a «L’oreneta«, al costat de l’actriu Emma Vilarasau? Amb aquesta idea, vaig anar a «Pols de diamant», i de nou em vaig trobar amb una obra de les que cal recomanar a tothom perquè hi vagi. Tant ell com com l’actor Albert Salazar expliquen amb rigor un cas complex, com la vida mateixa, que va tenir lloc a Madrid el 2021. L’ús de la mentida per amagar una realitat coneguda, però que tothom titllaria de reprotxable, va portar […]

Podríem conjecturar una hipòtesi per saber si l’obra de teatre que hem vist ens ha agradat o no: si hi voldríem tornar una segona vegada. A “Hamlet 0.1” hi voldria tornar una segona i una tercera si pogués. I segur que cada cop pensaria el mateix que vaig pensar just quan va acabar: quina gran funció! Dit això, comencem. Els apassionats de l’obra de William Shakespeare (en som milers, oi?) ens dirigim sempre als teatres on es representa una obra de l’autor anglès del qual encara avui se sap ben poca cosa. A casa nostra, les representacions de “Hamlet” han marcat fites històriques, i de ben segur que molts recordeu l’actor Julio Manrique fent el paper del príncep danès (amb […]

Coherència, revolució i pares són paraules antònimes. Si ets revolucionari i vols canviar el món, pensa que canviaràs d’idea quan tinguis diners a la butxaca gràcies a una bona feina i, més tard, quan siguis pare. Aquesta podria ser una de les grans idees que l’obra “Love, Love, Love” transmet, però és una idea concisa per abraçar una obra que es basa en una parella que es coneix a finals dels anys seixanta a Londres i la veiem evolucionar fins arribar a l’actualitat. El que més em va sacsejar de l’obra: copsar el mal que poden fer uns pares que exigeixen tant a una filla llesta i bona filla quan ells mateixos no van fer mai cas als seus pares. […]

El poder de l’actor Pere Arquillué per interpretar personatges diferents (homes, dones, adolescents, nens petits) no és cap descobriment, però a cada obra podríem dir que ho millora, que s’hi troba més còmode. I així es percep en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”, que es podrà veure al Teatre Romea fins al 24 de setembre. Si l’actor s’hi troba còmode, l’espectador es remourà per dins, i potser també a la mateixa cadira. No hi ha salvació possible per a als personatges d’un poble que viuen atrapats per la incomprensió, pel pes del seu turment infantil, per la impossibilitat de sortir-se’n de les mirades inquisidores d’uns veïns que no accepten la diversitat. Com a bona […]