Trinitat Gilbert Martínez

La companyia Dagoll Dagom ha aconseguit que la nostra vida es pugui comptar per les vegades que hem vist Maricel. Jo l’he vista tres cops, amb aquesta, per tant, tinc tres dècades segures al cabàs (més algunes, poques més). La proesa també fa que la comparem amb les edicions anteriors. Ai, la Blanca! Com ens agrada l’Alèxia Pascual, però tan bé que també ho feien totes les actrius anteriors que l’han succeït: Àngels Gonyalons, Elena Gadel, Ana San Martín. Els qui no l’han vist mai l’obra (quina sort els petits que hi van a veure-la) es trobaran amb una acció trepidant, que avança a còpia de cançó, virtuosament cantada, i d’uns personatges que saben transmetre bé la seva bondat (atenció […]

El teatre beu de la realitat per fer-ne ficció o per fer-ne denúncia social. I els espectadors entenem el que s’hi explica perquè hi veiem reflectides (alguns aspectes de) les nostres vides. A «Jauría» la denúncia social per millorar el món comença des del moment que l’obra vol explicar què va passar els Sanfermines del 2016 quan cinc homes van cometre un delicte continuat de violació en grup amb tracte vexatori cap a la víctima. El 2019 el Tribunal Suprem va condemnar per unanimitat que els violadors compleixin una pena de 15 anys de presó. El relat dels fets comença des que la noia, de 18 anys, de Madrid, que havia arribat a Pamplona amb el cotxe d’un amic, s’asseu […]

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials tenen la capacitat de convertir en estrelles les persones i alhora de d’anul·lar-les. I tot en qüestió de pocs dies. També es necessita que la persona tingui qualitats naturals, com ara saber comunicar-se, expressar les seves idees amb seguretat i contundència i, el millor de tot, tenir la capacitat de crear frases com a titulars. Segur que podem pensar en persones que han sortit d’àmbits molt diferents que han deixat fins i tot la seva feina per convertir-se només en tertulians de ràdios i televisió perquè han complert aquests requisits. I els podrà anar bé sempre que siguin coherents amb el personatge que representen, i que, per tant, no menteixin entre el […]

No entraré en mites i llegendes sobre el que sempre s’ha assegurat sobre les segones parts. Així que al gra: la segona part de l’obra ideada pels dramaturgs Joel Joan i Hèctor Claramunt són gairebé dues hores d’acció pura, ben travada, esquitxada de notes d’humor, que no decep gens per als que hi hem anat atrets per l’èxit de la primera part. Ara bé, si hi ha cap però per assenyalar-hi, sempre n’hi ha, és la introducció, que és excessivament llarga. Tant és així, que podríem dir que a «Escape room 2» li sobra mitja hora, però no la del final, sinó la del principi, que fa la impressió que als autors els calia justificar amb excés el perquè de […]

Sempre que vaig a veure un Joan Pera, tal com anomeno les obres en què actua, penso que li hem d’estar molt agraïts per tot el que ens ha donat. Sempre vull dir-li «moltes gràcies, Joan Pera». Moltes gràcies per haver-nos compartit la teva saviesa, els teus dots interpretatius, per donar-nos tantes estones de somriures (a estones, també de riures) i sobretot moltes gràcies per la teva generositat. En aquesta ocasió, en l’obra dirigida per Daniel Anglès, Joan Pera representa tots els papers de l’auca d’un clàssic, «El conte de Nadal», de l’escriptor Charles Dickens, una obra voluminosa, pensada per a adults, que comença amb una frase mítica en el món de la literatura: «En Marley era mort». Concretament, en […]