The producers ha arribat amb molt soroll per a res. Un musical embolicat amb lluentons i purpurina que aconsegueix distreure a estones, i moltes d’altres avorreix per gags allargats i sobretot per cançons que duren en excés per la poca lletra que tenen.
O potser sí que el soroll servirà per a molt, perquè ha reobert un debat que en una societat amb cultura democràtica no s’hauria ni de tenir: quan tu exposes el teu art, hi ha d’haver sempre opinions argumentades del que observen altres ulls que no són els teus. Si no vols que ningú opini de les expressions artístiques que crees, llavors potser hauries de representar l’obra tal com vol viure un ermità, amb solitud.
I, ara, al gra, a l’obra. El musical en castellà té una escenografia preciosista: decorats, vestits, esfectes especials (n’hi ha i força), que aconsegueixen que constantment estiguin passant coses a l’escenari i fora de l’escenari. La interpretació de l’elenc també és de nivell, i especialment destaquen pel seu nivell els papers principals (els dos productors i l’Eva Hitler).
Per continuar, la interacció amb el públic d’un moment del musical enllaça amb la millor tradició de La Cubana, i la tria dels homes a l’atzar (o és el que ens fan creure al públic) és divertida, i és dels moments que més somriures aixeca entre el públic. I just aquí, en aquest moment mig improvisat i mig preparat és quan apareix el català, la llengua que no ha estat triada per a un musical a Barcelona, que (és clar, com ara es diu) vol arribar als grans públics. Ai, malaguanyat pensament! Si els amants dels musicals viatgen a països estrangers només per veure’ls sense dominar-ne l’idioma! Si els musicals en català omplen a casa nostra (Llàcer, tu mateix ho saps amb “El petit príncep”, i no pensem que només hi van famílies perquè els musicals trenquen fronteres d’edat). I més botons de mostra: preguntem-ho a Dagoll Dagom amb la seva “Alegria que passa”. I encara més, parlant de Dagoll Dagom, pensem en “Maricel”.
Per acabar, i malgrat tot, The producers és un musical per a un vespre que vulguem distreure’ns per distreure’ns. I de vespres d’aquest tipus segur que n’hi ha molts al calendari.
