Sally Potter, “The Party”, Belbel i “una de les estrenes més esperades” eren quatre dels motius per anar a veure l’obra que acull el Poliorama fins al 3 de desembre. Quatre motius de pes que no aguanten en l’hora i mitja que dura l’obra. No tots els actors estan en el mateix nivell interpretatiu: n’hi ha que són versemblants, que et creus el que expliquen (Lluís Soler, Àngels Gonyalons, Jordi Díaz, Marta Ribera), també n’hi ha que aconsegueixen fer riure (Biel Duran), però res més salvable per a la resta de personatges, massa plans i estereotipats. De fet, el mateix guió ha pecat històricament de presentar uns personatges plans i amb poca profunditat, però en l’obra de teatre s’amplifiquen els dos defectes.
Malgrat això, hi ha encerts narratius i molt captivadors teatralment (especialment la primera escena, que impacta, i que n’anuncia la tragèdia final); una escenografia preciosista d’una casa benestant, i sobretot les converses dels amics en què es debat la salut pública, la contradicció que la parella de la futura ministra de Sanitat hagi optat per la salut privada, i el moment de fe d’una persona racional i materialista, que, quan li trontolla la salut, s’abraça als pensaments que se situen fora de la ciència.
Per acabar, “The party” podria haver aconseguit esprémer més les relacions dels amics amb les veritats i les mentides, dos altres temes importants de l’obra, però s’acaba convertit en una simplificació plana, amb poca emoció i encara menys diversió.