Abans de començar, els ingredients:
La vida es sueño és una de les obres més conegudes del Segle d’Or espanyol (anomenat d’or perquè en una mica més de cent anys concorren algunes de les obres literàries i artístiques més importants de la història d’Espanya). D’entre els seus autors, Calderón de la Barca n’està considerat el darrer i, probablement, més important de tots.
Declan Donnellan, per la seva banda, és un dels directors britànics més reputats de l’actualitat. Fundador de Cheek By Jowl, companyia donada a recuperar textos de Shakespeare i altres clàssics en general, és conegut per apropar aquestes obres cabdals de la literatura dramàtica al públic, destil·lant-ne el seu to més lúdic i popular. També ha dirigit espectacles a la Royal Shakespeare Company, l’English National Opera o l’Old Vic Theatre, entre d’altres.
I ara, la recepta:
En un intent d’oferir una versió diferent, allunyada dels cànons dramàtics habituals de l’obra, i sent fidel a la seva línia creativa (i potser a l’estereotip que es té d’Espanya més enllà de les seves fronteres), Donnellan planteja el seu Calderón com una mena de vodevil amb ingredients de music hall, amb personatges que entren i surten d’escena, interactuant amb el públic al ritme de sitcom. Una farsa que sembla bascular més cap a la paròdia que cap a l’existencialisme de l’obra original. Les sublims idees de Calderón continuen allà, aigualides, potser, per aquest to simpàtic i lleuger que acaba prenent el protagonisme a costa de la profunditat filosòfica i crítica que n’ha fet, d’aquesta, una peça cabdal del repertori teatral mundial.
És l’estil de Donnellan. Treure pes per presentar una versió lúdica, jogassera, divertida i propera… tenint cura, però, de no perdre el catalitzador dramàtic pel camí. Doncs és aquest catalitzador el que funciona com a cavall de Troia per arribar al fons de l’ànima de l’espectador i fer-nos entendre allò que, en essència, vol transmetre l’autor original.
Un dels elements més interessants és l’excel·lent espai escènic dissenyat per Nick Ormerod. La seva simplicitat i nivell d’abstracció, combinada amb la fantàstica pedra del Teatre Grec, genera un espai d’insomni que, per si sol, ja paga l’entrada d’aquest experiment, potser, necessari, entretingut, d’una qualitat indiscutible, que no acaba d’encertar al centre de la diana i aconseguir que la vida transcendeixi la il·lusió.