Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, ets gran perquè vas fer un teatre divertit, proper al poble, amb reminiscències de la Commedia dell’ Arte i a la vegada seriós i crític. Penso que aquesta és l’obra més esbojarrada de l’autor (de les que conec). Te una primera part genial amb una confrontació dialèctica entre el director dels còmics i el prefecte de la província, i una segona desmarxada amb una desfilada de personatges impagables: el capellà trabucaire, el metge, la mestre del poble… No hi ha res sobrer: personatges ben perfilats, situacions divertides… l’Eduardo era un geni i Homar ho ha dirigit a la perfecció i, com és lògic, els actors n’han fet una creació, tots. Felicitats! D’aquesta posada en escena se’n parlarà, i bé.

Perquè ho diu el DNI? I si no t’identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina? No tot és blanc o negre, vaja quasi res, i d’això va aquesta peça que penso que és més que un musical. A partir d’una idea de les germanes Peya, Miriam Escurriola i textos de Marc Rosich, els de l’Era dels Impuxibles han bastit un espectacle de categoria: música, dansa i text amb un plantejament molt atractiu i força arriscat. L’Albert no fa massa era la Berta i ara, mentre la policia de l’aeroport intenta aclarir «què és» reflexiona sobre els fets més rellevants de la seva vida. Finalment les seves dues parts (femenina i masculina) arriben a un […]

Me parece que ha sido la forma en que la dramaturga ha planteado la obra (a menos que en la adaptación lo hayan manipulado). Cuatro alumnos se apuntan en un taller de teatro en el centro cívico del pueblo. La profesora propone un movimiento, un alumno lo copia, como si fuera un espejo y lo transforma, y así sucesivamente hasta que todos los componentes de la clase hayan hecho de todos y de ellos mismos a la vez, y con este juego van saliendo cosas y cosas… a mí me han pesado los continuados cortes a que ha sido sometida la representación y a pesar de la buena dirección y las magníficas actuaciones, me he aburrido.

Porque pienso que ha habido una correcta dirección de Teresa Vilardell, buena interpretación de Marc Martínez, la escenografía, la iluminación, todo bien, pero… a mí personalmente no me ha llegado. ¿Y eso qué quiere decir? Pues que no me he sentido involucrado y al final me he aburrido. Tal vez no es tan fácil trasladar un relato en pieza de teatro, y más de Strindberg, que cuando escribió este tipo de memorias ya estaba muy quemado. Quizás es un problema mío, pero a partir de los primero 10 minutos (pienso que ha empezado bien) ya no me ha hecho vibrar. Por eso la valoro a la mitad del baremo, porque no puedo ser demasiado objetivo.

Doncs comencen amb una cosa i ens en anem a l’altra, cosa que personalment agraeixo. Lucy Prebble, joveníssima escriptora anglesa, sap el que es fa com a dramaturga i la Carol López com a directora; ja l’enyoràvem. Un noi i una noia tancats quatre setmanes per un experiment científic per provar un medicament antidepresiu. El director del projecte és inflexible, però la doctora que els porta pateix el mateix problema i és més comprensiva. Molt bona escenografia amb una Beckett a tres bandes, il·luminació, direcció i interpretació dels quatre actors. Potser li han sobrat 10 minutets, però això és pecata minuta.