Josep Maria Ribaudí i Martí

… podría opinar, però al ser en alemany —idioma en el que només sé contar fins a tres i dir gràcies— i no poder llegir el sobretitulat, que no ha funcionat, doncs això, ni punyetera idea. Havien d’haver comprovat abans de començar que la «tècnica» rutllava, o aturar i arreglar-ho. Tot i així he aguantat estoicament fins al final. No m’he aixecat i marxat per respecte a la resta d’espectadors. Aquesta baixa valoració és per culpa del que acabo d’explicar.

Perquè aquest efecte encara no ho és massa de perfecte. És la segona obra que s’ha fet a la Beckett dins el minicicle Teatre Jove. L’autora, Carla Torres, també ho és molt de jove i per això penso que te temps de sobres per perfeccionar-la. Tot i no ser massa rodona, l’obra te el valor de l’atreviment de posar-se a escriure i despullar-se en front del públic (metafòricament) i davant d’això em trec el barret, o sigui que endavant!

Per a mi Genet sempre ha sigut un autor difícil. No m’agrada ni el seu estil ni del que parla ni com ho fa; i no és que em desagradi pel seu passat turbulent de xoriço i prostitut, és que no m’acabo de creure el que explica; em faig càrrec que ell va tenir una infància impossible i jo feliç i potser per això no l’entenc. He anat a veure Les Criades per veure si la Genoveva Pellicer (adaptadora i directora) em feia canviar d’opinió, i no. Amb això no vull dir que ho hagin fet malament, però em declaro incapaç d’anar més enllà i per això puntuo l’obra al punt mig. M’ha semblat el més honrat.

Para alcanzar la ‘trempera’ necesaria que conseguiría llevarte dentro de la obra y involucrarte con lo que está pasando. Son dos parejas de amigos y una se rompe. ¿Porque? ¿Cómo es posible? ¿Que está pasando? Ahora las dudas empiezan incluso en la pareja estable. Mierda! Todo está muy bien, pero la obra no acaba de convencer y eso es fatal. Sin lujos, la puesta en escena es correcta, los actores lo hacen bien, el planteamiento sin respetar la cronología es interesante… Quizás deberán pulir algo para que sea más convincente y llevarse el espectador a su terreno. Era noche de estreno; les quedan días… Leer más.

O así lo he visto yo. Esta vez Purtí se ha alejado del rigor de Operetta y ha optado por un espectáculo para todos los públicos (y no hablo de «moralidad», de ver un pecho o un muslo, al estilo de los años cincuenta). Me refiero a público de familia completa con abuelos y nietos, y de palmas cuando tocan algunas canciones. De músicos que bajan del escenario para recoger espectadores y hacerlos subir y simular que tocan. Estoy seguro de que hay gente que eso les encanta… Si son de estos espectadores, en el Condal encontrarán el espectáculo adecuado y hay que decirlo: bien hecho. Leer más.