Josep Maria Ribaudí i Martí

És el que han creat Shaday Larios y Jomi Oligor, aquests dos enamorats del detalls, creador y manipuladors d’objectes petits. Fan una mena d’espectacle de titelles, però sense titelles, amb objectes i els creadors són a la vegada actors que més que actuar relaten històries. Comencen parlant d’una maleta comprada en un mercat de vell, plena d’infinitat de cartes escrites per dos enamorats de final del segle XIX, i continuen explicant històries relacionades amb el correu, l’amor… L’espectacle és tan íntim que fins i tot es porten una grada semicircular que els envolta, com si tinguessin por que s’escapessin els pensaments i les idees. Molt recomanable. Han començat una gira pel país.

Doncs sí, això és el que fa Guillem Albà, guardar moments inacabats, abans que arribin al seu final; aleshores els introdueix en una màquina, els sintetitza, els ensaca i els penja del sostre. En te una pila de sacs blancs suspesos del trespol. Passen més coses? Oh i tant, però no les penso explicar perquè fins i tot algunes són inexplicables. Comèdia, pallassos, teatre de l’absurd… però no de text: de gest, d’emocions, de sorpreses. Tot amanit per una música suggerent creada per l’Anna Roig, aquella noia del chien. Èxit a la Fira Tàrrega 2012, jo la vaig veure fa quasi dos anys a Igualada.

…utilitzant un joc de miralls amb cent anys de distància entre uns i altres. Hàbil dramatúrgia de Susanna Garcia-Prieto, bona direcció de Àlex D. Capo i excel·lent interpretació de Dafnis Balduz. Què més? Felicitats al círcol Maldà per programar coses bones i interessants. Aquesta relectura de Kafka pressuposa amor i admiració pels mestres —mestres antics com diria Bernhard— i això és d’agraïr, però que consti que no és una adaptacó de res. Ès una obra nova que beu de Kafka i de «altres mestres» més moderns. M’atraveixo a dir que és una obra d’art. No us la perdeu.

És el que m’ha semblat aquesta peça de Carla Torres. Una parella ha decidit anar a viure junts i aquestsa nit faran un sopar d’inauguració amb el germà i la germana d’ella, l’ex parella del germà que està embarassada, abandonada i a punt de parir, però també se’ls i adjunta un company, antic nòvio d’una d’elles que ningú voldria retrobar però que ha aparegut després de 10 anys. On era? I que hi fa al menjador un cadàver embolicat en plàstic? Això és normal? I com és que senten veus provinents del més enllà? Això és paranormal? Hostitu, quin embolic!

Em sembla que per començar la traducció i després la direcció massa conservadora, que ha llastrat la marxa de l’obra. Precisament Racine no és allò que en diuen la alegria de la huerta i entre una cosa i l’altra l’obra ha quedat lenta i una mica pesada. Penso que la manera d’afrontar la posada en escena ha impedit que els actors, una colla de bons actors  s’hagin pogut lluir, com si recitessin el paper sense creure-se’l massa. Llàstima, però vull que quedi clar que només és la meva opinió.