Josep Maria Ribaudí i Martí

Avui he anat a acomiadar-me del Circol Malda i no ho podia fer amb una obra millor. Sa Història del Senyor Sommer és una obra mestra. Süskind amb el text, Massanet amb la traducció, Masó a la direcció i Tosar a la interpretació han aconseguit un quartet afinat com el Modern Jazz Quartet dels anys cinquanta, aquells quatre negres que sempre tocaven vestits d’smoking. Magnífica direcció que ha portat a una gran interpretació Si a quí hi afegim la intimitat que proporciona una sala petita on es poden escoltar fins i tot els silencis, doncs la felicitat és complerta, com tocar el cel amb les mans. Aneu-hi; us queden pocs dies abans que tanquin barraca. I al Pep Tosar li […]

Em produeix una gran tristesa saber que el món està ple de persones que han tingut d’exiliar-se o emigrar, els uns per repressió i els altres per gana o per buscar un horitzó per a ells o els seus fills. Dit això, penso que el que s’ha vist avui a l’estrena del Lliure de Montjuic no ha estat a l’altura d’aquest problema per culpa d’un text fluix, del mateix Diego Botto, i una posada en escena equivocada, i l’autor i actor te autoritat moral per parlar-ne. Argentí de naixament, va aterrar a Espanya als tres anys amb el que quedava de la seva família amb el pare desaparegut, un més dels 30.000 represialats pel govern del terror. Sergio Peris-Mencheta tampoc […]

Dos argentins, un basc i tres madrilenys (els Ron Lalá) ens transporten al Segle d’Or espanyol… però no del tot. Calderón, Cervantes, Lope passats pel cedaç d’aquests monstres de l’espectacle que tan reciten, com canten, com toquen diversos instruments, sense oblidar que són els autors del text, la música, l’escenografia… Talent per donar i per vendre. Això és el que hem vist al Poliorama i al final tot el públic dret escalfant-se les mans per agrair una nit inolvidable. Òndia, com és que no els havíem vist abans? LLEGIR MÉS

En una posada en escena preciosa de Sebastià Brosa, apareix Marguerita Yourcenar (Machi) recitant la seva pena de dona abandonada i convoca, en una espècie de conjur a tres dones més, tres víctimes del desamor: Maria Magdalena (Guillén Cuervo), Clitemnestra (Pozas) i Safo (Torrent). Cada una d’elles desgrana el seu monòleg explicant, cridant, plorant els seus problemes amorosos. Bona adaptació de Marc Rosich del llibre Feux de la Yourcenar, i bona direcció de Josep M Pou, grandiloqüent i amb recitats ampul·losos, però que crec ajustats al text, que no deixa de ser prosa poètica. Les quatre actrius molt bé i un vestuari molt encertat: la Machi de senyora gran i les “dones” descalces i amb camisa de dormir llarga de […]

Aquesta peça teatral l’hauríem d’incloure en el gènere del slapstick, que en teatre pràcticament no existeix. Sense paraules, gran part de l’obra funciona a base de clatellades. L’habitació en que viuen els dos personatges està plena de ginys que els faciliten la vida (?), però amb ganes de millorar es fabriquen una serventa mecànica que funcionarà… com funcionarà. La cambra està inspirada en la casa de la peli The Scarecrow del gran Buster Keaton, i per a mi és aquí on hi ha el problema. Keaton era molt Keaton i les comparacions sempre són odioses. Sense estar malament, no m’ha semblat rodona, això sí la noia (nina) fa un treball acuradíssim.