Josep Maria Ribaudí i Martí

Para adaptar esta novela, una de las mejores jamás escritas en catalán, porque la cosa es complicada, por el tema y por el lenguaje. Montada en tres partes, la primera en el frente aragonés, la segunda a la retaguardia de Barcelona y la tercera de vuelta al frente. La pieza comienza quizás demasiado cargada de simbologías, pero consigue avnazar. En la segunda parte hace un cambio importante y se vuelve más intimista, y en la tercera volvemos a la guerra con la derrota del frente de Aragón y la huida de las tropas republicanas, La primera parte quizás peca un poco demasiado de simbologías, pero en la segunda toma un tono intimista muy adecuado a lo que se expone y […]

Porque es un tipo de teatro muy actual que rompe todo tipo de esquemas, pero hecho con el rigor y la profesionalidad que se merece cualquier obra. Pienso que los autores y a la vez intérpretes nos engañan voluntariamente con el título y las referencias -Durrenmatt y Lars Von Trier-, se recrean en el cachondeo fino de situaciones inverosímiles y a la vez nos muestran descarnadamente la incomunicación que sufrimos por culpa de… vete a saber qué, pero también las ganas de comunicarse de otros, como se hace patente en el diálogo imposible del que no habla español con el que no tiene ni idea de inglés. Esta parte de la obra es de ellos o de Charlie Rivel? Leer […]

Perquè està fet amb esquemes que penso que ja estan superats, tan pel que fa al llibret i les lletres com per la música. Les interpretacions no han estat malament, tot i que es nota que hi ha intèrprets que estan més preparats pel musical que altres. Penso que la orquestració no és bona. Ens hem fet un tip de piano i de cello, percussió i guitarra pràcticament no n’hem tastat. Això ha fet la música un pèl avorrida, segons la meva opinió. Les històries han evolucionat també amb un esquema superat: passa una cosa, l’expliquen i ens posem a cantar. Dejà vu.

Perquè ens parla de perdedors; coneixeu un tema de més actualitat? Ivan Morales, al davant de Prisamata, ha trenat una història amb una gent ben galdosa, però ha estat capaç de deixar-nos un missatge d’esperança, d’amor. Amb un guió acuradíssim ens ha parlat de la noia jove apallissada, de l’acollida de la mare a qui feia anys que no veia que ara comparteix pis amb un pringat de nom Dylan Bravo. Us sona el nom? Escel·lent obra escrita i dirigida pel mateix Morales amb unes actuacions magistrals de Anna Azcona, Clàudia Benito i Manel Sans. Escenografia i il·luminació de premi. Felicitats! (continua llegint… http://bit.ly/1JsUOtC)

O sigui que el personatge fagocita a la persona, a l’actor, i és una llàstima perquè Rafael Álvarez en sap molt de l’ofici d’actor i a més és una força de la naturalesa, però s’està estancant i abusa dels hay nivel i lo estoy superando i de repetir coletillas quan el públic li riu desmesuradament les gràcies i això li fa perdre el fil de la història. Jo n’era un gran admirador, però em temo que li ha arribat el moment de buscar-se un director que el marqui. La posada en escena d’aquest espectacle és molt bona i hi ha moment en que és molt agut i divertit perquè tot i els defectes que he esmentat, continua sent un crack.