Josep Maria Ribaudí i Martí

Tot i ser un text important i possiblement trencador quan Jean Cocteau el va escriure l’any 30, aquesta versió de Toneelgroep capitanejat per Ivo Van Hove i amb Halina Reijin en la interpretació, m’ha resultat una mica pesada. Potser s’hauria d’haver actualitzat una mica o fer desaparèixer aquell telèfon mòbil que ens situava al segle XXI, o oferir-ho en un teatre més íntim, o canviar el to lleuger que en algunes parts li ha donat l’actriu (per ordres del director, naturalment). Penso que han sigut un seguit de coses, però a mi no m’ha acabat de funcionar. La Sala Maria Aurèlia Capmany plena. Més info http://bit.ly/1H10Ul6

Perquè relata una història real colpidora, i ho fa tan bé que no solament t’ho creus sinó que t’hi involucres i al final t’agafen ganes de cridar assessini, com ho van fe els companys de Carlo Giuliani mentre li tapaven els forats de bala que li van fer els policies. Lali Álvarez ha escrit un text impecable, ha creat una posada en escena fantàstica i imaginativa i ha dirigit a un Oriol Pla magnífic, que s’ha deixat la pell en la interpretació. Resultat una història que emociona i indigna a parts iguals o repartiu-les com vulgueu. Bon teatre de denúncia i lliçó d’història recent. Puto Berlusconi…

El Grec teatra,l a la Seca Espai Brossa amb una peça de Daniela Freixas, actriu passada a dramaturga. Biològicament La Tortuga de Califòrnia és un queloni que algun carallot va introduir i s’ha convertit en un invasor i depredador. Metàfora sobre la immigració? Segurament que sí. La peça és dura i complicada i no se’n desvetlles les incògnites fins al final. Ben dirigida i molt ben interpretada per un elenc de professionals de solvència amb una sorpresa: Clara de Ramon, una novata que ha estat a l’altura, oh i tant que ho ha estat.

I per a mi això ha fet que la peça sigui fluixa, dispersa, no esbojarrada com es pretenia, sinó que s’ha estripat per tot arreu menys per allà per on s’havia d’esbotzar. Pel meu gust ha resultat descafeïnada, amb picades d’ullet «barates» —procés, ANC, Tribunal Constitucional…— i mancada de punch. Penso que la direcció tampoc ha estat encertada i ha portat a les tres actrius per un camí equivocat: molta tonteria, moltes «cares» però res que ens hagi fet dir «hòstia». Penso que només és apta per incondicionals de la Feliu i jo no n’he estat mai seguidor. L’únic que m’ha fet obrir l’ull ha estat quan he sentit Always Look on the Bright Side of Life… i és el […]

I això en un thriller (psicològic o no) és pecat mortal. Parteix d’un bon plantejament, però es va encallant progressivament per culpa de les repeticions. Penso que les coses s’han de fer entendre a la primera i aquí a base del «dale que dale» ens hem avorrit. No diré que els actors ho hagin fet malament, però no és fàcil defensar el que no està ben lligat, i els thrillers han de tenir la estructura perfecte, sense cap error, allò que en diuen fer puntes de coixí. http://bit.ly/1KlzpVQ