I per a mi això ha fet que la peça sigui fluixa, dispersa, no esbojarrada com es pretenia, sinó que s’ha estripat per tot arreu menys per allà per on s’havia d’esbotzar. Pel meu gust ha resultat descafeïnada, amb picades d’ullet «barates» —procés, ANC, Tribunal Constitucional…— i mancada de punch. Penso que la direcció tampoc ha estat encertada i ha portat a les tres actrius per un camí equivocat: molta tonteria, moltes «cares» però res que ens hagi fet dir «hòstia». Penso que només és apta per incondicionals de la Feliu i jo no n’he estat mai seguidor. L’únic que m’ha fet obrir l’ull ha estat quan he sentit Always Look on the Bright Side of Life… i és el tema estrella dels Monty Python.
¡Enlace copiado!