Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè la protagonista de l’obra, una dona a la cinquantena, ex militant de moltes coses al llegir a la premsa l’alliberament del Yu, després de 17 anys de captiveri per tirar pintura vermella a un retrat de Mao Zedong, s’obsessiona fins al punt de descuidar la feina de traducció, les classes de francès, les tasques domèstiques… Excel·lent posada en escena, il·luminació, direcció i actuacions dels tres intèrprets que amb motiu de la obsessió de la protagonista, deixen que aflorin problemes personals que sense aquest catalitzador mai haurien sortit d’allà on estaven amagats. Val la pena; no us la perdeu. http://bit.ly/1HewjjV

Així, ras i curt, perquè és una comèdia que toca un tema d’actualitat, l’excés de connexió a les xarxes amb el que suposa de desconnexió en relacions humanes, però amb un toc de comèdia molt equilibrat, mesurat i amb cada cosa al seu lloc. Roc Esquius ha fet puntes de coixí amb el text i ha imposat autoritat en la direcció que ha portat als quatre actors a l’excel·lència. No és comèdia de riallades sorolloses, més aviat és de somriures continuats. No us la perdeu; aquests dies que al Grec s’han vist coses molt gruixudes, us anirà alliberar tensió, paraula de kabrota. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Perquè la idea és bona, però penso que no està ben arrodonida. Ciro Zorzoli ens presenta una obra de teatre dins el teatre en que una companyia fa periòdicament sessions de pràctica actoral: moviment de mans, expressions facials, en fi, tota mena de situacions controlada pels propis companys. Això als primers quinze minuts funciona, però a partir d’aquí, consumit el primer plat vas veient que no hi ha segon i que de postres ens han servit la representació d’una mena de culebrot sudamericà, per això dic que em sembla que hi hauran de passar el ribot. Noranta minuts de més del mateix han sigut massa. Penso que arreglada podria ser divertida. També penso que T de Teatre s’hauria de desprendre […]

Perquè l’obra és una denúncia a la intolerància, al totalitarisme, als que són amos de «la veritat», als que tracen ratlles per separar els que són bons dels que son dolents, als que… Al escenari una dona de mitjana edat i un xicot d’uns vint anys, discapacitat mental. Quina relació tenen? Perquè viuen junts? Perquè el noi va vestit amb la camisa parda de les SA dels anys 30? Una pila de preguntes que s’aniran desvetllant de mica en mica; molt de mica en mica. Grans actuacions, boníssima direcció i el públic amb un nus a la gola i un sol pensament: fills de puta, dills de puta… Hem sortit contents, però fets caldo.

Per tot, perquè no només és dansa, és un espectacle complet amb ballarins, actors, tenor, gossos, música, sorolls, efectes, olors, llums… Segur que em deixo coses, però quedi clar que vaig flipar en colors i en quatre dimensions, o més. Escenografia senzilla, però espectacular, un disseny de so potent en el que hi ha cabut de tot: sorolls, Verdi, Wagner… i una il·luminació espectacular en que en un moment ha semblat que s’hagués calat foc al Teatre Grec. Continuo? Ballarins amb una tècnica sensacional executant els moviment que Morau els ha anat dictant; ball contemporani, sens dubte. I la història? Se me’n refot. Segur que m’ha arribat per canals diferents del de vostè i vostè altra, però li puc jurar […]