Josep Maria Ribaudí i Martí

En que un narrador ens explica que ha trobat la foto de cinc milicianes infermeres, idealistes (unes putes segons els falangistes) que es van embarcar cap a ses illes en l’expedició del capità Bayo que previa una victòria ràpida contra els feixistes. No va ser així i van acabar capturades, torturades, violades i afusellades pels vencedors, indignes i despietats. Un muntatge doblement interessant per el testimoni i per l’enfoc teatral, amb les cinc actrius (milicianes) tres músics (soldats) que a més donen rèpliques, i un narrador que ens ho explica en un mallorquí preciós. Una obra que val la pena. http://bit.ly/1LKTQvj

I ho dic en francès perquè l’obra reivindica la sobirania d’aquesta llengua al Quebec, entre altres coses. En una posada en escena excepcional, apareix Robert Lepage  i ens porta als anys de la Revolution Tranquille, fent un flash back que ens situa a aquells anys al bloc d’apartaments on vivia, l’Avinguda Murray número 887, d’aquí el títol. Impossible explicar el que passa en poques paraules, però tota la peça és d’una tal magnitud, tan mil·limetrada i ben executada, que la placidesa en que ha fluït al llarg de les quasi dues hores, al final explota al recitar el poema Speak White, que jo m’atraveixo a traduïr lliurement com a Hable en Cristiano,  que tan bé coneixem els que tenim certa […]

I m’he avorrit quan representa que m’hauria d’haver divertit; alguns dels espectadors ho han fet. Dec tenir algun problema que fa que no entengui aquest tipus de teatre. Honradament no puc dir res més. http://bit.ly/1WisOU9

Paraula que el DIEC encara no ha admès, però que vol dir que et descollones de riure. Aquest Balneari Maldà és una filigrana, com si els autors haguessin fet puntes de coixí amb fils de conya en contes de cotó. Peça enginyosa, divertida, trepidant, picardiosa i molt divertida. Teatre de divertimento que continuadament arrenca somriures i riures, molt ben dirigit per Adrià Aubert i ben interpretat per un elenc al que s’hi nota un feeling molt particular; segur que són amics i aquest bon rotllo es nota damunt l’escena. Felicitacions a Els Pirates. Controleu la cartellera perquè cada trimestre hi haurà renovació d’espectacle que només es fa els dilluns. http://bit.ly/1RyoTM7

Per l’obra i la manera d’enfocar-la. Pinter centre la peça en la recerca de la veritat, quasi res, i ens embolica en la hipotètica relació extra conjugal de dos dels personatges, però en realitat l’autor ens la fot i els espectadors acabarem reescribint el final nosaltres o anant a casa sense tancar-lo. Bon plantejament  d’una obra complicada amb una posada en escena senzilla però eficaç, sense complicacions, a la italiana, amb dos ambients i «el carrer» al mig. Penso que ha funcionat bé, amb una bona direcció que ha fet que el que deien els actors ens ho hàgim cregut, tot i saber que ens estaven enganyant. http://bit.ly/1S53qeE