Josep Maria Ribaudí i Martí

Així és l’obra de Claire Ducreux: tendra, poètica, sensible… Dansa, mim, clown, circ… una peça en que hi neva molt, però és d’una calidesa que reconforta. Sense paraules, l’artista ens explica un munt de coses, especialment sensacions i ens les transmet tan bé que ens emociona i fa que se’ns entelin els ulls. Encoixinada per una música molt adequada i una molt bona il·luminació, ens transporta a un món que si no existeix voldríem que existís. No dic res més perquè les meves paraules només aconseguirien espatllar el que ella ha dit sense pronunciar-ne ni una. En silenci, em trec el barret. http://bit.ly/1GwZvpC

Dir que és dolent seria molt agosarat i fins i tot pretenciós, però a mi aquest estil «madrileny» no m’entra i penso que s’han comés molts errors, entre ells el de l’adaptació, doncs ha quedat una obra antiquada malgrat de posar-hi unes projeccions per modernitzar-la. Les actuacions també les he trobat molt fluixes, amb una Vicky Peña especialment exagerada parlant amb una mena de falset molt poc natural. No, no m’ha agradat, però això no vol dir que a algunes persones sí els pugui satisfer. Com deia El Gallo, hay gente pa tó. http://bit.ly/1LqBrUq

Però no us faci vergonya, només els insensibles no s’emocionen. Aquest monòleg explicat a tres veus femenines: paraula: Iscla, dansa: Picó, música i veu: Makowski, arriba molt endins, perquè parla de coses que han passat i encara no s’han curat per culpa d’uns quants que diuen que és millor no remenar les ferides. Carmen Domingo, l’autora, dona veu a cinc dones tancades en una de tantes presons obertes després de la guerra i la Iscla ho explica magistralment recolzada per «les veus» de la ballarina i la música. Tortures, vexacions, afusellaments… Aneu-hi, però feu-ho preparats emocionalment. Portaceli l’ha dirigit extraordinàriament bé. Bravo ! http://bit.ly/1QgwLl5

Perquè l’obra de Yago ens parla d’una parella escrita en clau de comèdia, però desenganyem-nos, amb deu anys de matrimoni a l’esquena no tot són flors i violes. Han hagut de renunciar a moltes coses, somnis inclosos; ella volia ser Joan Baez i ell… per arrodonir ingressos canta corridos a la porta d’un super anunciant salsa per a nachos. Avui el Santi està especialment bord i al final surt tot, i tot vol dir les desil·lusions.Obra molt ben escrita per Joan Yago, hàbilment dirigida per Joan Maria Segura i interpretada per la parella Anna Moliner i Joan Negrié, tots dos en estat de gràcia. Felicitacions!

Stefano Massini, un gran dramaturg. Lluís Pasqual, un immens director. Miriam Iscla una insuperable actriu. Un trio d’asos que fan com a mínim repòker. De fet l’obra és un documental, però esdevé una tragèdia amb una càrrega tan o més forta que Titus Andrònicus, i ja és dir. Guerra bruta, terrorisme d’estat, assassinats en massa, violacions… tot desvetllat per una dona valenta: Anna Politkóvskaia, periodista abnegada que sabia que se la jugava. Desplaçada a Grozny investigava «a peu d’obra» i denunciava els horrors d’aquell disbarat. Van intentar reeducar-la i no se’n van sortir i seguint el manual del Sr. Putin, escrit sense matisos, la van pelar, directament. http://bit.ly/1j70Rx6