Josep Maria Ribaudí i Martí

És un musical de petit format, quatre actors i dos músics ben dirigits per Elisenda Roca que ens parla d’amor i desamor. Una parella que s’han trobat per casualitat, van a viure junts de manera precipitada i els seus progenitors, vidus. La trama està ben exposada, sense respectar la cronologia, amb els pares actuant com una mena de cor grec, donant certes explicacions en segon pla. Bon text de Guillem Clua i música ben treballada de Jordi Cornudella. Un desenllaç potser una mica forçat, però bé en general. http://bit.ly/1MRqMk8

Em refereixo a entendre-la. Pot haver-hi tantes lectures com espectadors, però el que sí està clar és que Santos mai es repeteix, fins el punt de que aquesta vegada no hi ha posat ni piano. Santos sense piano? Doncs sí. En compensació ens ha ensenyat el cul, i amb això no vull dir que a les cases que no tenen piano ensenyin el cul, només vull significar la diferència amb les performances anteriors. No cal que digui que és un espectacle transgressor i arriscat que te moments de tot, alguns d’autènticament fascinants. Podrà agradar més o menys, però penso que ningú s’ha avorrit. http://bit.ly/1Ylh9S5

Es fa pesada perquè setanta minuts només de barbarismes fa que al cap d’una estoneta et diguis «encara més?». Al principi quan et diuen que t’estiguis al «asientu» i apaguis el «telefunu» fa certa gràcia, però de seguida comences a moure el cul per la cadira. S’ha de reconèixer que les tres actrius fan el que poden , però d’allà on no n’hi no en raja. Penso que Joan Ollé l’ha vessat amb aquesta pirueta. Tot i així hi havia espectadors que han aplaudit i han cridat bravos com a bojos. Li poso dos punts per les actrius. http://bit.ly/1Qo7858

Fa quasi 20 anys que Manuel Dueso la va escriure i es va recuperar al Temporada Alta i ara a l’Off del Romea, fins el 20 de desembre. Estem d’enhorabona perquè és una peça de categoria que cal veure; interessant, ben escrita, ben dirigida i ben interpretada pel mateix Dueso i Plamenov en el paper de barman i sparring del clàssic client pesat que descobrirem que sí, és pesat, però de clàssic no en té res. La situació és més aviat ben atípica. Però… escolti. Platò ha mort? Aneu-hi, a veure si en traieu l’entrellat. http://bit.ly/1N2JTgr

Possiblement alguna d’aquestes dues coses. A mi particularment m’ha avorrit, no m’ha fet arribar cap sentiment que em fes vibrar, emprenyar, compadir o emocionar, i mira que la Clara Segura s’ha entregat, com em sembla que ho fa sempre. En contra de la meva opinió, bona part del públic ha aplaudit i s’ha exaltat amb crist de joia. Doncs així està el pati: divisió d’opinions (em sembla que aquesta frase és típica dels toros) http://bit.ly/1MMHqjM