Josep Maria Ribaudí i Martí

I amb això quasi ho dic tot, perquè Federico era un déu, Tonino Guerra el seu guionista i Xicu Masó ha estat el seu intèrpret, i a fe que ho ha interpretat bé. Guerra, poeta, escriptor i guionista era un home irrepetible que es va retirar al poblet on va néixer quan ja només hi quedaven 9 habitants, el seu germà entre ells. Allí va escriure Il Mele, un poema en prosa on recordava la seva infància fent parlar a aquests 9 supervivents. Però a més Masó fa un joc atrevit i també hi barreja pensaments de la seva infància. El resultat: extraordinari. Murri ell, coneixent els riscos d’autodirigir-se, s’ha fet ajudar per Miquel Górriz, i el resultat ha sigut […]

Dicen que la distancia es el olvido, pero yo no concibo esta razón*… cantava Lucho Gatica, aquel crooner xilè conegut com La Voz de Humo. Ho dic perquè aquesta recomanació la faig des de la distància, doncs jo Vilafranca la vaig veure el març al Kursaal de Manresa. En aquests mesos he vist una pila d’obres, però aquesta no ha caigut en el olvido, perquè em va agradar molt. Jo sóc un fan del teatre coral, i Vilafranca ho és. Penso que està molt ben escrita i dirigida pel mateix Jordi Casanovas, i és un teatre que als catalans ens toca de prop. Raó de més per anar-la a veure. * Així començava el bolero La Barca, de RobertoCantoral.   […]

Perquè, a la meva manera de veure, han fallat coses bàsiques, com la direcció. El Manrique director no veia al Manrique actor i no ha notat la desmesura d’algunes parts. Com deia la meva àvia, no es pot repicar i anar a la processó. També m’ha semblat fluixa la traducció, barbarismes inclosos i la reiteració d’algunes expressions com puta, fill de puta i hòstia puta, una vegada i una altra i una altra… Monotonia lingüística. Consti que no és una obra dolenta, però quan s’ajunta segons quin autor, director i actors, n’esperes molt i aleshores venen les decepcions. http://bit.ly/1WGaFdF

O potser en la intimitat per doble motiu, perquè érem quaranta «invitats» a l’estrena i pels textos amb un llenguatge molt acurat i sensible. Quatre obres escrites per quatre dones: Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy, Marián de la Chica i María José Lizarte, sota la direcció sàvia de Hermann Bonnín. Quatre històries diferents amb una dona i un home (molt bé Padi Padilla i Carles Arquimbau) i un únic element en comú: un banc d’estació i les vies de tren d’un baixador on ja no puja ni baixa ningú de cap tren… perquè no hi paren. Molt bé aquesta simfonia. http://bit.ly/1Qhdh1V

Per plantejar un Othelo com ho han fet, i és que els argentins són la h… Ja d’entrada et donen una pista i al programa, sota el títol hi escriuen un subtítol: «termina mal». Cony, et dius, això ja ho sabem que acaba malament, i comences a sospitar, però per molt que sospitis no et pots imaginar la voràgine en que et fan entrar la penya de Gabriel Chamé. Quatre actors que dominen el clown, el burlesc, el vodevil, el teatre físic; que no tenen por de res, ni el llenguatge lúdic, ni l’absurd, que trenquen la quarta paret i fan l’ullet al públic buscant la seva complicitat, i trobant-la… Què més puc dir? Que no us la perdeu; val […]