Dera Gé

La història del sonall trobat en una fossa comú i la història de la dona que van trobar, ha donat peu a tota una investigació sobre la seva identitat i el seu passat. Es centren en aquesta història sense deixar de costat la finalitat de l’obra, la de fer un homenatge a la memòria històrica, a les víctimes del franquisme desaparegudes (i també les identificades) en fosses comunes. És un homentatge que a dia d’avui segueix sent latent i necessari. És un joc immersiu. El públic, el músic i els actors comparteixen espai. I la obra es desenvolupa entre el públic, a «pista» o bé en plataformes que es van movent. Hi ha un control increïble d’espai i connexió amb […]

De la rutina en treiem una doble vessant: bé la tranquil·litat, bé l’angoixa. Amb humor van retratant l’angoixa fins que d’ella apareix la màgia (o la bogeria, no ho sabem): els dubtes existencials es poden resoldre amb l’arribada de Hàlia, aquest ésser amb poders sobrenaturals que decideix salvar al Roc d’aquesta rutina que l’està desconnectant del món i dels seus somnis. El text, escrit (i interpretat) per Jose Sanz, pot encaixar amb qualsevol de nosaltres que s’hagi trobat dins d’una crisi existèncial i hagi desitjat el miracle per reconduir-se. Està fantàsticament ben interpretat, divertit, natural (tenint en compte lo surrealista que és!), fluid i tot al ritme de la rumba. Correu, és un tresoret d’obra que val la pena veure, […]

Penso en el que vaig veure i em ve la paraula: valentía. Crec que aquest concepte defineix molt bé aquesta peça. La valentía de la Cordero i la valentía del seu exercit. És algo molt excepcional, amb un discurs extern crític i visceral. Una dansa violenta i algo intrigant a moments. Una tècnica increïble. Una barreja de classic amb flamenc i jazz, que no sé si a dia d’avui encara es senten les cames i els peus, perquè allò era fora del comú. La veritat és que va ser bona una experiència visual i sonora. Una maravella.

Memoires d’Hadrien és dels meus llibres preferits i em feia especial por veure en teatre aquest monòleg. La veritat és que Lluis Homar està molt bé, amb una força sobre l’escenari molt ben gestionada, doncs ni alça la veu ni s’imposa. Troba l’equilibri de com enfocar el discurs des d’un to molt sincer i molt sentit. Direcció ha fet una proposta molt moderna: ens trobem en un programa de televisió, de míting polític podriem dir (el «Caro Marco» apareix molt més tard) i els ballarins que el rodegen, tots vestits de plató de tv, cadascú amb el seu rol (càmara, foto, regidoria i vestuari), son com els seus «súbdits» que li segueixen les passes. Cal dir que et creus cada […]

Desconnec el context en el que s’ha volgut crear aquesta obra però jo m’he sentit espectadora d’una història que necessitava ser explicada des de fa temps i que he estat testimoni d’algo que va més enllà d’un cafè o un cabaret o un treball de tesi. M’he trobat davant de la recerca del sentit de les paraules i de la identitat, tan de la noció en sí com de com l’origen d’una persona la defineix. Un abecedari en el que cada lletra representa un concepte que defineix la història d’una persona, la música, la cultura i el desig. Dit això, els intèrprets estàn genials. Estan equilibrats, interessants i divertits. I la Miriam en particular té una agilitat sobre l’escenari espectacular. […]