Dera Gé

Penso en el que vaig veure i em ve la paraula: valentía. Crec que aquest concepte defineix molt bé aquesta peça. La valentía de la Cordero i la valentía del seu exercit. És algo molt excepcional, amb un discurs extern crític i visceral. Una dansa violenta i algo intrigant a moments. Una tècnica increïble. Una barreja de classic amb flamenc i jazz, que no sé si a dia d’avui encara es senten les cames i els peus, perquè allò era fora del comú. La veritat és que va ser bona una experiència visual i sonora. Una maravella.

Memoires d’Hadrien és dels meus llibres preferits i em feia especial por veure en teatre aquest monòleg. La veritat és que Lluis Homar està molt bé, amb una força sobre l’escenari molt ben gestionada, doncs ni alça la veu ni s’imposa. Troba l’equilibri de com enfocar el discurs des d’un to molt sincer i molt sentit. Direcció ha fet una proposta molt moderna: ens trobem en un programa de televisió, de míting polític podriem dir (el «Caro Marco» apareix molt més tard) i els ballarins que el rodegen, tots vestits de plató de tv, cadascú amb el seu rol (càmara, foto, regidoria i vestuari), son com els seus «súbdits» que li segueixen les passes. Cal dir que et creus cada […]

Desconnec el context en el que s’ha volgut crear aquesta obra però jo m’he sentit espectadora d’una història que necessitava ser explicada des de fa temps i que he estat testimoni d’algo que va més enllà d’un cafè o un cabaret o un treball de tesi. M’he trobat davant de la recerca del sentit de les paraules i de la identitat, tan de la noció en sí com de com l’origen d’una persona la defineix. Un abecedari en el que cada lletra representa un concepte que defineix la història d’una persona, la música, la cultura i el desig. Dit això, els intèrprets estàn genials. Estan equilibrats, interessants i divertits. I la Miriam en particular té una agilitat sobre l’escenari espectacular. […]

Valoro de moltes maneres una obra de teatre. El primer que penso és: perquè s’ha volgut fer. Quina és la finalitat. Després ja venen els tecnicismes. Doncs bé, a Tendrament el Pau i la Judit parteixen d’ells mateixos, de la seva pròpia història, del que ells coneixen, i això és el que li dóna essència a la proposta. És una proposta sense pretencions de res. Connectes tota l’estona i et fas un fart de riure. En alguns moments la deixen caure… que déu ni do, i és fort, sí. Molt. Valents d’explicar les seves intimitats davant nostre, de «despullar-se». Retraten els seus inicis, les seves pors, els seus dubtes… tot davant del seu projecte comú, el seu fill Fortià que […]

4 actors i actrius que dónen la veu a testimoniatges reals de col·laboradors/voluntaris de metges sense fronteres i creu roja. La posada en escena té una composició particular, doncs no és habitual veure un escenari tan llarg, en el que passen coses al fons on no acabes de veure bé el que passa, potser perquè realment no cal veure-ho. És una obra dinàmica la major part del temps, amb moments més lents, però et mantens atent. Ens aproximem a la propia condició humana, a la desesperació, a la supervivència, a l’alerta. Els intèrprets estàn fantàstics, de 10. És molt fàcil caure en la monotonía però es crea el clima convenient per tirar els textos, sense caure en el to dramàtic […]