Tres amigues que ronden la seixantena fan una escapa juntes per refer-se del dol per la mort d’una quarta companya, la més jove de totes elles. El que dues d’aquestes tres amigues no saben és que la Bàrbara —d’aquí ve el títol de l’obra—, abans de morir, va donar indicacions perquè reflexionessin, en un entorn concret, sobre la condició de dona, precisament el que les havia unit malgrat que cadascuna hagués pres camins vitals ben diferents. Aquesta és la premissa de què parteix Les Bàrbares, una comèdia escrita per la madrilenya Lucía Carballal i dirigida per perpetuenc David Selvas.
Francesca Piñón, Cristina Plazas i María Pujalte interpreten tres personatges més o menys arquetípics: la que no ha estat mare per dedicar-se íntegrament a la professió, la que ha estat mestressa de casa perquè el marit ja guanyava prou diners i la que rep l’etiqueta de «tradicional» per haver seguit el camí estàndard en els àmbits familiar i laboral. Diem més o menys, però, perquè a mesura que avança la trama veiem que l’arc de totes tres és més pronunciat del que ens pensàvem: ni tenir temps per als fills volia dir dedicar-los-en, ni la renúncia a la maternitat era tan definitiva, ni fer-ho tot (ser mare i treballar alhora) comportava el reconeixement esperat.
Segurament Carballal ha estat massa ambiciosa volent fer entrar les protagonistes en debats que ja estan en vies de superació i, sobretot, amb arguments banals que es queden a la superfície dels dilemes en comptes d’anar al quid de la qüestió. El resultat és, en conclusió, un text no prou madur i amb alguns moments poc creïbles. La pretesa reflexió feminista és, potser, un reflex de la trama del text: generacional. I és que el públic té la sensació que l’encertada música, de la mà (i la veu) de Berta Gratacós s’utilitza principalment per alleugerir unes transicions textuals forçades i no del tot ben dirigides.
El punt fort del muntatge són, sens dubte, les actrius que l’interpreten, que defensen el text tan bé com poden i aconsegueixen arrencar les rialles del públic gràcies a algunes rèpliques molt ben encertades de to, entre la burla i el retret. Tot emmarcat en una escenografia que, si bé no és l’ideal par al sentit de l’obra, és funcional i agradable a la vista. També val la pena reconèixer un cas d’èxit pel que fa a l’encaix lingüístic català-castellà; amb Les Bàrbares, almenys, haurem tingut el plaer de sentir María Pujalte —l’única de les actrius que no és catalana— dir alguna cosa en la nostra llengua.