Cinta Paloma Vila

Érem tres germanes, dirigit per Raimon Molins, és un muntatge delicat que cuida els detalls amb les melodies de piano en directe, amb l’espectacular maqueta de la casa familiar dels Prózorov, amb els plans de vídeo i projeccions de fons i, sens dubte, amb les interpretacions d’Anna Roy, Júlia Genís i Ona Borràs, acompanyades en segon terme per Carles Roig, que fa també d’operador de càmera. José Sanchis Sinisterraes signa una adaptació del clàssic d’Anton Txékhov en què les famoses germanes russes, aquesta vegada soles dalt de l’escenari, s’enfronten a tot allò que enyoren, que temen i que desitgen en poc més de seixanta minuts. L’espectador pateix amb elles com les renúncies, que es fan inevitables a mesura que evoluciona […]

Avui dia tothom s’omple la boca parlant de la necessitat de tenir esperit crític. En el fons, però, tots plegats estem més condicionats del que ens pensem pels nostres biaixos cognitius, se situïn on se situïn en l’eix ideològic. El sistema educatiu és el planter del futur i, alhora, un dels àmbits sobre el qual ens atrevim a opinar —i a incidir— més. Com si no fos prou difícil mantenir l’equilibri amb els canvis de llei que se succeeixen amb els relleus de govern, mestres i professors senten massa sovint que es posa en dubte la qualitat de la seva feina. Aquesta és la premissa de la qual parteix Primavera de bèsties, inspirada en uns fets que es van produir […]

La pèrdua de memòria —però aquí no parlem de la individual, sinó de la col·lectiva— és una realitat humana que, sigui positiva o negativa, va deixant empremta a mesura que avança el temps. L’esforç que fan persones ben diverses per intentar atenuar aquest oblit és, per a qui té ganes de recordar, admirable. Especialment si ho aconsegueixen amb la bellesa narrativa de Batec (una trilogia), escrit per la mallorquina Catalina Inès Florit en aquest text format per tres peces breus representatives de les històries vitals de les dones d’una generació. La mateixa autora i el menorquí Àlvar Triay coprotagonitzen aquest espectacle de petit format que dirigeix Jaume Madaula a partir d’una escenografia cúbica que simplement apuntala la base física de […]

David Selvas està agafant gust i rodatge a dirigir textos reconeguts —clàssics?— i, tot i que La meravellosa família Hardwickeno és un Txékhov, el dramaturg Christopher Durang va aconseguir mantenir l’aura d’aquells espectacles que li serviren d’inspiració. Tant la traducció de Cristina Genebat com els encerts en la banda sonora i en el vestuari ajuden a preservar l’imaginari col·lectiu txekhovià acompanyant aquest text estrenat l’any 2012 amb el títol Vanya and Sonia and Masha and Spike. La Sonia (Carme Pla), el Vània (Albert Ribalta), la Cassandra (Lide Uranga), la Masha (Marta Pérez), l’Spike (Alejandro Bordanove) i la Nina (Paula Jornet) donen vida al muntatge. Podem oblidar-nos dels noms dels personatges perquè ens hi sentirem identificats igualment: adonar-se que el temps […]

Un personatge, dues bones actrius; un escenari, poca definició temporal; una història, emocions gairebé universals. Amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, l’espectacle va guanyar el 47è Premi Octubre de Teatre Pere Capellà, la Beca Odisseu 2018 i va quedar finalista al Quim Masó 2018. L’amor (no és per a mi, va dir Medea) és la vida d’una dona —identificable sens dubte amb el mite grec al qual ret homenatge— marcada pels episodis de més potència i absència amorosa que, al cap i a la fi, n’acaben determinant el destí. El text de Riera destaca pel to poètic amb què dona veu al personatge que interpreten a mitges Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza: no és que l’amor no estigués fet […]