Cinta Paloma Vila

Dagoll Dagom és el referent per antonomàsia dels musicals en català i, després de L’alegria que passa, el sector i la societat quedaran orfes d’una companyia teatral amb gairebé cinquanta anys de trajectòria, que es diu aviat. Se’ns fa impossible d’imaginar que l’any 2024 no tinguem el Mar i cel amb què ja comptàvem, però sembla que la decisió és definitiva. L’agraïment i l’èxit de produccions com Antaviana (1978 i 1985), Mar i cel (1988, 2004 i 2014), Flor de nit (1992) o Cop de rock (2011), només per esmentar-ne algunes, seran un record permanent en l’imaginari col·lectiu. L’alegria que passa, dirigit per Marc Rosich, parteix d’un text que Santiago Rusiñol va escriure a finals del segle XIX i que, […]

Una construcció de plàstic, entre un laberint i una espiral, sembla dibuixar a l’escenari una al·legoria del que acollirà al llarg de noranta minuts: un muntatge intimista que, durant tres actes in crescendo, s’endinsa en la psicologia de quatre dones d’una família mentre l’espectador s’esforça a descobrir la part de veritat i la de fantasia per discernir els sentiments reals de les emocions fingides. Quatre dones i el sol va ser escrita l’any 1964 per Jordi Pere Cerdà (1920-2011), pseudònim d’Antoni Cayrol, poeta i dramaturg rossellonès. L’adaptació que n’han fet ara Pere Tomás i Roger Casamajor, que dirigeix l’espectacle, ens acosta força fidelment a la versió original del text. I és que la potència lingüística ajuda a forjar la personalitat […]

Els clàssics, encara que siguin contemporanis, ho són precisament per l’excel·lent capacitat de vincular l’espectador amb les emocions i els dilemes humans més elementals. Àlex Rigola signa la direcció d’aquesta adaptació lliure de Hedda Gabler, que se suma a la llista de versions teatrals, audiovisuals i literàries que s’han realitzat a partir del text que Henrik Ibsen va estrenar l’any 1891. Al teatre destaquen, en català i en l’última dècada, la de David Selvas (Hedda Gabler) i la de José Martret (HG. La reina de la bellesa). Quan l’espai físic queda reduït al més elemental —una estructura cúbica de fusta llisa, amb els bancs justos perquè hi segui el públic—, l’atenció se centra en els detalls dels gestos, en cada […]

La infanticida és el monòleg teatral amb què Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966) va guanyar els Jocs Florals d’Olot l’any 1898. Pel segle i escaig que ens separa d’aquell moment, és molt de valorar que l’adaptació i la dramatúrgia que n’ha fet Marc Rosich mantinguin l’aura del text original. Més encara quan la peça s’ha convertit en una òpera electrònica amb composició musical de Clara Peya, que, lluny d’abstreure’ns del drama, ens acosta al patiment de la protagonista d’una manera original però autèntica. Neus Pàmies interpreta Nela, una dona enclaustrada en un espai indeterminat per haver matat la seva criatura. Atès que el títol ja ens revela el tema l’argument, la riquesa de l’espectacle rau en el fet de resseguir el […]

Els Amics de les Arts han volgut jugar sempre a una lliga alternativa, i atrevint-se a dirigir musicalment un espectacle, segueixen la mateixa línia. Pares normals, escrit a vuit mans entre Daniel Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué (Els Amics de les Arts) juntament amb Marc Artigau, és una de les comèdies musicals de la temporada. L’experiència de Minoria Absoluta és present en un muntatge que dirigeix escènicament Sergi Belbel, tant en la qualitat de les coreografies —a càrrec de Marta Tomasa— com en les interpretacions del repartiment, encapçalat per Enric Cambray (Aran), Júlia Bonjoch (Laia), Annabel Totusaus (mare) i Albert Pérez (pare). Cal reconèixer que, quan comença la funció, la trama que s’enceta sembla més aviat simple i […]