Els clàssics, encara que siguin contemporanis, ho són precisament per l’excel·lent capacitat de vincular l’espectador amb les emocions i els dilemes humans més elementals. Àlex Rigola signa la direcció d’aquesta adaptació lliure de Hedda Gabler, que se suma a la llista de versions teatrals, audiovisuals i literàries que s’han realitzat a partir del text que Henrik Ibsen va estrenar l’any 1891. Al teatre destaquen, en català i en l’última dècada, la de David Selvas (Hedda Gabler) i la de José Martret (HG. La reina de la bellesa).
Quan l’espai físic queda reduït al més elemental —una estructura cúbica de fusta llisa, amb els bancs justos perquè hi segui el públic—, l’atenció se centra en els detalls dels gestos, en cada mot dels diàlegs. A més, els integrants de la companyia Heartbreak Hotel, que no es canvien els noms per donar vida als personatges, no abandonen l’espai escènic durant l’hora i escaig que dura el muntatge, la qual cosa reclama l’interès ben viu de l’espectador per captar mirades, expressions, posats.
L’espectacle té una virtut principal, i és que enganxa el públic dins d’una història que tothom arriba a sentir-se seva per la proximitat que genera la posada en escena: sense drames recarregats, l’empatia amb persones que són a un pam de distància és gairebé automàtica. El defecte bàsic, per contra, és la simplificació del text original, probablement excessiva, que fa perdre alguns matisos de pes i redueix les accions de personatges molt complexos en situacions que poden semblar tan sols cíniques.
