Dagoll Dagom és el referent per antonomàsia dels musicals en català i, després de L’alegria que passa, el sector i la societat quedaran orfes d’una companyia teatral amb gairebé cinquanta anys de trajectòria, que es diu aviat. Se’ns fa impossible d’imaginar que l’any 2024 no tinguem el Mar i cel amb què ja comptàvem, però sembla que la decisió és definitiva. L’agraïment i l’èxit de produccions com Antaviana (1978 i 1985), Mar i cel (1988, 2004 i 2014), Flor de nit (1992) o Cop de rock (2011), només per esmentar-ne algunes, seran un record permanent en l’imaginari col·lectiu.
L’alegria que passa, dirigit per Marc Rosich, parteix d’un text que Santiago Rusiñol va escriure a finals del segle XIX i que, de la mitja hora original, passa a allargar-se fins als noranta minuts amb un extens repertori musical compost per Andreu Gallén, també responsable de la direcció musical. Tant Rosich com Gallén han col·laborat en la dramatúrgia, feta a vuit mans amb Anna Rosa Cisquella —l’únic membre històric de Dagoll Dagom en actiu— i Ariadna Peya, que assumeix amb excel·lència la direcció coreogràfica d’aquest espectacle sobre una companyia ambulant i els habitants del poble on ha d’actuar.
La majoria del repartiment encerta el to dels personatges i quadra a la perfecció els moviments d’una coreografia que, per la bellesa i el ritme que transmet, atrapa l’espectador des del primer minut. Les habilitats musicals d’uns queden repartides amb les acrobàcies d’altres, en què cadascú pren un paper entre els quals destaquen les tres actrius: Júlia Genís, Àngels Gonyalons i Mariona Castillo. El ganxo relatiu de les cançons i la llargada excessiva d’un text sense sorpreses queda compensat pels aspectes apuntats i per la noblesa del missatge gens emmascarat de L’alegria que passa.