Recomendaciones

Aquesta recomanació té 5 manetes perquè no en puc posar deu. La nit just abans dels boscos és un teatre tan cru, tan directe i tan proper que se’m fa molt difícil mesurar-lo amb la mateixa escala que altres espectacles. Es pot resumir en una única frase: S’ha de veure. Poquísimes vegades trobareu un actor com l’Òscar Muñoz. Poques vegades veureu una interpretació tan bèstia, tan kamikaze, tan nua i tan potent. Un magnífic text de Koltès i un actor que et mira als ulls. Aquesta vegada no hi ha res més. Aquesta vegada no cal res més. Més informació…

Un musical amb aires polítics, amb implicacions en la Guerra Civil Espanyola vist des d’un altre perspectiva. La dels Brigades Internacionals que van venir a lluitar contra el feixisme a partir dels seus ideals. Ens trobem amb un bon musical, amb bones lletres que et poden quedar al finalitzar la funció (una de les coses imprescindibles per tenir un èxit). L’únic que veig que li falla és la història que ens explica. Una mica agafada amb pinces. Tot i així es pot perdonar amb tot el treball posterior. Uns actors joves que emocionen i ens il.lustra i ret homenatge a les persones que varen protagonitzar un moment de la nostra història. Un planter d’actors i d’actrius que dominen el musical […]

Veure en escena i ben d’aprop a dos actors de la talla de Lluís Soler i Xavier Ripoll ja hauria de ser motiu suficient per anar a veure aquesta obra. Si a més afegim un text incòmode, psicològic i fascinant i una direcció i posada en escena d’allò més encertades, se’ns acaben els arguments per no sortir corrents a comprar una entrada. El que trobarem són dues de les millors interpretacions que he vist darrerament sobre un escenari de Barcelona. Un muntatge que fascina i et talla la respiració més d’una vegada i que et deixa amb ganes de repetir. Més informació…

Desiertos parla de la crisi. De la crisi econòmica, de la crisi de parella, de la crisi de valors… a partir d’un text de principis dels 90 que funciona d’una manera increïble en el context que vivim. Un text intel·ligent, divertit i crític. I és potser aquesta una de les grans virtuts de l’obra: instal·lar un somriure permanent a l’espectador sense que això li impedeixi reflexionar. És evident que la companyia La Trama ha fet una feina molt acurada que encaixa perfectament amb les obres programades a l’Almeria Teatre. Cal destacar com des de direcció s’han fet propostes d’escenificació molt efectives que sorprenen però que no desentonen amb l’aparent realisme de l’obra. M’agradaria fer esment a un espai sonor a […]

Iniciatives com les del teatre Lliure amb el cicle Aixopluc sempre són d’agraïr, ja que permeten que obres exhibides en sales alternatives puguin arribar a un públic més ampli, allargant d’aquesta forma la seva vida escènica. En aquest cas, ens trobem amb una obra que es va poder veure aquesta passada primavera a la sala Atrium de Barcelona i que ara es reposa molt merescudament. Així doncs, es tracta d’una proposta original que resulta força atractiva per a l’espectador, gràcies a un univers propi i una estructura molt ben trobada. D’altra banda, les actrius estan sensacionals en els seus respectius papers, aportant frescor, tendresa i un toc de bogeria sana, tot aconseguint l’empatia del públic cap al seu únic personatge. […]

Potser confós perquè a Martinelli se li atribueix ser el primer Arlequí, un dels puntals de la Commedia dell’Arte, jo n’esperava una altra cosa del muntatge que he vist avui a la Fènix, i m’he vist decebut. He trobat fluix el text, del mateix intèrpret Felipe Cabezas, mancat de trapelleria i diversió i tampoc m’ha semblat encertada la direcció de Berty Tovías. És possible que hagi comés l’error d’esperar-ne una cosa i al trobar-me’n una altra m’ha desenganyat; sempre hi hauríem d’anar “nets” al teatre, però això és quasi impossible i vulguis o no hi anem “contaminats”. Mai no en sabrem prou, cagumdena.

Els fogots sempre han donat molt de joc en el terreny de la ficció a través de la vis còmica. Així doncs, només era qüestió de temps que sorgís un espectacle com el que ara es presenta al teatre Condal i els convertís en protagonistes. Això sí, els productors de l’espectacle, dubtosos que el tema fos suficientment atractiu, es van encarregar que aquest tingués un embolcall luxós, suggerent i atractiu pel públic, tot guarnint la proposta de grans celebritats que, òbviament, encareixen el preu de l’entrada. Cal reconèixer que el resultat és un producte diferent i que totes aquestes excentricitats funcionen, les quals encaixen perfectament entre sí. Per començar, les intèrprets fan en general una bona feina i transmeten un […]

S’ha de dir que vaig anar a veure l’obra sense saber exactament que anava a veure, i aquest cop és un d’aquells que et sorprèn molt gratament. Al escoltar que l’obra girava amb les cançons d’Eurovisión ja em vaig fer una idea d’una història una mica ‘petarda’. I sí, és una història un xic ‘petarda’ en la seva part més supèrflua. Comencem a riure en un primer moment. I és d’agrair poder riure en ganes amb el moment en que estem. Però a meitat de la funció, un canvi radidal a l’obra. 180º sense contemplacions, per tornar al final a un altre gir de 180º. S’ha de dir que totes les actrius estan genials. Totes, sense excepció tenen el seu […]

El comentari sobre una obra d’estil mini-teatre o micro-teatre es pot abordar de diverses formes: separadament (escena per escena) o bé en conjunt; es pot valorar el contingut de les històries o bé el recorregut com a tal, etcètera. Mgogoro, a diferència d’altres apostes del mateix estil, està plantejada com una experiència completa, de manera que tots els espectadors assistiran a les mateixes peces tot i que, potser, no en el mateix ordre. Com acostuma a passar en aquest tipus de proposta, però, el resultat és força desigual, encara que, afortunadament, els millors textos són els darrers. La paraula “mgogoro” (“crisi” en swahili) és el nexe d’unió dels cinc soliloquis de l’obra: cinc personatges en mig d’un conflicte en part […]

És difícil que una única obra aconsegueixi emocionar, fer riure i fer plorar, tot alhora. Però A la ville de… Barcelona té precisament aquesta virtut. Un mosaic de moments i personatges, poesia i cançons que ens recorda constantment per què ens enamora (i, tanmateix, no podem evitar odiar de tot cor) aquesta ciutat. Amb un text impecable, dinàmic i original i unes interpretacions molt encertades, aquesta obra és del tot imprescindible per a qualsevol barceloní (o aspirant) addicte a la ciutat i a la fauna que l’habita. Una declaració d’amor en tota regla que es gaudeix de principi a fi. Més informació…

Sí, perquè no cal tenir una orquestra completa i quaranta actors damunt l’escenari per fer un bon musical. Els de petit format com aquest en tenen prou amb una bona història, una partitura brillant i uns actors que interpretin bé, i aquest és el cas. A més en un “gran format”, aprofitant la fastuositat, el vestuari i els llums, és fàcil incloure-hi “relleno”, però aquí tothom treballa a pit descobert (metafòricament parlant, no us penseu que veureu pitram). A partir de situacions tòpiques de la parella, Joe di Pietro amb el text i Jimmy Roberts amb la música, van bastir un dels espectacles més vistos al off Broadway novaiorquès. Quatre actors i dos músics li foten canya al recorregut de […]

T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré és un musical que funciona pel seu guió, per la seva música i perquè ens sentim identificats en l’universal (i inesgotable) món de la parella. Un producte que funciona sol, ideal per moments de crisi en què no toca arriscar. En aquest cas, l’obra compta amb uns actors amb taules i veus magnífiques, però la direcció és transparent. Si no l’heu vist, passareu una bona estona. Si vau veure la versió de l’any 2000, tindreu un déjà-vu.

Al Teatreneu es pot veure un Tarantino: Reservoir Dogs, o sigui “el Tarantino”, el seu primer llargmetratge. Els de El Xiringuito s’han atrevit (ja la van estrenar el maig passat) amb amb aquesta peça en la que no queda ni l’apuntador, i penso que l’han tret prou bé. Aprofitant l’estructura del teatre del carrer Terol han fet una posada en escena molt eficient. A mi personalment m’ha semblat que un del personatges estava massa exagerat, però en general l’obra ha funcionat. Hi ha una escena de tortura particularment dura, però no sorprèn perquè l’obra ja és molt coneguda. Si la voleu nar a veure, encara no l’han retirat de la cartellera.

Recorden la pel·lícula Cabaret? Joel Grey, el mestre de cerimònies, deia tot just començar: «Dejen sus problemas en la puerta. Aquí no hay problemas, aquí la vida es hermosa, las chicas son hermosas…». Així començava un cabaret berlinès de mitjans del segle XX, i no dista molt de la introducció de The Hole. I és que l’esperit gamberro del cabaret de tota la vida es manté intacte amb el pas dels anys. «The Hole» no té misteri: carnassa, acrobàcies, divertits monòlegs amb dobles sentits, sensuals balls i un desplegament escenogràfic i tècnic que deixa bocabadat des del segon u. Si ho acompanyes d’uns quants amics i un gintònic a les taules que han invaït la platea del Coliseum, es converteix […]

La fam i la misèria sempre han estat un motor per a la creativitat, l’enginy i la reinvenció. A Itàlia, al cincueccento, un grup d’artistes van repensar el teatre tot popularitzant la Commèdia dell’Arte, un gènere de teatre de màscares basat en la improvització d’històries amb trames senzilles (el que ara anomenariem «culebrons»). Un d’aquests actors va ser Tristano Martinelli: el primer Arlequí, de qui coneixerem la història amb el nou espectacle de la Sala Fènix. Val la pena veure «Inferno» tan sols per deleitar-se amb l’enèrgica interpretació de Felipe Cabezas. Acompanyat únicament d’un bagul i un interessant joc de llums, el talent i l’experiència de l’actor vesteixen un monòleg intens i poètic que reflexiona sobre el poder, la pobresa, […]