Oriol Genís y Roger Vilà son padre e hijo en la tragicomedia de Antonio Tarantino Vespres de la Beata Berge.

Sinopsis

Un pare ha vingut a recuperar el cos del seu fill, que s’ha suïcidat a les aigües de la base d’hidroavions.”>Un padre ha venido a recuperar el cuerpo de su hijo, que se ha suicidado en las aguas de la base de hidroaviones. Mientras espera que se termine la autopsia, en la oscuridad de un depósito de cadáveres, evoca como ayudó aquel hijo -simulando que secundaba la locura- para afrontar y superar los obstáculos y trampas del traspaso durante el transcurso de una tumultuosa llamada telefónica nocturna. Una decisión extrema genera un entendimiento fatal en un lenguaje extremo: o mejor dicho, capaz de deshacer los nudos de una existencia «dramática», densa en problemas dispersos, en accidentes. Lo que puede favorecer, fuera de cualquier liturgia, el reencuentro con el mito. Así, por caminos casuales, dado que la poesía es la ocasión, el protagonista llega a una conciencia, aunque sea opaca, de la imposibilidad de evitar la tragedia: una imposibilidad que pide la inocencia del protagonista, cuyo destino se encuentra atrapado en un conflicto de fuerzas remotas y extrañas. Tanto como para impedir que llegue a plantearse la misma idea de justificación. Todo ello genera en él un sufrimiento trágico que, si bien no lo redime (del que, por otra parte?), lo hace partícipe de una fábula originaria, de una identidad.

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 16

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Magnífica descripción del dolor, la redención y del perdón

El dolor tiene muchas caras y mil maneras de expresarlo cuando se le permite manifestarse. El dolor que siente un padre por la muerte de un hijo es profundo y descarnado. El protagonista de la historia de Tarantino lo expresa hablando, con un discurso inconexo, disperso, a una velocidad increíble, mezclando personajes y registros, yendo hacia delante y atrás. Cuesta entrar en este texto abigarrado y difícil pero poco a poco todo se va descubriendo, todo va teniendo sentido. Únicamente hay que dejarse llevar por el sonsonete a veces lírico y poético, otras grosero y rudo. Se va destrenzando poco a poco todo el contenido dramático de la trama que en general expresa una profunda disconformidad con su situación personal. Oriol Genís es este padre desesperado que nos regala este monólogo mientras espera en la puerta de la sala de autopsias en la que está su hijo. Oriol Genís fue nominado a mejor actor a los premios butaca por la interpretación de este texto cuando se presentó hace cuatro temporadas en Barcelona. Hoy lo hemos podido comprobar y corroborar. En esta ocasión está dirigida por Jordi Prat i Coll (Premi Ciutat de Barcelona 2018 por “Els Jocs Florals de Canprosa”) y magníficamente traducida por Albert Arribas.

Después de haber visto Stabat Mater la temporada pasada y haber repetido en ésta, podemos reconocer a Antonio Tarantino en esta obra “Vespres de la Beata Verge”.

Dos monólogos, dos personajes vulnerables, heridos y desgraciados. El mismo tipo de lenguaje y expresión verbal para llevarnos a una historia insoportable. No hay resignación sino esperanza. El padre la encuentra ayudando a su hijo a viajar hacia algún lugar, a este paraíso que ni él mismo sabe dónde está ni cómo explicar. De las conversaciones simuladas por teléfono se desprende una ternura infinita. El padre encuentra la manera de ayudarlo ofreciéndole lo que el hijo más hubiera necesitado: aceptación.

Esperemos que no tarden mucho en ofrecernos las otras dos piezas de esta cuatrilogía (Los cuatro actos profanos) que faltan: “Passione secondo Giovanni “ y” Lustrini”. Seran muy bienvenidas.

10/03/2020
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Hipnótica, profunda, inolvidable

A pesar de ser un tema muy delicado, del dolor se puede hablar de muchas maneras. Se pueden hacer aproximaciones más trágicas, optar por un drama realista o, directamente, exponer los hechos en un marco de teatro documental. Si se elige, en cambio, el camino de la poética, el riesgo es mayor pero, cuando sale bien, el resultado puede llegar a ser de una belleza emocional inigualable. Este es el caso de Vespres de la beata verge, un texto precioso del dramaturgo italiano Antonio Tarantino traducido con audacia, como es habitual en él, por Albert Arribas. La obra trata del luto de un hombre que llora la muerte de su hijo en la sala de espera de un hospital mientras le están haciendo la autopsia al cadáver. Con una furia inicial trepidante, a través del protagonista conoceremos la historia que ha avocado en este trágico final. Jordi Prat i Coll ha sabido medir con gusto exquisito el ritmo, la lírica, el enfado y la tristeza que contiene este texto de gran contundencia y belleza. Hay que decir que todo en conjunto no podía tener un mejor vehículo para ser explicado que el actor Oriol Genís que se marca una interpretación antológica, memorable y abrumadoramente humana como pocas se ven en un escenario. Quizás la pieza tiene momentos opacos, no precisamente fáciles de seguir, pero su fuerza sentimental, densa y elevada, le aporta un toque mágico que la convierte en una experiencia hipnótica, profunda e inolvidable.

29/02/2020
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

Confessions d’un pare

Tothom em va parlar molt d’aquest Vespres de la Beata Verge, i fins i tot ho van poder gaudir a Igualada amb els Dilluns Kabrota que es prepara a primers de mes. Però al final ha estat a l’espai Brossa on he gaudit t’aquesta obra. I ja és la segona vegada que veig una proposta del dramaturg Antonio Tarantino (i res a veure amb el director de cinema)

Sense marxar del tema que porto aquest any en gran part de les obres, parlen de la mort, del dol o del suïcidi.

Un text dur i difícil, segurament la petjada que deixa l’Oriol Genís fa molt per ser una obra rodona, ara mateix em sembla difícil veure a un altre actor amb aquest paper. Tant en el seu inici atropellat i ràpic com en el dolor que ens transmet durant l’obra.

La rememoració d’un pare per la mort del seu fill i el seu pas per l’infern ho fa genial. Pots viure el dolor del pare i del mateix fill, fins a crear la complicitat entre pare i fill (on no cal entendre, sinó estimar).

Per ara teniu fins el proper 8 de març per assistir als Vespres a l’escenari del Joan Brossa, i esperem que torni aviat. Per cert, esteu atents a les xarxes que porten col·loquis i xarrades que valen la pena. Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

27/02/2020
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una joia que ningú s’hauria de perdre

Fa quatre anys vaig veure “Vespres de la Beata Verge” al Teatre Akadèmia. Per mi va ser una autèntica descoberta: un autor amb un estil totalment diferent a la resta , un text autènticament meravellós, d’una gran dificultat tècnica, només a l’abast de grans actors com ho és l’Oriol Genís.

No sempre es te la oportunitat de tornar a veure, passats uns anys, la mateixa obra interpretada pel mateix actor. Així que quan vaig veure que l’Escenari Joan Brossa, la programava, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig reservar les entrades.

Ha sigut genial tornar-la a veure. L'he gaudit i entès més que la primera vegada.

Els que no la vau veure en el seu dia, no us la podeu perdre.

No entraré en analitzar-la perquè ja ho vaig fer en el seu dia, només comentar-vos que tot i la dificultat que pugueu trobar en aquesta obra (estructura i text) , paga la pena anar-hi per tal de veure la magnífica interpretació de l’Oriol Genís. No exagero si us dic que és un dels millors papers que li he vist fer al llarg de la seva carrera.

24/02/2020
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Aclaparadora velocitat del text

És ben bé allò de les expectatives generades el que, de vegades, no fa possible gaudir del tot el que veus. És el que ens ha passat amb aquesta proposta VESPRES DE LA BEATA VERGE que no havíem pogut veure anteriorment i que esperàvem amb moltes ganes. Dimecres dia 19 era nit d'estrena a l'Escenari Joan Brossa.

Un text d’Antonio Tarantino que forma part dels “Quatre actes profans” juntament amb “Stabat Mater” (que hem vist recentment a La Gleva), “La Passió segons Joan” i “Lluentons”.

Basada en un fet real que el mateix Tarantino va viure de prop, un noi del seu edifici que es prostituïa transvestit va ser rebutjat pels seus pares i va marxar de casa. Poc després es va assabentar que el noi s'havia suïcidat, llençant-se per la finestra.

Aquesta peça amb traducció d'Albert Arribas, direcció de Jordi Prat i Coll i interpretada per Oriol Genís i Roger Vilà, ha tornat a l'Escenari Joan Brossa després del seu pas per la Sala Beckett, on es va estrenar en 2012, i pel Teatre Akadèmia.

Un pare espera en un dipòsit de cadàvers per identificar el cos del seu fill que s'ha suïcidat. El dolor extrem per la pèrdua del fill es veu reconvertit en una conversa que, sota la forma d'una trucada telefònica entre pare i fill, és una forma de reinterpretació de la realitat, el pare converteix el suïcidi del fill en un viatge al més enllà i li dóna consells per fer el millor viatge possible, al mateix temps que divaga sobre les seves vides, els seus records, les seves experiències, el seu entorn familiar...

Una conversa que es mou en una dimensió poètica a una velocitat verbal de vertigen. Una autèntica mostra de la mestria de l'Oriol Genís que ens aclapara amb aquesta conversa críptica amb la que el pare intenta apaivagar el buit enorme de l'absència del fill.

Tarantino planteja un monòleg intencionadament plagat d'idees inconnexes, de descripció d'escenes que no veiem, de diàlegs amb personatges absents i que ha provocat en nosaltres una necessitat d'atenció constant per intentar lligar tot el que el pare ens va desgranant des de la sala d’espera del dipòsit. Un pare que no ha sabut entendre el seu fill o que senzillament es va desentendre d’ell.

Magnific Oriol Genís que ha estat el viu reflex del dolor per la pèrdua, un dolor que ha deixat buida la seva ànima i ha esdevingut motor de la seva verborrea. No menys difícil el paper que ha interpretat Roger Vilà que, en bona part de l’obra, ha d'ocupar immòbil i despullat la llitera del dipòsit. Pren vida en la ment del seu pare i amb la seva gestualitat i les seves paraules, ens mostra la innocència del seu transvestisme i la fe absoluta en el seu pare.

L'espai escènic i el vestuari de Ricard Prat i Coll, la il·luminació de David Bofarull i el so de Damien Bazin, aconsegueixen transmetre la fredor del lloc i el dolor de l'absència, creant una atmosfera gairebé irreal.

Una posada en escena molt estàtica que contrasta amb la complexitat del text que ens porta, a una enorme velocitat, d’una banda a l’altra de la ment del pare que no sap o no pot entomar la mort del seu fill.

Una proposta per nosaltres difícil, que arriba precedida per molts elogis.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

21/02/2020
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Magnífica interpretación para una redención catártica

Muchas sensaciones tras «Vespres de la beata verge» pero pocas palabras para describirlas y que hagan justicia a esta propuesta dirigida por Josep Prat i Coll (Requiem for Evita). ¿Cómo es posible que no estuviera lleno al menos el día que yo fui? Sí, es un texto difícil y denso de Antonio Tarantino (Stabat Mater, que no os confunda el apellido) pero dirigido e interpretado de una manera que no importa por momentos el significado literal de las palabras sino qué transmiten, qué esconden, si son actuales o recuerdos, memoria real o creada para hacer más fácil la carga de la tragedia.

Un padre espera para poder recoger el cadáver de su hijo, que se ha suicidado. Con este interesante punto de partida podía descarrilar por el lado sentimental sin freno y ser un dramón. Y lo es, pero de una manera poética, sin ocultar ni una brizna de crudeza pero sin sentimentalismo facilón, entra hasta el tuétano y te vacía.

El padre rememora / recrea / reinventa charlar con su hijo, pasando por la complicidad inicial, la fractura familiar, la incomprensión, los reproches … para pasar a acompañar a su hijo en su nuevo camino, ¿creando? una nueva complicidad y un entendimiento mudo que haga más llevadera, si ello es posible, este día de duelo y el resto de la vida ya sin él. ¡Qué difícil es perdonarse!

Una escena final perfectamente ligada a la inicial de intenso dolor, un sufrimiento cotidiano y humilde que es imposible que no te deje tocado, tanto, que al salir de la sala y encontrarme que aún era de día, notara que el mundo estaba fuera de lugar. Lástima que los espectadores se pierdan en parte este inicio por ignorar que mientras se sientan, hay un actor que YA está interpretando, y charlen, miren móviles… en vez de contemplar aquel dolor silente que se rompe justo al comenzar la obra y te descoloca.

Lo mejor: Todo el mundo lo dice y es verdad, una interpretación brutal, excelsa de Oriol Genís que transita por el camino del dolor y la aceptación, para empezar, de sí mismo.

04/02/2020
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

L’amor tardà d’un pare

Per començar us haig de confessar que vaig haver de buscar informació sobre el dramaturg Antonio Tarantino, ja que de Tarantino només en coneixia el Quentin. Doncs bé, l'Antonio Tarantino és un dramaturg italià que va començar els seus inicis com a pintor, passant per la seva arribada tardana al món de les arts escèniques (quan tenia més de cinquanta anys), fins a arribar a la seva consolidació com a autor dramàtic.

Vespres de la Beata Verge forma part d'una tetralogia que Tarantino defineix com la seva 'Tetralogia de la cura', un projecte que partint dels mites evangèlics revisa els grans mites d'Antígona i Medea. L'obra neix a partir de la hipòtesi d'un fet real, la d'un noi que el mateix Tarantino coneixia, al que va veure créixer i que al cap d'un temps es va assabentar que havia decidit transvestir-se i prostituir-se. Aquest noi pertanyia a una família del sud d'Itàlia. La seva decisió, va produir un gran impacte tant pels veïns, com per la seva família, que ho va viure com un trauma. Llavors ell va decidir allunyar-se de la ciutat de Torí i va marxar cap a Milà. Per motius que es desconeixen va acabar suïcidant-se.

Les obres de Tarantino es caracteritzen, formalment, per llargs fluxos de paraules, i per allunyar-se força de l'estructura del diàleg naturalista. A Vespres de la Beata Verge imagina un diàleg per telèfon en què el fill demana comptes al pare abans del seu final. Aquesta trucada és real o simplement és la necessitat que té el pare de sobreviure? És la consciència de la mateixa existència, el dolor d'un pare davant la pèrdua d'un fill, la redempció i la salvació de la seva ànima a través de la veu del pare.

El fill està interpretat per Guillem Gefaell, que tot i que és el personatge principal de l'obra, es passa la major part de la representació estirat en una taula d'autòpsies. I el pare per un Oriol Genís extraordinari, genial!! Realment fa una feina per treure's el barret. La seva interpretació és precisa, plena de matisos i emocions. Durant tota la representació, no perd en cap moment el ritme. Brutal!

Un text excel·lent. Fantàstica adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll. Una interpretació extraordinària. L'espai escènic, llum i so perfectes. En definitiva, un espectacle d'aquells que en diem rodó. Forts aplaudiments d'un públic satisfet i agraït davant d'una actuació extraordinària.

No us ho penseu i correu a comprar les entrades, si no us voleu trobar el cartell d'entrades exhaurides!!

12/04/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

La fascinante poética del dolor

Antonio Tarantino es un artista italiano que empezó pintando y que ha acabado convirtiéndose en uno de los autores teatrales más peculiares y talentosos en lengua italiana. Su escritura es más abstracta que figurativa y es por eso que la poesía invade toda su obra y la hace todavía más universal. A Vespres de la Beata Verge nos muestra el dolor de un hombre que llora a su hijo mientras le están haciendo la autopsia. El texto es enrevesado y a ratos un poco críptico, pero está dotado de una humanidad que va más allá de las palabras. La dignificación del hijo por parte de un padre que no lo ha entendido nunca pone la piel de gallina, sobre todo si este padre lo interpreta un Oriol Genís que nunca ha brillado tanto como en este espectáculo. Su personaje trae el dolor y la tristeza escritos en el rostro, pero se trata de un dolor tan antiguo y tan universal que todos lo acabamos sintiendo cómo nuestro.

Hace unos años que este montaje pasó de forma fugaz por la Sala Beckett. Ahora que hay la oportunidad de volverlo a ver, no os lo perdáis . A pesar de ser un texto difícil, la dirección de Jordi Prat i Coll es rica y allana bastante el camino. Teatro recomendable al cien por cien.

10/04/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Difícil de veritat

Però genial. Un home fet merda en una sala d'espera. Que hi fa? I de què es queixa contínuament? Perquè crida contra tothom quan està sol? L'escolta algú? Doncs no, i quan la sala s'il·lumina més àmpliament ens adonem que l'únic que hi ha present és un cadàver damunt una taula de fer autòpsies. Colló! Però ell, que és el pare del mort no es pot aturar. Anirem entrant en el tema lentament, feixugament... tràgicament. Excel·lent adaptació i direcció d'un Jordi Prat i Coll magistral que ha portat a Oriol Genís a l'excel·lència. Val la pena no perdre-se-la. Fins el 17 d'abril.

Crítica completa » http://bit.ly/23cWjtZ

07/04/2016
Josep OS

Avui a l’Auditori de Cardedeu he pogut recuperar aquesta obra deL dramaturg italià Antonio Tarantino que en el seu moment no vaig tenir l’ocasió de veure. Amb traducció d’Albert Arribas i la fantàstica adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll ens parla en un monòleg el dolor d’un pare que ha perdut el seu fill per un suïcidi i l’especial relació de tots dos tot això mentre espera en una freda sala d’ hospital que li facin l’autòpsia. El que a primera vista podria ser un drama i tot i conservant la seva duresa, el converteix en un relat poètic, en alguns moments groller, en altres desesperat, on aflora la part lírica del seu enuig i tristesa fent de tot això quelcom de gran bellesa . Una posada en escena austera molt adient amb el tema i on la il·luminació juga un important paper. Que Oriol Genís és un tot terreny, ho té més que demostrat però en aquesta ocasió, us asseguro que t’arriba a l’ànima i dubto que es pogués trobar algú que el superés, amb una força i una dicció perfecta i una càrrega d’humanitat desbordant, antològic vaja. Guillem Gefaell en el difícil paper del fill, tanmateix treu el seu personatge de forma extraordinària. Surts al carrer molt tocat però si no l’heu vist i teniu oportunitat de fer-ho no us la perdeu, és una petita joia.

20/12/2020
Teo Navarro

Interessant obra per la intensitat dramàtica de la seva dramatúrgia i la portentosa interpretació d’Oriol Genís. Difícil, però, per dues raons: primer, per la velocitat vertiginosa del llarguíssim monòleg inicial del pare, massa aclapadora i que impossibilita seguir el fil argumental; dos, pel desordre en les seves reflexions en veu alta amb referències implícites i simbòliques a la mitologia grega, tot i el llenguatge col·loquial i directe que utilitza. Aconsellable.

28/02/2020
Enric Pagespetit i Casadevall

El segell de l’autor i la interpretació del principal protagonista són per emmarcar. Ens ho hem passat molt bé.

24/02/2020
JORDI ADROVER PUJOL

M’ ha agradat molt la interpretació de l’ Oriol Genís!! A la que obre la boca sembla una ametralladora llençant paraules, però com que interpreta a persones diferents, canvia els tons, els timbres, els volums….un vertader fenòmen de la interpretació!!!
L’ altre intèrpret, fa un paper secundari, però fa un paper realment complicat per un actor jove com és. Molt bona actuació, també.
El llibret per mi no és el més important, els papers els fan viure els actors. En aquest cas, la meva valoració és màxima.

15/04/2016
Maria Carmen AC

Un 10 a Tarantino i un 10 a Oriol Genís. El text i el protagonista incommesurables, no us la perdeu, queden poques oportunitats de veure-la i és una joia.

09/04/2016
imma carabasa alonso

Emoción. Poesia. TEATRO en mayusculas.
Impactada por la interpretación de Oriol Genis. La última imagen, tardaré tiempo en olvidarla…me ha tocado el alma.
Que no se la pierda nadie, una autentica joya.

07/04/2016
san

El dolor extremo por la pérdida del hijo se ve reconvertido en un esfuerzo casi sobrenatural de dignificación de la existencia humana, desde una espontaneidad tragicómica,una perdida que, en lugar de resultar paralizador o castrador, se convierte en motor de la grandeza poética y sobre todo de la grandeza ética.
Genial Oriol Genís,una pequeña joya teatral que vale mucho la pena ver.

02/04/2016

Ver todas

Deja tu opinión