Terra baixa (reconstrucció d'un crim)

El que ha fet Pablo Ley i Carme Portaceli amb Terra Baixa de Guimerà trobo que és fantàstic. Han convertit el clàssic de Guimerà en un relat detectivesc i un thriller magnífic.

No és una adaptació, ni una versió de Terra Baixa, sinó d'una lectura contemporània del clàssic on s'ha respectat el text original.

El muntatge és molt original; és un constant joc escènic on tot te un sentit i un significat. Un joc d'il.luminació, de moviment i d'escenografia. L'escenografía és de Paco Azorín i la il·luminació d'Ignasi Camprodon.

El text és molt interessant. És una combinació entre la dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portaceli amb la dramatúrgia de Guimerà.
Una versió portada al present, en la qual Pablo Ley hi ha afegit dos nous personatges als vuit de Terra Baixa, una periodista que relata els fets i un comissari de policia que porta el cas; i la creació d'un desenllaç final a l'obra de Guimerà.

Pel que fa al repartiment crec que és tot un encert. L'Anna Ycobalzeta (Marta), l'Eduard Farelo (Sebastià) i en Borja Espinosa (Manelic) ens han regalat unes interpretacions dignes de ser recordades.
Extraordinària l'actuació de Kathy Sey tant en interpretació, com en l'àmbit vocal.
En el repartiment figuren també Laura Conejero (periodista), Manel Sans (comissari Vinagret), Pepo Blasco (Tomàs), Mohamed El Bouhali (Josep), Mercè Mariné (Pepa) i Roser Pujol (Xeixa).

Ficció i realitat. El text de Guimerà i la dramatúrgia de Ley i Portaceli. Els fets històrics relatats, les projeccions (fotografies i filmacions) i els personatges del comissari de policia inspirat en l'Antoni Lleó Tresols i Campañà cap dels serveis de policia de Barcelona àlies Vinagret, i la periodista inspirada en la primera corresponsal de guerra espanyola, Carmen de Burgos.

El format m'ha semblat molt original. Han traslladat Terra baixa a la Barcelona de finals del segle XIX principis del XX.
Tot comença a partir de la mort d'en Sebastià i la frase final "He mort al llop! He mort al llop! He mort al llop!"
La crònica dels fets, la investigació del crim i la situació social i política de Barcelona, els relata una periodista. Els interrogatoris i la investigació van a càrrec del comissari.
Els interrogats són els personatges de Terra Baixa. Les declaracions i la representació dels fets relatats, que no són altres que la mateixa obra Terra Baixa, comparteixen escena.
Són precisament aquestes escenes compartides, un dels punts a destacar d'aquest muntatge.
Escenes on l'inspector i la periodista són part activa de la representació, i en altres en les que tan sols en són observadors.
Escenes del clàssic.

Escenes que són relatades pels seus protagonistes.
Escenes on tots els personatges coincideixen dalt de l'escenari i el públic percebem els diferents plànols escènics (la persona declarant, el comissari i la periodista, i el grup de personatges de l'escena del relat).
Escenes on les projeccions audiovisuals en són les protagonistes. Són imatges de finals del segle XIX i principis del XX. Les bombes al Liceu i les de la Gran Via, la Setmana Tràgica, les revoltes obreres, els atemptats de Corpus i contra el general Martínez Campos, la guerra Civil, els Camps d'Argelers.

Penso que val la pena d'anar-hi.

Per cert, serà la primera vegada que el TNC portarà a Europa un clàssic del patrimoni català. A més a més, l'obra serà interpretada en llengua catalana i amb subtítols. De moment es podrà veure al KVS de Brussel·les i al CDN d'Orléans.

A partir de un clásico como Terra baixa se pueden construir muchas obras, y todas diferentes. El ejercicio de Carme Portaceli y Pablo Ley todavía ha ido algo más allá, porque han partido del texto de Guimerà, le han dado la vuelta (literalmente), lo han ubicado dentro del contexto de la época (el momento de las bombas y el anarquismo en Cataluña) y se han inventado un futuro para los personajes. Desde los atentados de Barcelona a finales del siglo XIX hasta el campo de Argelers, pasando por la revuelta obrera, el asesinato de un patrón (Sebastià) y por la investigación de dicho crimen. De hecho, la obra es un largo interrogatorio en el que los testimonios de Nuri o Tomàs, entre otros muchos, nos transportan a través de flashbacks a fragmentos de la obra original. Un buen marco para hablar de otros muchos temas, pero sin perder de vista la historia que todo el mundo conoce.

Otro de los alicientes que la pieza pone sobre la mesa es el del futuro de los personajes. Todos nos hemos preguntado alguna vez que pasa con Manelic y con Marta al final de Terra baixa, puesto que su conclusión nos impulsa a imaginar muchas cosas. De hecho, ya en el 1921 se creó un cuplé –cantado posteriormente por Raquel Meller- que se llamaba La muller d’en Manelic y que explicaba la pena y la angustia de Marta después de la fuga del pastor. Pero no se atrevía a ir más allá, cosa que sí ha hecho ahora Pablo Ley. De todas formas, dejaremos que asistáis al TNC para saber si el futuro les fue favorable… o bien  todo el contrario.

El montaje también prescinde de cualquier representación naturalista y apuesta claramente por la abstracción. Los espacios se construyen a base de focos y neones, así como una gran pizarra-pantalla que sirve para remarcar algunos hechos clave de la historia. Podríamos decir, pues, que los actores quedan más desprotegidos que nunca –el escenario grande del TNC es realmente inmenso para lucir tan vacío- y que solo cuentan con el cuerpo y la voz para ofrecer interpretaciones puras y descarnadas. Entre todos ellos destaca una Anna Ycobalzeta pletórica que demuestra ser una de las grandes actrices del momento con esta Marta que, de golpe, adquiere un protagonismo que no esperábamos. Borja Espinosa también triunfa con su Manelic inocente y moderadamente asalvajado, al igual que un Eduard Farelo que despliega toda su maldad en este Sebastià violento que se nos hace más antipático que nunca. De todo el resto, también me quedaría con la Nuri de Kathy Sey y con el personaje inventado que Laura Conejero defiende, como es habitual en ella, con una gran profesionalidad.

Es la “Terra Baixa” (1896)  más espectacular que nunca había visto. Con escenografía de Paco Azorín, el TNC despliega todos los medios técnicos que dejan al público boquiabierto y clavado en la butaca durante las dos horas largas que dura la función. Los movimientos de las luces  nos conducen al Mas Bordís, a la ermita, al molino, a las montañas y a la Tierra Baja que se ve desde las montañas. Es una adaptación de Pablo Ley que hace un parangón con los momentos convulsos que se vivían entonces en Barcelona. El movimiento anarquista había emergido con fuerza y tres años antes de la publicación de la obra de Guimerà se produjo el atentado del Liceu (1893). La bomba que explotó durante la procesión de Corpus  (1896) coincide con el año de la presentación de Terra Baixa. La Semana Trágica fue posterior (1909) y la guerra civil y los refugiados en los campos de Argelès ya quedan un poco lejos para hacer una similitud con la obra de Guimerà. Manelic  no entiende de luchas de clases ni revoluciones sociales. A él le han quitado lo que es suyo, lo que más quiere. Su primitivismo y aislamiento social lo hace reaccionar como ha hecho siempre, defiende a la oveja y mata al lobo. Es una magnífica descripción de Guimerà de la Catalunya rural del siglo XIX en el que el amo es el amo y se le debe obediencia. Todos le deben algo, la casa, el trabajo y la seguridad. Todo ello les impide reaccionar, los atenaza y de una manera más o menos consciente participan con la tolerancia y la burla de un crimen que los marcará, seguramente para siempre. Guimerà nos deja con “he matado al lobo” y no describe qué les ocurre a los dos protagonistas ni a los personajes observadores. El drama es tan potente en sí mismo que no hace falta añadir finales innecesarios.

Lo mejor de la obra es el montaje de Carme Portaceli y la buena elección del elenco. Comienza por el final de la historia y va narrando poco a poco los motivos que han llevado a todos a aquella situación. Mediante una investigación policial cada uno de los personajes explica cómo vivió los momentos anteriores y posteriores a la escena principal. Anna Ycobalzeta está espléndida como Marta atrapada y consciente de su drama personal; Borja Espinosa encarna la inocencia y la inteligencia de manera tierna y natural; imponente y sin escrúpulos es Sebastià, el amo, magníficamente representado por Eduard Farelo; Pepo Blasco es Tomas, el hombre de confianza que intenta que el amo vea la realidad de otra manera. La música original para la obra y el espacio sonoro es de Jordi Collet y  Kathy Sey canta su música impactando al público con su voz  emotiva y turbadora.

No podía faltar un clásico catalán en la programación del TNC. Gracias Carme Portaceli.

Els personatges de "Terra baixa. Reconstrucció d'un crim" es converteixen en universals, símbols del bé i del mal, de l'amor i de l'odi, inherents a la humanitat, amb l'obra que signa Pablo Ley amb direcció de Carme Portaceli. El Sebastià (representat per un Eduard Farelo explosiu) podria ser el senyor feudal de l'edat mitjana i també el dictador més actual que ha encès Europa en una guerra, mentre que en Manelic (un Borja Espinosa de premi) és la persona amb valors i honesta, amb ella mateixa i amb els altres. Aconseguir que els protagonistes de "Terra baixa" vagin més enllà de l'acció de l'obra original és l'encert d'aquesta nova interpretació de l'obra.

Per continuar, el fet que en el mateix títol de l'obra hi hagi el subtítol "Reconstrucció d'un crim" és una bona pista de com serà l'acció de l'obra: comença amb un crim, passional, i a partir d'aquí s'explica l'acció. Cal dir que la funció dels narradors, dos protagonistes nous, un detectiu i una periodista (atenció a la interpretació de la Laura Conejero, que és brillant!), és cabdal perquè l'espectador conegui què havia passat abans de l'escena del crim, i el perquè. Per continuar, l'acció se situa també en un espai temporal concret, en el segle XX, que també es fa conèixer, i que es contextualitza amb fets reals, en què se situa l'acció de l'obra. Cal dir que aquesta part té dots pedagògics, que s'expliquen fins i tot amb imatges en blanc i negre de la Barcelona de principis del segle XX. Probablement era necessari fer-ho perquè s'entengués la nova interpretació del text, perquè hi ha girs narratius que ho demanen, però potser és la part en què l'espectador pot desconnectar de l'obra: de vegades té la sensació de ser més en una petita classe d'història que en una obra de teatre

Per acabar, el final de l'obra, desllorigador de tota l'acció, revelador, fa entendre que en la història de la humanitat tot es repeteix, de forma cíclica, les guerres, els crims, la maldat exercida pels que se senten superiors damunt dels altres. Per sort, sempre hi ha un Manelic i una Marta que lluiten contra tot. En resum, benvinguada "Terra baixa. Reconstrucció d'un crim", benvingut el teatre que té la capacitat de fer reflexionar, pensar i alhora entretenir.