Una
magnífica producció de Josep Maria Miró dirigida per
Xavier Albertí i amb un extraordinari elenc actoral. Tal com ens van explicar a la
roda de premsa,
TEMPS SALVATGE ha estat escrita expressament per a ser representada a la Sala Gran del TNC.
Josep María Miró ens té acostumats a textos pensats per a espais petits i en formats més íntims, que el que ens ofereix en aquesta ocasió. Nosaltres hem pogut veure i comentar en aquest espai “
Olvidémonos de ser turistas”, “
Nerium Park”, “
El principi d’Arquimedes”, “
Fum” i “
Gang Bang”.
Josep Maria Miró és molt hàbil en la creació de situacions carregades de misteri i excel·lent en posar de manifest sentiments com la por i la desconfiança dels uns vers els altres.
TEMPS SALVATGE ens situa en una comunitat de veïns que viu atemorida per unes pintades amenaçadores. La Ivana, extraordinària
Laia Manzanares, una jove de 17 anys que acaba d'arribar a la comunitat, enrareix la convivència d'
unes persones que necessiten fabricar un enemic exterior per enfrontar-se a les seves pors més intimes.
Una noia que els hi pregunta una vegada i una altra ...
Aquest és un lloc bonic per viure ? Una proposta que ens va presentant
la vida de quatre parelles, que viuen en els pisos de la comunitat que comparteixen. La Mercè (
Carme Elías) i l’Ernest (
Manel Barceló), l'Helena (
Alicia González Laá) i l’Hector (
Borja Espinosa), la Raquel (
Miriam Iscla) i la Tau (
Sara Espígul) i la formada per la Berta (
Marina Gatell) i el Santi (
Eduard Farelo).
Una posada en escena arriscada i difícil amb
una gran i espectacular escenografia de
Lluc Castells en la que veiem alhora els 4 apartaments on hi viuen les quatre parelles. Vides creuades, secrets compartits, i la por que
s’escola per les finestres, per les escales, per les portes mal tancades, pel reflex del vidre de les cases veïnes, per les trucades no respostes, pels mòbils que no deixen de sonar, per les pintades a les parets, ..... Un escenari on veiem també diferents espais, el bosc proper a la urbanització, el pavelló esportiu del poble on s’ha de celebrar una gran festa, la piscina de la comunitat, ...
Amb l'aparició de les pintades amb missatges amenaçadors, s'apoderarà de la població una espiral de por, suposicions i violència que no només trasbalsarà la vida rutinària dels seus habitants, sinó que acabarà pertorbant greument les seves normes de convivència.
L'únic personatge que intenta frenar aquestes pors infundades és la Raquel, protagonitzat per la Miriam Iscla, que actua com a contrapunt i que malauradament no aconsegueix obtenir els resultats esperats.
Una tensió dramàtica que va augmentant a mesura que avança l'obra i on els personatges distorsionadors de la pau de la comunitat, prenen rellevància fins a ser percebuts com a perills que cal allunyar, d'una banda la
Ivana que qüestiona aquesta harmonia a la recerca d'una veritat que tothom vol enterrar, i d'altra banda l'element forà, l'estranger (
Malcom McCarthy) que sense dir ni una paraula representa la por a tot allò que ens és desconegut.
Cal destacar, i així ens ho van indicar a la roda de premsa,
la importància del vestuari de Maria Araujo, amb intensos colors inicials que s'aniran diluint en colors apagats i més foscos i que es tradueixen en
fins a 82 canvis de vestuari.
La música està composta pel mateix Xavier Albertí i ha estat interpretada pel
Quàrtic String Quartet i enregistrada per Oido Estudio.
Aquest TEMPS SALVATGE ens exigeix "PARAR", per poder analitzar amb calma el que ens està passant per poder-nos reconèixer a nosaltres mateixos i tornar a començar si realment desitgem viure en una societat en què paga la pena viure.
Amb aquest sentit està escrit l'extraordinari monòleg final de la Raquel, on intenta fer reflexionar als espectadors i que no se'n vagin a casa amb tots els "deures" fets; un monòleg que acaba amb dues frases contundents "
Tinc la sensació que el món s'ha tornat incomprensible" ..... "
Fins quan haurem de suportar aquest temps salvatge??"
Una proposta que planteja molts interrogants ètics sobre la convivència i el respecte a la llibertat i ens proposa plantejar-nos que ens fa por o millor,
qui ens fa por en la nostra societat?, els que vénen de fora??, o potser hem de tenir por de nosaltres mateixos ??, de què ens hem de protegir??, perquè percebem com una amenaça als estrangers que volen viure a la nostra comunitat ??,
i si resulta que tenim l'enemic dins de casa ?? Cal aclarir, que el tema de la violació col·lectiva no és en cap cas voler-se aprofitar dels esdeveniments actuals, ja que Miró fa dos anys que va escriure la dramatúrgia d'aquesta proposta.
A vegades, malauradament resulta que la realitat supera amb escreix la ficció. Un gran muntatge escènic amb una excel.lent direcció i unes magnífiques interpretacions, que paga la pena veure, malgrat la duresa d'alguns moments i el neguit que s’apodera de nosaltres.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest
ENLLAÇ
Temps salvatge : cohabitaciones con lo extraño
Si algo ha demostrado el dramaturgo catalán Josep Maria Miró, es su capacidad extraordinaria para hacer absolutamente reconocible su firma en una obra de teatro. Es un experto en crear atmósferas inquietantes, que de alguna forma te hacen asomar al reflejo de ti mismo en la historia que propone.
El texto de Temps salvatge bebe directamente de los mismos ingredientes que El principi d’Arquimedes y sobretodo de esa urbanización fantasma de Nerium Park. Porque bien este vecindario podría estar situado al otro lado de la calle.
Un vecindario que ve alterada su aparente tranquilidad por la aparición de unas pintadas con una frase amenazante, la proximidad de otro lugar donde se comenta que transitan personas extranjeras de forma irregular, y sobretodo la llegada de Ivana, que trastoca la convivencia de los vecinos, son los detonantes para que resurjan los miedos y los fantasmas de todos y cada uno de los personajes.
Al igual que en El principi d’Arquimedes un inocente beso, sirve para especular y reafirmar una respuesta violenta del entorno y en Nerium Park, un habitante incierto es el culpable de que aparezcan los recelos entre una pareja, en Temps salvatge la inseguridad de que pueda entrar al vecindario un extraño, dispara en todos una emoción de supervivencia, que va desde la venganza, el arrepentimiento, el deseo sexual o la compasión hasta el rencor y el miedo más primitivo derrotando los fantasmas propios e intentando ver los de los otros.
Y todo esto se proyecta de forma espectacular con una escenografia potentísima de Lluc Castells, que convierte la Sala Gran del TNC en un vecindario donde en su parte superior vemos hasta el interior de los pisos, y en la parte inferior, un descampado, un bosque, un garaje o la pista de baloncesto del colegio, sin olvidar la piscina según las necesidades de la historia.
A esta gran escenografía, se suma la ciudada y elegante iluminación de Ignasi Camprodon y la música de Xavier Albertí (que también dirige) y ayuda sobremanera a esa tensión propia del thriller.
El elenco, compacto y resolutivo, ofrece unas interpretaciones de altura, Manel Barceló, Carme Elías (que maravilla es verla sobre un escenario otra vez), Sara Espigul, Borja Espinosa (con uno de los papeles más complicados y que más evolucionan, un Héctor atormentado) Eduard Farelo, Marina Gatell, Alicia González Laá, Míriam Iscla (que se puede decir de una de las mejores actrices de nuestro país), Malcom McCarthy y sobre todo una sorprendente y brutal Laia Manzanares, que como Ivana, una Lolita áspera, cruda y durísima en sus interpelaciones, entrega uno de los mejores trabajos de la temporada y que sin duda será premiado.
Con Temps salvatge, Josep Maria Miró se convierte en el séptimo dramaturgo catalán vivo en estrenar en la Sala Gran, y a razón de las críticas, se consagra como lo que ya es desde hace muchos años, uno de los exponentes más y mejor reconocibles de la mejor dramaturgia catalana, que también triunfa fuera de nuestro país.
Con una facilidad asombrosa para radiografíar el vértigo de estos tiempos salvajes que estamos viviendo.
José María Miró nos trae una obra espectacular pensada expresamente para la Sala Gran del TNC. Por ello disponemos de una obra larga, intensa, que engancha al espectador hasta el final. Con una escenografía colosal y espectacular, un vestuario muy variado (creo que es la obra en la que he visto más cambios de ropa) y muchos actores en escena.
Vamos… que saldréis del teatro con las bragas en los tobillos de lo espectacular que es todo! Jajajaja
La obra nos cuenta la vida de una comunidad de vecinos aterrorizada por unas pintadas amenazantes, unos instrusos que entran por las noches.
Miedos, inseguridades y una chica de -7 años que llega a la comunidad para levantar los secretos ocultos de todos los vecinos.
Tengo que alogiar a Laia Manzanares porque entre tantos grandes actores consigue ser la protagonista absoluta de la obra. Brava!
Como punto negativo el monólogo final que me ha parecido repetitivo yle innecesario. Hubiera acabado la obra en el momento cumbre.
No lo dudéis e id a verla. Seguro que salís del Teatro satisfechos!
Una obra dura, compromesa i força actual. Gran repartiment.
Ahir al TNC vaig gaudir i molt amb aquest thriller escrit per Josep Maria Miró i magníficament dirigit per Xavier Albertí. Un melodrama dur i colpidor que reflexiona sobre temes desgraciadament molt actuals com són les violacions, assassinats i que amb un llenguatge i escenes lliures d’embuts, desemmascara a la societat actual. i que per la seva duresa incomodarà a més d’un espectador. L’obra ens situa en una comunitat de veïns privada, que amb l’arribada de la néta d’una de les inquilines, i les pintades amenaçadores que cada dia apareixen a la façana, trenquen i enrareixen la falsa i aparent normalitat que fins aleshores tenien. 165 minuts espectant, sense parpellejar i sentint cops de puny a l’estómac conforme va avançant l’obra i que et va transportant a una muntanya russa d’emocions que passa de la ràbia a la comprensió i d’aquesta al rebuig en qüestió de minuts. Extraordinària i espectacular l’escenografia on no hi falta detall i que es converteix d’una nau a un bosc nocturn, amb cotxes que es mouen en escena inclosos. Excel·lent el treball coral dels 10 actors i actrius i que s´ em faria molt difícil destacar a ningú perquè tots estan sublims. Per treure un però, el monòleg final de de Miriam Iscla se m’ha fet una mica costa amunt i no per la seva interpretació sinó perquè m’ha resultat molt repetitiu. Per a mi valorant el conjunt, text, direcció, escenografia i interpretació, del millor que he vist aquesta temporada. Em va cridar l’atenció la baixa ocupació de la platea que espero es recuperi perquè no és recomanable, és imprescindible.