Sucia

Bàrbara Mestanza, autora de éxitos como La mujer más fea del mundo o Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, vuelve a escena con una autoficción que respira cuarta ola feminista por cada poro. La autora catalana nos tiene acostumbrados a una escritura tan personal como visceral, y en Sucia no solo la mantiene, sino que la eleva. Partiendo de una experiencia personal de abuso denuncia en escena la impunidad de las agresiones machistas.

Uno de los grandes aciertos de Sucia (que son muchos) es trabajar un marco para que los hombres conectemos con las violencias que ejercemos. La primera parte de la obra está explicada desde un punto de vista masculino: Pep Ambròs, su compañero en escena, relata y encarna en primera persona el abuso, creando imágenes a las que no estamos tan acostumbrados. Además, la dramaturgia apela a los hombres en la sala constantemente, invitándonos a conectar con la violencia, responsabilizarnos de ella y, obviamente, dejar de ejercerla.

A nivel formal cuenta con todos los elementos de autoficción escénica millenial: proyecciones que remarcan el carácter documental de la pieza, música tecno, vídeos en loop, texto proyectado… Incluso algo de participación del público para generar carcajadas con un merecido zasca final. Así, es capaz de hacernos saltar de la comedia y la parodia al llanto y la rabia en un minuto. En definitiva, una interesante pieza de denuncia, tan reveladora y entretenida como necesaria, una demostración de maravillosa dramaturgia contemporánea. No se la pierdan.

Anem a parlar de l'ABÚS SEXUAL així, amb majúscules, d'una manera directa i fent soroll! Sense dobles sentits, ni eufemismes, ni maquillatge. Des del minut 1 fins a l'últim d'aquestes dues hores que passen sense ni adonar-nos-en. Tenim massa estímuls i emocions com perquè el temps siga una variable important.
Els primers missatges i el format ja són una declaració d'intencions: aquí no venim a entretenir-nos còmodament asseguts a una butaca després de tot el dia, aquí venim a remoure vísceres: cervell, cor, estómac..., i les que es posen pel camí.
Amb aquesta obra, Bàrbara Mestanza ens exposa les diferents cares del prisma que implica l'abús sexual, més enllà del moment i el fet en si, que sols representa la punta de l'iceberg. Aborda el que suposa a escala personal, les veus de la gent propera, la dimensió social, suma discursos i entrevistes a persones professionals en matèries vinculades... tots els elements que repercuteixen en la vivència d'una situació així que, lluny de ser un episodi aïllat es dona massa sovint en el món patriarcal en què vivim. I a tota classe de dones. "I per què no vas fer res?". La culpa, un dels elements claus d'aquest sistema.
L'escenari és compartit, molt encertadament, amb Pep Ambrós. Entre ells hi ha una complicitat, una escolta i un llenguatge comú que només fa que potenciar el discurs i l'actuació l'un de l'altre. De fet, tota decisió a diferents nivells juga a favor de la peça: l'ús dels audiovisuals, de la música, de l'escenografia, del treball de cos, dels personatges, dels elements... tot troba el seu lloc i el seu paper per a que el ritme no decaiga, que el missatge siga clar i directe i que emocions de tota classe i condició ens acompanyen tot el temps, és impossible la neutralitat davant aquesta proposta.
Obres així deurien ser d'assistència obligatòria per a tots i totes. Com a mínim podríem començar pels i les adolescents, per poder caminar cap a un món en què això no es donara del que, malauradament, encara n'estem lluny.

Tant torrencial com delicada. Abrupta i respectuosa. Com la situació en si que ens exposa. Una muntanya russa d'emocions. Som pesades? Tenim la pell molt fina? I per què no vas fer res? I per què no vas fer res? Ja, però..., i per què no vas fer res? Aneu a viure aquesta obra i en parlem!

Aquesta potent producció aborda el tema de l'abús sexual i les seves repercussions en la vida de la víctima, així com la resposta de la societat davant d'aquesta realitat incòmoda. Mitjançant una narrativa impecable i una interpretació commovedora, l'obra aconsegueix transmetre la impotència, la culpa i la incomprensió que enfronta la protagonista al llarg dels anys.

La interpretació de Bàrbara Mestanza i Pep Ambròs és excepcional, creant una complicitat a l'escenari que resulta impactant per al públic. Els elements audiovisuals utilitzats durant la representació, com ara entrevistes amb professionals i testimonis reals, aporten un context addicional i enriqueixen la història de manera significativa.

Aquesta obra no és fàcil de presenciar, ja que evoca emocions intenses i pot generar una sensació d'incomoditat en l'espectador. No obstant això, és precisament aquesta incomoditat la que ens fa reflexionar i comprendre la importància d'abordar el tema de l'abús sexual a la nostra societat.

És fonamental que aquesta obra sigui vista i discutida, ja que dóna veu a una història específica que representa a moltes altres víctimes. Ens convida a enfrontar-nos a la realitat, a creure en els relats de les persones que han patit abusos i a demostrar-los que no estan soles. És una crida a l'empatia i al suport cap a aquells que porten el pes d'aquesta experiència traumàtica.

Aquesta obra és una experiència teatral imprescindible. És desgarradora, però alhora necessària per generar consciència i promoure un canvi en la nostra societat. No podem romandre indiferents davant de la realitat de l'abús sexual, i aquesta obra ens desafia a enfrontar-la de front.

¿Y no hiciste nada? ¿Y no hiciste nada? ¿Y no hiciste nada? Una y otra vez esta pregunta que acusa y culpabiliza. Hecha por los otros. Formulada por una misma. El mismo día, semanas después, meses adelante, años después de aquel momento que marca y cambia una vida.

Bàrbara Mestanza narra en esta obra un abuso sexual, pero sobre todo cómo reacciona el alrededor de la víctima cuando esta agresión se comparte. Cómo reacciona la sociedad ante un hecho como este. La impotencia que siente la protagonista de la historia, la incomprensión y la culpabilidad que arrastra a lo largo de los años.

Basándose en su propia historia, Mestanza lleva al escenario un relato duro y crudo que provoca entre el público una incomodidad muy necesaria para poder sentir una ínfima parte de la emoción real de la protagonista. La obra apuñala, destroza y, al final, abraza a la espectadora. Especialmente a ella. Durante dos horas, que parecen cinco minutos, un suspiro, el público se ve a sí mismo y a los demás. En diferentes situaciones, en diferentes papeles, pero siempre deseando que nada de lo que está viendo en el escenario sea real. Pero lo es.

Mestanza demuestra una capacidad extraordinaria para trasladar una historia tan personal y dolorosa en un trabajo narrativo impecable. Con Pep Ambròs como compañero de escenario, y parte fundamental en el inicio del relato, consigue un binomio perfecto que recrea situaciones tensas y desagradables con una complicidad difícil de conseguir sin un compromiso total con el texto y su mensaje.

Los elementos audiovisuales utilizados desde que el público entra en la sala ayudan a explicar los hechos y a poner en contexto todo lo que se vivirá durante la representación. Entrevistas con profesionales, testimonios reales o momentos personales grabados en diferentes momentos vitales de Mestanza, conforman unas piezas clave para la composición perfecta de esta producción.

La realidad es que no es fácil ver esta obra, a la espectadora se le crea un nudo dentro del cuerpo que va creciendo poco a poco mientras los minutos y la historia van avanzando. Una inquietud y una falta de aire que no permiten sentirse libre ni tan solo horas después de salir del teatro.

Es una obra imprescindible. Da voz a una historia en concreto, pero podría ser la de muchas otras víctimas. Y ase tiene que hablar, conocer, afrontarlo y mostrar que estas personas que cargan este peso no están solas. Se tiene que remarcar la importancia de saber que se cree su relato y que cada una afrontar aquello que le pasa como puede y como le da la gana.

A Sucia, Bàrbara Mestanza, creadora emergent i amb un discurs polític molt potent, proposa un joc de rols per denunciar l’abús sexual.

Aquest cop començo pel final. Abans de tot, he de dir que aquesta obra hauria de ser oblidada per tots els adolescents. Avui hi tenien molt públic jove, gràcies per assistir. I a més d’adolescents, el públic masculí. Podem aprendre molt d’una obra com aquesta. Espero que omplin la sala i es pugui veure en molts més llocs.

La posada en escena és magnífica, pocs elements i ajuda d’una pantalla on anem veient petites entrevistes, acció que passa a l’escenari,… L’obra Sucia és un tsunami d’emocions a flor de pell. Arriba l’hora de visibilitzar més els abusos. És l’hora de parlar dels efectes, de la salut mental, de les conseqüències, de tot el que s’ha amagat fins ara i treure els fantasmes o intentar que marxin.

I comença l’obra, ja ens descol·loca una mica i ens explica una història, una experiència viscuda en primera persona com a víctima d’un abús. Com és possible? Doncs fent un canvi de papers, veiem com Pep Ambròs fa de víctima, fa de Bàrbara durant un moment i això ens xoca. Però l’obra és així , vol impactar-nos, vol descol·locar-nos des de l’inici. I aquesta intervenció inicial ho aconsegueix.

L’obra impacta en tot moment, pel que explica i com ho explica.

I ara ve el millor de l’obra, el que et remou de mica en mica. Els diferents passos que la Bàrbara ha hagut de passar en poc temps. Sí, 10 anys és poc temps per assimilar-ho, pair i començar a curar la ferida de mort.

Aquesta sí que és una obra que tothom ha de veure. Per començar els adolescents, continuant pels homes i els que pateixen aquesta "masculinitat" de sempre. Fa patir, et remou, però necessàri. Espero que omplin cada dia el teatre.

I aquest cop. moltes coses de la meva opinió no el puc incloure-ho aquí, per ser molt personal i que encara treballo. Per això si vols veure la resta de la meva opinió us deixo l'enllaç