Sota la ciutat

Se tiene que escribir de aquello que se conoce. O eso dicen los profesores de dramaturgia y de escritura creativa. Por este motivo, existen tantas obras de teatro que hablan del mundo de los artistas, de las artes escénicas y de todo aquello que las rodea. La cuestión es que todas estas historias corren el peligro de cerrarse en su propio submundo, llenándose de referencias y bromas internas que difícilmente entenderán o interesarán a personas que no sean cercanas al gremio. Afortunadamente, existen casos como Sota la ciutat: un ejemplo de cómo un planteamiento concreto puede trascender el universo al que pertenece y así implicar emocionalmente a cualquier espectador.

La nueva obra de Llàtzer Garcia habla de las aspiraciones de juventud, de la frustración y el sufrimiento de sentirse mediocre cuando creces y ves que no has hecho cosas increíbles, de los objetivos vitales y de la lucha feroz para destacar. Un conjunto de temas con los que todo el mundo se sentirá identificado, expuestos con situaciones divertidas, diálogos inteligentemente vibrantes, giros inesperados y un ritmo fabuloso. Los actores que dan vida a los personajes tienen una gran química y resuelven con naturalidad cada escena, llenando de matices sus frases y haciendo verosímil un rico entramado de interrelaciones.

El autor de La pols ha hecho aquí un paso adelante, abordando un proyecto más ambicioso en todos los sentidos y saliendo victorioso. Resulta fantástico reflexionar a posteriori sobre la evolución de la pareja protagonista, de cómo la ciudad puede ser un refugio o un monstruo hostil de mil caras. De cuál es la mejor manera de afrontar los retos de nuestra vida, sin encontrar la respuesta. De cómo estamos llenos de excusas para justificar todo aquello que no hemos conseguido hacer… y cómo, estas excusas, nos definen, nos hacen humanos e, incluso, son necesarias para entender que la vida nunca es fallida. La vida es triste y bonita al mismo tiempo; exactamente, como esta obra de teatro.

Después de La terra oblidada y La Pols, la Compayia Arcàdia vuelve a los escenarios de Barcelona (esta vez al Espai Lliure) con una historia coral sobre la insatisfacción, la necesidad de ser alguien, de tener fama, de ser amado. Llàtzer Garcia deja de lado en esta ocasión el tema de la familia y nos presenta un grupo de personajes atrapados en sus miedos e inseguridades, esclavos de la mirada ajena y de los elogios vacíos, que solo viven en el reflejo de un espejo deformado.

Con un ritmo reposado, una puesta en escena elegante y unas interpretaciones casi naturalistas, Sota la ciutat hace una reflexión interesante sobre un momento concreto (el que vivimos) y una generación (la mía) que siente la necesidad de hacer alguna cosa especial, impactante, que la gente recuerde. Una obra impecable, emocionante, imprescindible.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

La primera obra que vaig veure de Llàtzer Garcia va ser Ens hauríem d'haver quedat a casa, una comèdia esbojarrada sobre una companyia de teatre abocada al fracàs... Aquell text metateatral poc té a veure amb la seva obra posterior, tot i que Sota la ciutat torna al tema de la mediocritat, de l'èxit fugisser... i sobretot, al tema del teatre com a exemple claríssim de la fira de vanitats a la que es veuen immersos els personatges. Però és un text que, amb un to dramàtic similar al de La terra oblidada o La pols, ens endinsa en moltes altres capes de contingut. Alguns hi han volgut veure també un homenatge encobert al director Jordi Mesalles, i per extensió, a tota aquella generació teatral de la transició que en un determinat moment es va veure arraconada i completament oblidada per autors i creadors més complaents amb el que imposava l'escena social i política. Cal recordar que Mesalles, a l'igual que el personatge que interpreta Albert Pérez, va ser un director d'èxit als vuitanta, professor de l'Institut del Teatre durant molts anys i, temps després, un personatge crític i incòmode que en una ocasió va dir "s'hauria d'enderrocar el TNC i construir en el solar uns multicines". Poc abans de morir, quan no tocava, el Nacional de l'època de Belbel li va oferir revisar un dels seus antics èxits, Tot esperant Godot. El muntatge no es va fer ni s'ha recuperat mai més, tot i les reivindicacions que en el seu moment van fer Joan Anguera, Ricard Salvat i alguns altres membres d'aquella generació que tant va fer i que tant poc es recorda.

El muntatge de Sota la ciutat es sustenta, sobretot, en el text de Garcia. Un text que potser vol abarcar massa, però que troba la justa mesura en alguns personatges, que encerta de ple amb la utilització de textos narratius projectats i que tanca amb una escena final aclaparadora... i tant dolorosa com clarivident. És cert que a vegades l'obra parla de teatre reivindicatiu i combatiu des d'una posició una mica còmoda, i també crec que a vegades peca d'una naturalitat un pèl forçada en algunes interpretacions, però crec que seria una llàstima que els espectadors habituals del teatre que es fa a casa nostra es perdessin una peça com aquesta. Serveix per entendre una part de la professió i també per donar llum a tots aquells que tot i voler fer grans coses a la vida  -una gran majoria, tot s'ha de dir- s'han de conformar a viure en una forçada mediocritat...

Aquesta obra que ara arriba al Teatre Lliure, un Teatre Lliure en què Llàtzer García va fer d'acomodador durant quatre anys, es va estrenar el 13 de novembre del 2015 a la Sala La Planeta de Girona en el marc del "Temporada Alta" i ha fet estada a Igualada.

El dramaturg i director gironí Llàtzer García, que va rebre el Premi de la crítica teatral 2014 al millor text per la seva obra "La Pols", ens presenta aquest nou projecte amb la companyia Arcàdia.

A SOTA LA CIUTAT, ens parla dels somnis no acomplerts, de les il·lusions perdudes, de les obsessions per aconseguir allò que sempre hem somniat encara que estiguem veient que s'ha convertit o, que sempre ha estat, un impossible. Tots els personatges són uns perdedors.

Una obra plantejada amb un gran dinamisme, amb escenes molt curtes que avancen en el temps i ens ajuden a entendre el desenvolupament dels personatges. Ens han agradat molt totes les interpretacions i la magnífica posada en escena.

La nostra crònica sencera es pot llegir, si cliqueu AQUÍ

I segurament per culpa d'això no hi he entrat. Ja em va passar amb la Pols, del mateix autor. Alguna cosa no deu lligar entre nosaltres. Dintre de poc s'estrenarà al Lliure de Barcelona, i opinions més autoritzades que la meva segurament en faran valoracions que podreu consultar.

Crítica completa » http://bit.ly/1RW0wwR