Després de l’èxit de La pols, Premi de la Crítica al Millor Text de l’any 2014 i Premi Serra d’Or 2014, la companyia Arcàdia presenta Sota la ciutat, una obra amb dramatúrgia i direcció de Llàtzer Garcia sobre il·lusions i fracassos que es podrà veure del 14 d’abril a l’1 de maig a l’Espai Lliure de Montjuïc.
Llàtzer Garcia està convençut que no cal que tots arribem al cim, que escalem contínuament, assolim un gran èxit laboral o tinguem grans somnis. De fet, assegura que el millor seria que no en tinguéssim cap, de somni, perquè et converteixen en el seu esclau; «llàstima que sigui impossible».
Si l’anterior muntatge de la companyia Arcàdia abordava la dificultat per relacionar-nos i expressar els nostres sentiments en l’àmbit de la família, Sota la ciutat és una crònica de les il·lusions perdudes. Amb una clara influència de la novel·la Revolutionary Road de Richard Yates, el text és la història d’uns personatges que volen donar un sentit extraordinari a la seva vida, però no se’n surten. Fins al punt que l’obstinació per aquesta fita extraordinària, en comptes de fer-los avançar, els paralitza completament.
Tot comença una nit a casa la Dàlia (Muguet Franc), actriu, i en David (Oriol Casals), escriptor. Alguna cosa explota i la parella s’ataca i s’insulta fins que surt la veritat –»les grans veritats sempre surten de nit o matinada»–: la vida que porten no els satisfà. Una fugida endavant els porta a marxar de la seva ciutat i instal·lar-se a Barcelona, la capital idealitzada on creuen que podran fer realitat les il·lusions postisses que algú, algun dia, els va dir que calia tenir. «El somni del David no és ser escriptor, però se suposa que n’ha de tenir un i es fabrica aquest», diu Casals. Aquí hi coneixen un veterà director de teatre (Albert Pérez) immers en una altra frustració: la constatació que la cultura s’ha allunyat de conceptes com l’art, l’honestedat i el compromís per abocar-se al negoci; la Bàrbara (Laura López), una reconeguda artista polifacètica que viu un moment dolç i la Míriam (Marta Aran), una noia «simple», que viu sense ambicions.
Els que són a dalt de tot estan desesperats per mantenir-se al seu lloc, igual o més que els que lluiten desesperadament per arribar-hi; «els que ja han caigut només poden aprendre a assaborir el plaer de la derrota», assegura el director. Per Pérez, «l’obra mostra com la societat ens pressiona perquè siguem el número u». Però què passa, si no vols fer res extraordinari a la vida?, es pregunta Aran. I això és el que qüestiona Garcia: «Potser és millor no ser res més que massa. Potser el millor que podem fer és no voler destacar, gaudir de la pau de la mediocritat. Per què hem d’estar escalant contínuament?«.
Amb un to dramàtic que es permet certs moments de comèdia, l’obra té un aire novel·lístic que, a través d’un «narrador irònic» en forma de projecció de textos, juga amb l’espectador i li avança escenes o el transporta anys enrere i endavant. A més, tot i que no és el tema central, també fa un retrat d’una ciutat «exigent i intolerant amb els seus habitants, especialment amb els més indomables».
