Ja ho havíem intuït a la
roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l'havien vist,
Ricard III es Lluís Homar, un "monstre" dalt l'escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.
Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l'actor protagonista:
Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?
Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de
Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d'Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l'estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.
En general tota l'escenografia de
Lluc Castells i José Novoa es basa en un joc de portes corredisses de vidre que alhora fan de miralls que tornen imatges difuses, deformades. A sobre de l'estructura, un piano.
En alguns moments de la producció
s'utilitzen càmeres que ens canvien la perspectiva del que estem veient i vídeos que ens mostren la imatge del rei com va quedant alterada a mesura que la seva malignitat es manifesta.
La producció compta amb un repartiment molt extens,
14 actors que interpreten una trentena de papers, i entre ells els cantants lírics
Antoni Comas i Robert González que canten i toquen diversos instruments.
Tots ells han estat a un nivell d’interpretació similar
quedant “eclipsats” per la força escènica de Lluís Homar, però destacaríem a una magnifica Reina Margarida interpretada per
Carme Elías i a l’evolució del personatge de Sir William Catesby interpretat per
Roger Casamajor.
Lluís Homar ens ha presentat un Ricard III ple de matisos que trenca la quarta paret des de l’inici. Divertit, acomplexat, tràgic, pervers. Uns monòlegs que ens han captivat amb
un monòleg final realment hipnòtic i on, excepte el rei, tots els actors estan damunt la plataforma interpretant el Bolero de Ravel.
Si voleu veure la crònica original sencera, només heu de clicar
AQUÍ
Torno a ser dels pocs a qui no ha convençut. Té un magnífic final (amb un recurs musical fàcil per a aixecar qualsevol muntatge i un Homar esplèndid) que, per mi, no compensa les 3 hores prèvies on em vaig avorrir. Llàstima, perquè esperava molt d’una de les propostes estrella de la temporada.
M’ha semblat freda, encorsetada, rígida, amb poques emocions (quan parlem de tirans, dones que perden els fills i marits, pànic a ser el proper a caure en desgràcia, matrimonis obligats…); suposo que es buscava sobrietat, amb l’ajut d’una escenografia industrial i metàl·lica i filmacions en directe (la moda del moment) però m’ha resultat estàtica i distant. Cert que és una història amb molts personatges, difícil de seguir-la al detall (l’acabava de llegir i tot i així costa situar-te en cada moment) però malgrat tot, em faltava vida i tragèdia, por i ambició.
I, heretgia, tampoc les interpretacions m’han convençut. Sí, Homar està immens a moments, sobretot al final, però a estones no el sentia, em sobraven determinats tocs humorístics del personatge (el riure idiòtic, la sabata de dona) i la resta de personatges queden en poca cosa davant del monarca, amb algunes recitacions monòtones, especialment als papers femenins. Així, la meva escena favorita, quan les dones, enfrontades en el passat, que han patit el mal de Ricard es troben i comparteixen el dolor, tampoc no em va arribar res.
Ahir vaig estar al TNC veient aquesta obra amb adaptació de Lluïsa Cunillé i dirigida per Xavier Albertí. Una hora abans de la representació vaig assistir ja dins de la sala a una xerrada a càrrec de X. Albertí que va resultar summament interessant bàsicament per les pautes que ens va donar per fer més fàcil la seva comprensió. Tot i amb això es tracta d’una obra densa i complexa per la quantitat de personatges i els llaços que els uneixen, de manera que inevitablement en més d’una ocasió em vaig perdre, i el pitjor és que no vaig gaudir de la riquesa dels versos que magníficament ha traduït Joan Sellent. En definitiva durant l’entreacte vaig reflexionar i la segona part, vaig optar per deixar-me portar i el canvi va donar un excel·lent resultat. L’escenografia a base de metall i metacrilat aporta contemporaneïtat i em va recordar la del Professor Bernhardi però canviant la lluminositat per la foscor el que va fer que em resultés freda molt freda., I amb el vestuari on el negre predomina passa exactament el mateix. Pel que fa a la interpretació les cinc actrius i nou actors fan un excel·lent treball destacant a Julieta Serrano que feia anys no veia en escena i que als seus 80 anys està en plena forma. De les dones, la ùnica que encarna diversos personatges és Aina Sánchez no així els homes que excepte Homar tots fan diversos papers. Pel que fa a Lluís Homar sobre qui recau tot el pes de l’obra, qualifico el seu treball de magistral. I si els cent noranta minuts se t’han fet una mica feixucs tens la recompesa amb el regal que et té preparat Homar els últims deu minuts, indescriptible.
Pues salgo un pelin decepcionado de la obra. Y eso que iba con muchísimas ganas!
Lluis Homar esta espléndido como Ricard III pero creo que ha sido el montaje lo que no me ha acabado de gustar.
Por un lado la escenografía me ha parecido demasiado fría, la presentación de personajes un poco confusa (como alguien venga a ver la obra sin saber de qué va el tema le va a costar un poco situar quién es quién), la obra poco ensayada (varias veces diferentes actores se han pisado el texto unos a otros) y finalmente algunos momentos de monólogos se me han hecho tediosos y aburridos.
Además… para acabar de rematarlo todo un contratiempo de sonido por poco no nos ha matado del susto casi al final de la obra con un sonido horroroso y mega potente
Vamos… que no ha sido lo que pensaba que me iba a encontrar al tratarse de una de las grandes apuestas del TNC