Xavier Albertí dirigeix Ricard III a la Sala Gran del TNC amb un extens repartiment format per grans noms com Julieta Serrano, que celebra els seus 60 anys de carrera, Carme Elias, Joel Joan o Roger Casamajor.
«El que hauría d’haver fet quan vas néixer, era matar-te». Ricard III neix com a expressió del mal, o són les seves circumstàncies, el rebuig de la mare, les que el porten a convertir-se en un ésser malvat? Aquest és el primer dilema al que, segons Lluís Homar, s’ha d’enfrontar un actor alhora d’abordar un dels personatges més monstruosos del Bard. Hi coincideix Xavier Albertí. «Tot i que tradicionalment se sol aplicar al personatge una idea gratuïta de maldat, no s’ha d’oblidar, com diu Jan Kott -el màxim coneixedor de Shakespeare-, que aquesta maldat és, sobretot, un mecanisme de dolor i de poder», diu el director.
Ricard III mostra l’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques que, amb el seu afany insaciable de poder, arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra apartant del camí a qualsevol que se li posi per davant. Albertí la defineix com “una partitura maquiavèl·lica, diabòlica i fascinant» que, a més, mostra una «actitud vital contemporània»: la incapacitat de gestionar el dolor. I és que, aquest “ésser humà que és repudiat des del seu naixement” representa, segons el director, “el paradigma del dolor humà i dels mecanismes de poder”. “Si no sabem gestionar el dolor que ens toca, el centrifuguem i provoquem més dolor”.
“Te n’adones que tots portem el mal dintre nostre, i que som nosaltres qui tenim l’opció de fer-lo servir, o no. Per això ens fascinen aquests personatges”, assegura l’actor, que confessa que ha vist els muntatges de tots els grans actors que l’han interpretat abans que ell: Laurence Olivier, Ian McEllen, Ariel García Valdés, Al Pacino o Kevin Spacey.
A diferència d’altres muntatges, on les deformitats del personatge són molt més accentuades, Albertí ha optat només per algunes pròtesis. De fet, com es va descobrir fa quatre anys amb les restes de Ricard III, el monarca que va regnar a Anglaterra del 1483 al 1485 no tenia, ni de bon tros, la imatge que n’ha deixat el personatge de Shakespare. «Amb un senzill alçador, el monarca tindria una aparença ben normal».
Ricard III consolida -després de l’èxit de muntatges com El professor Bernhardi– «la parella de fet», en paraules de l’actor, que formen Homar i Albertí. «Aquí volíem fer un xim-pum» -diu l’actor-. Quan fas un Ricard III, només la pots fer grossa». I va ser ell, qui va proposar el text. Albertí ha optat per un respecte absolut, «pulcre i canònic» per la paraula amb una acurada traducció de Joan Sellent i la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé, que n’ha eliminat «la legitimació de la branca dels Tudor, que -diu el director- no ens interessava en absolut».
Tot i que la tradició anglosaxona diu que l’obra s’ha de fer amb 12 actors, Albertí ha optat per un extens repartiment de 14 intèrprets, en el que destaquen Julieta Serrano, que després de més d’una dècada absent als escenaris catalans torna per celebrar els 60 anys de carrera, Carme Elias, Lina Lambert, Joel Joan, Oriol Genís, Anna Sahun o Roger Casamajor, a més del tenor Antoni Comas i Robert González, que canten i toquen en directe.
Fantásticos Homar y Elías: me hubiera gustado que Ricard hubiese seguido con su humor bufonesco hasta el final; a veces la obra resultaba en general demasiado estático y gris (fallo de la dirección). Interesante la cámara que rodaba a veces a los personajes off scene (aunque no estaba muy claro). Siento decir que a veces la voces no nos llegaban y estábamos en la fila 14.