Maria Estuard

No la vaig poder veure l’any passat al Lliure de Gràcia i ahir ho vaig fer a Montjuïc. Sergi Belbel ha fet una perfecta adaptació reduint-la en temps i personatges aquesta obra de Schiller, però sense perdre l’essència del text, alhora d’una magnífica direcció. Odis, venjances, religió, política, poder i passions de dues dones amb caràcters diametralment oposats que et mantenen aferrat a la butaca durant dues hores gairebé sense parpellejar. Extraordinària l’escenografia de Max Glaenzel, sòbria però molt efectiva i amb uns efectes tant visuals com sonors que posen pell de gallina. Vull ressaltar l’escena de la trobada de les dues reines que em va semblar magistral. De immillorable qualifico la interpretació tant de Silvia Bel (Maria Estuard) com Míriam Alamany (Isabel I), llàstima (no sé si a causa de la retallada) Alamany té menys contingut que no menys qualitat. La resta del repartiment J. Banacolocha, Àlex Casanovas, Carles Martínez, Fina Rius i Marc Rius cadascú al seu personatge i personatges estan així mateix magnífics. Teatre del bo per gaudir, i que aconsello a qui encara no l’hagi vist, no se la perdi.

Adaptació de l’original de Friedrich Von Schiller, amb una encertada reducció de la durada (de 5 a 2 hores) i personatges. La batalla entre dues reines, tan diferents com ambicioses, magníficament interpretades per Sílvia Bel i Míriam Alemany. La Reina d’Escòcia, sensual, intel·ligent, orgullosa i culta s’enfronta a Isabel Tudor, intermitentment bastarda, i obsessionada amb no perdre el poder, esclata al clímax d’una trobada (que mai va ocórrer) que paga la pena veure més d’una vegada.
Una escenografia aparentment senzilla que amaga sorpreses i el vestuari de les reines ben espectacular. Interpretacions de la resta dels actors correctes amb un punt d’histrionisme a estones (l’assetjament sexual, l’histerisme del conseler d’Isabel, les corredisses del pretenent) fora de lloc.
Una obra on la dialèctica ho és tot, amb ecos de Shakespeare. Intrigues, romanços, envejes, gelosia…totes les passions hi són, guarnides de diàlegs extraordinàriament adaptats, amb un llenguatge accessible però culte, que m’ha encantat.
Què m’ha faltat? Més presència del personatge d’Isabel, que queda massa desdibuixat (suposo que és el preu de la reducció del text), caricaturesc, malgrat sentències com «No vull ser reina. Vull ser Rei», amb la que justifica la seva vida (rebuig de l’home, no només del matrimoni, per no quedar mai en segon terme). El recurs de que la cort vesteixi de forma contemporània, perquè la seva mediocritat i que busquin només els interessos propis per sobre dels del poble, ens remetin als polítics actuals és massa barroer.
En resum, tècnicament molt bona proposta a la que li ha faltat més pes a una de les protagonistes, que no hauria minvat el de l’altra.

De nou al Lliure de Gracia recupera despres de uns anys Maria Estuard i recupera un espectacle com els de abans, al nivell del millor Lliure desl seus inicis. Una versió simplificada en duraçio sobre l´original pro en absolut simplificada en valors teatrals, aon la sabiduria teatral de Sergi Belbel com adaptador cal afegir la seva encertada direççio amb un espai escenic magnific aon en pocs elements pro sabiament utilitzats podem tenim la presó aon la reina Estuard esta recluida i també un espai de un bosc recobert de fulles, amb un só adequadisim a cada moment amb la iluminaçio mes apropiada en tot. Un text profund sobre questions de tots els temps en un moment historic concret aon les intrigues, les traicions i la ansia de poder queda plasmat de manera clara que t atrapa del primer al últim moment aon la grandeza del millor teatre no t´abandona, l´escena de la trobada de les dos reines per mi es magistral. Deixó per acabar el treball ,malgrat quedi algu cursi dir-ho aixis,el treball de dos reines de la interpretaçio fen de reines precisament, per mi el maxim nivell tan Silvia Bel com Reina de Escocia i Miriam Alemany com reina de Anglaterra, discrepo de les opinions que deixen en segon lloc a Miriam, per mi al mateix nvell crec eran dos caracters mols diferents i necesitaban de una forma de actuar diferent pro igual de brillant.Els demes tots correctes pro destacaria el nom de Max Glaenzel com escenograf, l aliat perfecte per Sergi Belbel.El Lliure de Gracia segeix sent el que era-