Julio Manrique lleva a escena L’habitació del costat (The vibrator play) , una adaptación del texto The Vibrator play de la dramaturga norteamericana Sara Ruhl. Con Carlota Olcina y Pol López.

Sinopsis

Segunda mitad del Siglo XIX, en las afueras de Nueva York, durante la llamada “época victoriana”.
Un médico fascinado por el progreso científico y tecnológico, el doctor Givings, experimenta con el uso de un insólito aparato eléctrico que tendría que servir para curar todo tipo de disfunciones y neurosis de naturaleza sexual: un vibrador (en su versión más primitiva).
Mientras tanto, su joven y vital esposa, la señora Givings, está sufriendo serias dificultades para amamantar y alimentar convenientemente el bebé de ambos, cosa que la tiene muy preocupada. Y, a la vez, experimenta una creciente curiosidad respeto las extravagantes terapias que su marido, con el máximo secreto, practica en la habitación del lado…

Duración:
90 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 12

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Hablemos de sexo...

No es nada sorprendente que en el momento actual del Me Too y de la reivindicación feminista se repongan o recuperen obras que, en su momento, defendieron y reivindicaron la posición de la mujer en el mundo. Si a principios de temporada se estrenaba Shirley Valentine, ahora le toca el turno en esta obra del 2009 que utiliza la invención del vibrador eléctrico para explicar la represión sexual de la mujer americana en el siglo XIX. Una represión que nuestras abuelas, e incluso nuestras madres, también sufrieron de alguna manera en su juventud. Y es que la sexualidad de las mujeres y el orgasmo femenino tardaron mucho tiempo a tenerse en cuenta…

Julio Manrique ha dirigido con elegancia y su habitual buen gusto este texto de Sarah Ruhl que, en mi opinión, ganaría mucho con un entreacto. La obra tiene una duración excesiva y gira casi siempre en torno al mismo conflicto, a pesar de que no se puede negar que el buen trabajo de todo el reparto consigue que el conjunto sea un entretenimiento más que recomendable. El resultado global también tiene mucho que agradecer al envidiable trabajo de Alejandro Andújar, responsable de los increíbles decorado y vestuario. En definitiva, una obra que salva algunos escollos del original para llegar al público con forma de poética (y divertida) reivindicación.

16/12/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Historias victorianas de amor i sexo

Después de haber sido galardonado con diferentes premios como director (Premio Max incluido), Julio Manrique se ha embarcado, con L’habitació del costat, en un reto quizás no tan ambicioso como otros anteriores pero sí lo bastante delicado y complejo como para resultar interesante. Ambientado en la época victoriana, a pesar de tratarse de un texto contemporáneo de la norteamericana Sarah Rhul, el espectáculo explica varias historias donde la represión de las emociones y el deseo sexual forman parte del principal del conflicto y el retrato psicológico de los protagonistas. La propuesta mezcla temas de forma muy curiosa, como la invención del vibrador para hablar de feminismo o los inicios de la electricidad para construir figuras poéticas. Igual que trata el clasismo, el racismo y la homosexualidad como si el azar hubiese querido que estas problemáticas acabaran en la pieza. Pero también mezcla géneros: comedia de enredos, drama histórico, romanticismo… Manrique, ayudado por un magnífico grupo de actores y actrices, ha sabido equilibrar los ingredientes de este peculiar cóctel para que el conjunto fluya con naturalidad. Sin embargo, la densidad emocional del montaje disfrazado de una aparente ligereza hace que, a ratos, se haga largo y se eche de menos que los acontecimientos sucedan con más agilidad. Afortunadamente, la obra está repleta de giros y pequeños detalles que estimulan la mirada del espectador que nunca acaba de perder del todo el interés, adentrado en este universo tan especial donde, por cierto, el diseño de escenografía de Jaume Ventura juega un papel decisivo.

29/11/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Llum sobre la sexualitat reprimida

Nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Es tracta de l'adaptació del text "The Vibrator play" de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s'ha batejat amb el nom de "L'HABITACIÓ DEL COSTAT".

Ens sorprèn, d'entrada, l'escenografia d'Alejandro Andújar que emmarca l'escenari com si és tractes d'una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l'època victoriana on se situa l'acció.

Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York.

Dues habitacions separades per una porta tancada, l'habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies encaminades a combatre la "histèria" . L'ajuda una eficient llevadora (Alba Florejachs). A l'altra habitació, a la sala, la senyora Givings (Carlota Olcina), fascinada per l’arribada de l’electricitat, es troba sola i avorrida i intenta esbrinar que és el que passa a l'habitació del costat.

Un text que, tal com comenta Julio Manrique, busca la idea de transformació, on l'argument és una anècdota que provoca divertides situacions. El més important rau en l'estat dels personatges i la seva clara transformació. Una obra esbojarrada que s’acaba convertint en una falsa comèdia de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Un text que al mateix temps amaga el drama de les persones sotmeses als encotillaments socials o religiosos.

Carlota Olcina transmet una energia i vitalitat encomanadissa que contrasta amb la tranquil·litat del seu marit, un magnífic Ivan Benet. Mireia Aixalà és la Sra. Daldry, que arriba a la consulta acompanyada pel seu marit, Xavi Ricart. Ella és la primera que experimenta amb la teràpia del doctor i descobreix el que és un orgasme. La seva interpretació és brillant.

Intervenen també l'Alba Florejachs en un paper molt seriós i en què, sense gaire text, transmet sentiments i emocions amb la seva gestualitat i les seves mirades, Pol López en el paper del pintor Leo Irving, un artista bohemi i enamoradís que també és somet a la teràpia del doctor, i Adeline Flaun, en un esplèndid paper de dida (però amb un petit problema de dicció que ens va dificultar entendre algunes frases), és la persona que sense tenir estudis ni pertànyer a una classe social acomodada, demostra conèixer millor la naturalesa humana.

Una proposta que amb un fil conductor diferent, ens parla de la cara i la creu de la maternitat, de la sexualitat reprimida i de les diferències de classe.

A nosaltres ens ha agradat molt, especialment la posada en escena, una magnífica il·luminació de Jaume Ventura, disseny de so de Damien Bazin amb composició musical de Carles Pedragosa.

Magnifiques direcció i interpretacions que ens han fet passar dues hores sense mirar el rellotge, i que se'ns ha fet fins i tot curta.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

29/11/2018
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

la revolució elèctrica va arribar amb el vibrador?

Nit d'estrena a La Villarroel, aquest cop el guardonat amb el MAX Julio Manrique estrena una coproducció entre La Brutal i La Villarroel. Per aquesta estrena busca una obra victoriana "The vibrator play" traduïda per Joan Sallent.

Aquesta vegada han modificat la traducció de l'obra per l'habitció del costat, on realment pasa l'acció d'aquesta comèdia sobre el sexe amb mirada femenina. Amb un punt de provocació inicial, parlant de l'inici de l'invent del vibrador com a métode per relaxar aquells pacients amb una histèria profunda i que al final tan fa si és una dona o un home.

Una obra que sedueix per la seva escenografia en conjunt. Aconsegueix que veiem l'escena com les antigues fotografies d'època que a més amb el vestuari ens transporta en l'època victoriana. A més tenim una distribució entre la part dels pacients i on vulguem o no té la part més cómica i l'altre on ens porta la part més terrenal.

Referent a l'obra, s'ha de dir que encara ens riem com pre-adolescents quan parlem del sexe, de la masturbació i dels temes que ens semblen tabú. I amb aquests temes és quan tenim els moments on tothom fa la rialla oportuna. Però gràcies a diàlegs amb una nota d'humor i amb unes bones interpretacions podem pasar una bona estona.

Sobre els actors, poc a dir. Carlota i Mireia Aixalà estàn magnífiques en els seus papers, la infermera que experimenta amb molts sentits fins sortir de l'armari el borda l'Alba Florejachs. I Pol López l'artiste que s'enamora de Adeline.

La resta de la meva opinió la pots veure al següent ennlaç

26/11/2018
Mariona Rebull
Teatre Barcelona

Pon tus barbas ideológicas en remojo

Les pincharé el globo: L’habitació del costat debería ser clasificada como obra para el público infantil. Infantil por su final mágico con beso a la luz de luna; por su no disimulada intención de transmitir moraleja. Infantil por asegurarse una risa fácil de caca-culo-pis. Infantil por la entrañabilidad de sus personajes: un doctor freudiano que trata el histerismo como patología femenina, esposas ávidas de felicidad a lo bovary, un pintor enamorado del amor y una niñera negra representando la cordura en su milimetrada función de anticlasismo (¿ves?- nos quieren decir- ¿ves cómo los realmente atrasados somos los blancos?). ¿Resta este infantilismo calidad a la obra? Justo lo contrario, forma parte de la propia estratagema del espectáculo. Y es que una vez lograda la mofa del espectador hacia la gripe ideológica victoriana es cuando uno cae en la cuenta del espejo ante el cual ha sido colocado: ¿serán las creencias y reglas amorosas actuales tan ridículas como ahora nos parecen las de antaño? Y lo que es todavía peor: ¿los personajes que caracterizarán la mentalidad de nuestro tiempo -es decir, a nosotros mismos- serán también igual de infantiles?

23/11/2018
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

La lliberació sexual

“L’habitació del costat o L’obra del vibrador” (2009) és la versió catalana de Joan Sallent de “In the next room, or The vibrator play” de l’escriptora nord americana Sarah Ruhl.

Ruhl es va inspirar en el llibre “La teoria del orgasmo” de Rachel P.Maines, per escriure aquesta comèdia.

Durant molts anys el plaer sexual li va ser negat a les dones. El sexe des d’una perspectiva de gènere femení havia estat reprimit i silenciat. La dona tan sols era un “objecte” que l'home utilitzava quan li venia de gust. Però l’impuls sexual és innat, el tenim tots, forma part de la nostra naturalesa, ja siguis home o dona. Parlant clar i català, que tots en tenim de calentons. D’aquest instint ja se’n parlava en l’època grega. S’anomenava hystera, una malaltia que li era atribuïda principalment a la dona (dons es creia que venia de l’úter), i que es curava mitjançant el massatge manual de la zona genital femenina fins a provocar-li, el que en aquella època s’anomenava , el paroxisme histèric. En fi una masturbació per provocar l’orgasme. Està clar que aleshores ni elles sabien el que era un orgasme, ni els metges gaudien fent aquest tipus de massatges.

També es cert que en totes les èpoques hi ha hagut gent més avançada que altra, amb una vida sexual satisfactòria, com és el cas del personatge de l’Elizabeth (Adeline Flaun), la dida dels senyors Givings (Ivan Benet i Carlota Olcina).

Tot i que és una comèdia que ens parla d’insatisfaccions i satisfaccions sexuals, no cau dins la vulgaritat i aconsegueix donar fondària a certs temes com l’experimentació sexual, l’aprenentatge, la satisfacció sexual , les relacions de parella pel que fa a l’estimació i l’alliberació sexual. Penso que la clau de l’obra és justament el moment de l’alliberació sexual de la parella del senyor i la senyora Givings. L’amor, el contacte, l’experiència compartida. Estimar, sentir i gaudir junts.

M’ha agradat : El text. La magnífica feina que fan tots els actors, especialment la Mireia Aixalà i la Carlota Olcina. Felicitar a tots aquells que no es veuen i que sense ells res seria possible, com l’Alejandro Andújar responsable de la meravellosa escenografia i vestuari, en Jaume Ventura “l’Edison d’aquest projecte” que dona llum a l’espectacle i les composicions musicals d’en Carles Pedragosa que li dona aquell punt poètic i màgic. La direcció impecable de Julio Manrique. La bellesa i tendresa de l’espectacle. L’aprenentatge i coneixement d’una realitat de la que no n’era del tot conscient.

No m’ha agradat: La durada de l’obra. Penso que una retallada no li aniria gens malament. I també dir que m’he avorrit durant algunes de les escenes.

***1/2

25/11/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

A l'habitació del costat no sabem què hi passa, i una porta tancada amaga allò que volem saber o que creiem que volem saber. L'espai pensat per Alejandro Andújar a l'escenari de La Villarroel posa en evidència l'anhel tan humà (de l'espècie humana vull dir) de penetrar a l'altra banda, de sentir què s'hi diu i per què s'ho passen tan bé. Perquè el cas és que a l'habitació del costat s'ho passen molt bé, és l'habitació del coneixement i de la revelació, mentre que la sala d'estar és la de la ignorància, la del desig. És la senyora Givings (Carlota Olcina) qui passa a l'altra banda i experimenta la transformació, la que va del desconeixement a l'experiència. Olcina és un devessall d'energia en forma de teatre, d'emoció i de ganes de transmetre-ho al públic.

El text de Ruhl s'encalla en enfasitzacions i en una confiança excessiva en el motiu d'arrencada de la història que s'esgota massa aviat i s'allargassa innecessàriament Manrique mira d'esquivar el problema amb una posada en escena hàbil que posa el focus en la voluntat de saber de la protagonista decidida a viure a l'habitació del costat sempre que ho consideri convenient.

25/11/2018
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

¡La culpa era de las mujeres, como siempre!

La autora de esta obra Sarah Ruhl se inspiró en el libro The Technology of Orgasm: Hysteria, the Vibrator, and Women’s Sexual Satisfaction de Rachel P. Maines.
La obra se estrenó en 2009 y en 2010 fue seleccionada para varios premios Tony. Se ha representado en más de una docena de escenarios de todo el mundo.
El texto no es original. La idea de la historia asociada a la insatisfacción sexual femenina ya fue descrita en el Antiguo Egipto y tanto Platón como Aristóteles basaron la teoría de la histeria en el mito según el cual el útero (hysteros) puede causar toda clase de enfermedades. Galeno ya la describió como insatisfacción sexual y recomendaba masajes vaginales para curarla.
Durante la época victoriana una de cada cuatro mujeres (principalmente de clase alta, ociosas, aburridas y despreciadas por sus maridos), fueron diagnosticadas de histeria. Sin embargo, era fácil de tratar. Los médicos estimulaban a las mujeres hasta el “paroxismo histérico” (orgasmo). Para facilitar las cosas en aquella época se inventó el primer vibrador mecánico. Aunque sea difícil de creer, es la realidad de lo que sucedía en aquel momento. A finales del siglo XIX, en plena revolución industrial, el inicio de la iluminación eléctrica de las ciudades coincide con la psiquiatría tradicional relegada pronto por Freud
Nada de nuevo por tanto en la obra de la “Habitación del lado”. Nos hace reír por el patetismo de la situación, la ignorancia de las mujeres de su propia sexualidad, la incapacidad de los hombres para dar una vida sexual satisfactoria a sus parejas y la complicidad femenina. La aplicación cómica y esperpéntica del vibrador se convierte en el eje de la historia (y en el justificado subtítulo de la obra). Y entre vibración y vibración fluye un texto poco vibrante.
Los elementos nuevos en esta obra son la crítica de una sociedad burguesa, insolente, reaccionaria y con ciertos toques de racismo. Aparece también de refilón la homosexualidad y el onanismo.
La obra critica también la ignorancia científica, la supuesta potencia sexual de los hombres, la incapacidad del amor y el distanciamiento de la pareja por falta de una relación sexual satisfactoria.
El único personaje normal (y terapéutico) es una nodriza negra que además de amamantar al hijo de la pareja del médico pone en evidencia la frustración sexual de las mujeres. Esta es la parte antirracista del texto.
El escenario es elegante, de aspecto ovalado en que siempre está presente la sala de espera de la consulta del médico y la sala de tratamientos separados por una puerta casi invisible que permite oír pero no ver a su través.
Un final feliz con el médico y su mujer abrazados semidesnudos bajo los copos de nieve es lo más flojo de la representación.
Yo la recomiendo porque no hay fantasía, ni ficción ni imaginación. No es creativa pero es la CRUDA Y REAL HISTORIA sobre todo de las mujeres sometidas a los caprichos de los hombres y de la sociedad.
La obra tiene, como los vuelos transatlánticos, un despegue emocionante, después un vuelo tranquilo demasiado largo y un aterrizaje sin demasiadas complicaciones.

24/11/2018
Victòria Oliveros Layola

No és una obra que puguis tancar en un sol gènere perquè la trairies. Té alguna cosa de vodevil poètic i de comèdia esbojarrada de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Però, alhora, també és un drama emotiu amb profunditat i tristesa. Una obra còmica però que va destapant tabús de les dones (i també dels homes) sobre l’amor, el plaer, la sexualitat,… Manrique, ajudat pel magnífic grup d’actors i actrius, ha sabut equilibrar els ingredients d’aquest peculiar còctel per tal que el conjunt flueixi amb naturalitat fent-nos passar dues hores sense mirar el rellotge. Espectacular! Molt Recomanable! https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/12/28/lhabitacio-del-costat/

28/12/2018
Marta

Molt recomanable

14/12/2018
Josep OS

Ahir a la Villarroel vaig estar veient aquesta comèdia Victoriana ambientada a finals del segle XIX escrita per la dramaturga nord-americana Sarah Ruhl, traduïda per Joan Sellent i dirigida per Julio Manrique. Amb una posada en escena i una escenografia molt aconseguida on els espectadors veuen l’obra com si d’una foto de l’època es tractés, se’ns presenten dos ambients, el saló i l’habitació del costat. A la segona, un metge (Ivan Benet) practica unes extravagants teràpies amb un aparell elèctric, un vibrador, que fa que desperti el desig dels que estan en el saló per descobrir que és allò tan meravellós que es practica a l’habitació del costat. El tema que podria caure en la morbositat és tractat de forma divertida i respectuosa sense arribar en cap moment a la vulgaritat. Això sí, crec que una retallada en el temps, 120 minuts, beneficiaria l’obra ja que hi ha escenes repetitives que perfectament es podrien suprimir. Un vestuari de l’època molt atraient i unes extraordinàries interpretacions de tots i dic tots i totes, sense excepció. Una obra per passar una bona estona, sense esperar molt més.

29/11/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Julio Manrique trae a escena una obra ambientada en la época victoriana. En la que un científico experimenta con el uso de un rudimentario vibrador para curar las neurosis y la historia de las mujeres de la época.
La obra me ha gustado Gracias al buen hacer de Una Carlota Olcina y una Mireia Aixalà en estado de gracia.
Aunque tengo que poner la nota negativa en la excesiva duración de la obra. 2 horas se hacen pesadas para contar esta historia.
La escenografía sorprende nada más al teatro! Es muy vistosa y me gustó mucho pero mientras transcurría la obra tuve sensacion de claustrofobia e incluso a los actores se les veía incómodos andar por ella debido al poco espacio y a la abundancia de atrezzo por todo el escenario que impedía que camparan a sus anchas.
Otro punto positivo por el sonido (la lluvia, los llantos del bebé, el piano con las maravillosas melodías) y el vestuario de época que es muy vistosa.
Resumiendo: se deja ver pero retocando algunas cosas la obra hubiera sido redonda!

20/11/2018