Todo lo que necesitas para ir al teatro

Cartelera /

Islàndia

Islàndia

Xavier Albertí dirige un texto de Lluïsa Cunillé sobre un viaje que emprende un joven por el corazón de las tinieblas del sistema económico.

SINOPSIS

La quiebra bancaria llevará un adolescente islandés a emprender una peregrinación iniciático hacia Nueva York, en busca de su madre. En este viaje al corazón de las tinieblas de un sistema que se tambalea, el joven irá conociendo diversas realidades que le harán partícipe de la profunda depresión que está conduciendo el mundo occidental a una ruina inevitable.

Escrita justo cuando comenzaba a estallar la última gran crisis que sacudió la economía mundial, Islandia es una de las obras mayores de la dramaturga Lluïsa Cunillé, que con su lucidez disecciona el tuétano de este circo grotesco que deslumbra nuestra sociedad.

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Ahir a la Sala petita del TNC vaig estar veient aquesta obra de Lluïsa Cunillé i dirigida per Xavier Albertí. Ens situa a Islàndia quan va patir la crisi (2008) que va portar a la banca a la fallida. Un adolescent de 15 anys que viu amb els seus avis, decideix emprendre un viatge a Nova York per veure la seva mare que es va traslladar allà fugint de la crisi que castigava al seu país. Però en arribar allà es troba amb una societat on el capitalisme també ha fet efecte i la gent per subsistir i fer front a la seva ruïna personal, recorren a les mil i una malifetes i embolics, que el noi pateix des del moment que trepitja l’aeroport i fins que es retroba amb la seva mare. Lenta molt lenta, silencis per reflexionar i que no em van transmetre res, molt freda i amb una actitud passiva que no em va arribar especialment la trobada amb la mare i molt llarga dues hores que perfectament es podrien reduir a una. La posada en escena tampoc acompanya, amb una escenografia que es va canviant sobre la marxa, desangelada. Pel que fa a la interpretació, bé en general tot i que no hi ha lloc per lluir-se ja que tots els personatges tenen poca participació, excepte clar Abel Rodríguez que per tenir 17 anys es desenvolupa bé. Conclusió, Jo em vaig avorrir.

    08/10/2017

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Lenta, aburrida y con actor protagonista muy pasivo y tedioso. Así describiría la obra que nos presenta Lluïsa Cunillé.
    La historia pintaba bien: un niño de 15 años que vive en Islandia con sus abuelos se marcha a NY huyendo de la crisis del país para buscar a su madre. Pero una vez allí se encontrará con una serie de personajes que se intentan ganar la vida de cualquier modo y no dudarán en aprovecharse del niñato.

    La obra se me ha hecho eterna. El actor protagonista me sacaba de quicio con su parsimonia, su manera de actuar tan inocente y poco creíble, su forma de hablar… insoportable.
    Y la obra lenta como ella sola.
    Solamente salvo la escenografía. Pienso que está muy bien resuelta y me ha trasladado a los distintos lugares que El Niño ha visitado.

    20/10/2017

  • 12345

    Anna

    Escenografia meravellosa per part del magnífic Max Glaenzel. Història interessant. Bon repartiment en general.

    Malauradament el desenvolupament de la història és massa lent i es fa un mica pesada. El nen protagonista és excessivament inexpressiu. Els altres actors molt bé.

    23/10/2017

  • 12345

    Hebert

    Divisió d’opinions. A mi em va agradar. Digue-li viatge iniciàtic, alguns diuen Petit Príncep sense sucre… La vaig trobar fabulosa, en la vessant més fantasiosa del terme. Cert, les trobades del jove protagonista amb diferents personatges podrien ser més breus però vaig trobar molt interessant aquest periple del noi que viatja a NY per trobar la mare (el paper més important i no me’l vaig acabar de creure). Cert, també, que hi ha coses que segur no vaig entendre (el pas d’adult a jove) però el fet de semblar-me més un somni que una altra cosa, amb el poder misteriós i fascinant dels mateixos, em va enganxar.
    L’obra és lenta però a mi no em va avorrir. Potser perquè té trets en comú amb les meves dues pelis preferides (París, Texas i Paisaje en la niebla).

    Escenografia senzilla però multivalent i amb correctes interpretacions (no hi ha gaire paper per lluir-se), amb un molt jove protagonista, també correcte, amb un excés, potser, de gestualitat recurrent quan parla. Tothom se n’aprofita d’ell, tothom li treu alguna cosa de valor i ell no es queixa, potser encara no és conscient de ser víctima o sap que l’important no són les coses que li prenen sinó el que espera trobar al final del camí.
    No ens expliquen moltes coses dels personatges, insatisfets i colpejats, no només per la crisi econòmica. Queden molts interrogants a l’aire, però també és així la vida, mai saps ben bé perquè som com som i estem on estem. Aquí hi ha silencis, secrets que no s’expliquen, vides i motxilles interiors poc compartides que ens han marcat a foc. Poques coses puc trobar més interessants.

    23/10/2017

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    En un dels dies més tristos de la història recent d’aquest meu petit país que és Catalunya, amb molta ràbia i amb ganes de plorar d’impotència, vam anar cap al TNC per veure Islàndia, potser una de les obres majors de la dramaturga Lluïsa Cunillé, dirigida per Xavier Albertí i que tracta sobre un viatge que emprèn un adolescent cap a Nova York, cor de les tenebres del sistema econòmic, on tot un seguit de personatges víctimes d’una societat individualista sense sentiments, aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.

    L’obra escull la innocència per enfrontar-se a la crisi espiritual en que el capitalisme més salvatge ha sumit la societat occidental, que, de sobte, ha deixat al descobert les seves vergonyes i els fràgils fonaments amb que està construïda.

    Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra encarnant a un jove islandès de 15 anys i malgrat la seva curta edat, aconsegueix sostenir la funció amb gran professionalitat i tendresa. Una interpretació plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva – que particularment a mi m’ha atacat els nervis -, acceptant tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

    Una obra coral on ens trobem que el retrat d’aquests personatges és el principal atractiu. Un repartiment de luxe per unes intervencions curtes, molt sovint enigmàtiques i amarades de tristor, angunia i incertesa plenes de silencis explícits que ens obliguen a llegir entre línies

    Islàndia s’ha de veure amb ganes de fer-se preguntes en sortir del teatre i potser ahir no era el millor dia doncs, com ja he dit al començament, jo no tenia ni l’ànim ni el coratge de fer-me preguntes que em posessin entre les cordes

    03/11/2017