Un adolescent, que en la primera escena de l'obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare.
Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d'informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l'edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental.
Una interpretació d'aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d'escolta passiva, processant tot el que rep i que l'ha d'ajudar a prendre una decisió.
Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però
units per les conseqüències de l'última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l'estat a Islàndia.
El noi, que somia a ser cantant d'òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar.
Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.
Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden,
víctimes d'una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d'un llibre que no val res, l'abric, el mòbil, ...
i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre,
que encara té somnis.
Ens trobem doncs en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que li aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.
Però aquestes persones no ens acaben d'explicar el perquè han arribat a la situació en la qual es troben,
silencis explícits que ens obliguen a llegir entre línies i a deduir com i perquè han arribat on estan. Segons el mateix Xavier Alberti
aquesta renúncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges és intencionada, per tal d'evitar a l'espectador contemplatiu que únicament vol que li expliquin una història amb el seu plantejament, nus i desenllaç,
i de ser possible a un ritme “rapidet” per tal de no haver de pensar ni deduir, únicament escoltar i veure.
El retrat d'aquests personatges és el principal atractiu d'aquesta proposta, un repartiment de luxe per unes intervencions curtes, molt sovint enigmàtiques i amarades de tristor, angunia i incertesa.
ISLÀNDIA s'ha de veure amb ganes de fent-se preguntes en sortir del teatre, amb ganes de reflexionar sobre el món en què vivim i on ens porta el capitalisme ferotge basat en els diners i en tenir, no en el ser.
Ens hem trobat amb una proposta que ens dóna una visió angoixant i desesperançada d'una realitat que tenim molt més a prop del que som capaços d'imaginar.
No compartim pas l'opinió que s'ha anat generalitzant a les xarxes, de què aquesta proposta té una narració massa lenta i amb massa silencis. Precisament nosaltres creiem que aquest
és un dels punts més positius del text i de la direcció; ens ha agradat paladejar, asseguts a la butaca del teatre, l'estudi de cada un dels personatges. Precisament per això, hem comprat el text per rellegir-la i intentar no perdre cap detall.
Per veure l'apunt original sencer, cal clicar en aquest
ENLLAÇ
Divisió d’opinions. A mi em va agradar. Digue-li viatge iniciàtic, alguns diuen Petit Príncep sense sucre… La vaig trobar fabulosa, en la vessant més fantasiosa del terme. Cert, les trobades del jove protagonista amb diferents personatges podrien ser més breus però vaig trobar molt interessant aquest periple del noi que viatja a NY per trobar la mare (el paper més important i no me’l vaig acabar de creure). Cert, també, que hi ha coses que segur no vaig entendre (el pas d’adult a jove) però el fet de semblar-me més un somni que una altra cosa, amb el poder misteriós i fascinant dels mateixos, em va enganxar.
L’obra és lenta però a mi no em va avorrir. Potser perquè té trets en comú amb les meves dues pelis preferides (París, Texas i Paisaje en la niebla).
Escenografia senzilla però multivalent i amb correctes interpretacions (no hi ha gaire paper per lluir-se), amb un molt jove protagonista, també correcte, amb un excés, potser, de gestualitat recurrent quan parla. Tothom se n’aprofita d’ell, tothom li treu alguna cosa de valor i ell no es queixa, potser encara no és conscient de ser víctima o sap que l’important no són les coses que li prenen sinó el que espera trobar al final del camí.
No ens expliquen moltes coses dels personatges, insatisfets i colpejats, no només per la crisi econòmica. Queden molts interrogants a l’aire, però també és així la vida, mai saps ben bé perquè som com som i estem on estem. Aquí hi ha silencis, secrets que no s’expliquen, vides i motxilles interiors poc compartides que ens han marcat a foc. Poques coses puc trobar més interessants.
Escenografia meravellosa per part del magnífic Max Glaenzel. Història interessant. Bon repartiment en general.
Malauradament el desenvolupament de la història és massa lent i es fa un mica pesada. El nen protagonista és excessivament inexpressiu. Els altres actors molt bé.
Lenta, aburrida y con actor protagonista muy pasivo y tedioso. Así describiría la obra que nos presenta Lluïsa Cunillé.
La historia pintaba bien: un niño de 15 años que vive en Islandia con sus abuelos se marcha a NY huyendo de la crisis del país para buscar a su madre. Pero una vez allí se encontrará con una serie de personajes que se intentan ganar la vida de cualquier modo y no dudarán en aprovecharse del niñato.
La obra se me ha hecho eterna. El actor protagonista me sacaba de quicio con su parsimonia, su manera de actuar tan inocente y poco creíble, su forma de hablar… insoportable.
Y la obra lenta como ella sola.
Solamente salvo la escenografía. Pienso que está muy bien resuelta y me ha trasladado a los distintos lugares que El Niño ha visitado.
Ahir a la Sala petita del TNC vaig estar veient aquesta obra de Lluïsa Cunillé i dirigida per Xavier Albertí. Ens situa a Islàndia quan va patir la crisi (2008) que va portar a la banca a la fallida. Un adolescent de 15 anys que viu amb els seus avis, decideix emprendre un viatge a Nova York per veure la seva mare que es va traslladar allà fugint de la crisi que castigava al seu país. Però en arribar allà es troba amb una societat on el capitalisme també ha fet efecte i la gent per subsistir i fer front a la seva ruïna personal, recorren a les mil i una malifetes i embolics, que el noi pateix des del moment que trepitja l’aeroport i fins que es retroba amb la seva mare. Lenta molt lenta, silencis per reflexionar i que no em van transmetre res, molt freda i amb una actitud passiva que no em va arribar especialment la trobada amb la mare i molt llarga dues hores que perfectament es podrien reduir a una. La posada en escena tampoc acompanya, amb una escenografia que es va canviant sobre la marxa, desangelada. Pel que fa a la interpretació, bé en general tot i que no hi ha lloc per lluir-se ja que tots els personatges tenen poca participació, excepte clar Abel Rodríguez que per tenir 17 anys es desenvolupa bé. Conclusió, Jo em vaig avorrir.