Islàndia - Teatro Barcelona

Descripción
Ficha artística
Opiniones

Sinopsis

Xavier Albertí dirige un texto de Lluïsa Cunillé sobre un viaje que emprende un joven por el corazón de las tinieblas del sistema económico.

SINOPSIS

La quiebra bancaria llevará un adolescente islandés a emprender una peregrinación iniciático hacia Nueva York, en busca de su madre. En este viaje al corazón de las tinieblas de un sistema que se tambalea, el joven irá conociendo diversas realidades que le harán partícipe de la profunda depresión que está conduciendo el mundo occidental a una ruina inevitable.

Escrita justo cuando comenzaba a estallar la última gran crisis que sacudió la economía mundial, Islandia es una de las obras mayores de la dramaturga Lluïsa Cunillé, que con su lucidez disecciona el tuétano de este circo grotesco que deslumbra nuestra sociedad.

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Xavier Albertí dirige un texto de Lluïsa Cunillé sobre un viaje que emprende un joven por el corazón de las tinieblas del sistema económico.

SINOPSIS

Ficha artística

Ver ficha entera

Opiniones del espectáculo 9

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Alba Cuenca Sánchez
Teatre Barcelona

La economía es solo el principio

Solo la primera escena de esta obra ocurre en Islandia. El resto se sitúa en Nueva York y nos presenta un mosaico de personalidades cuyas vidas han sido trastocadas por la crisis de 2008. Accionistas, ahorradores, timadores…Todos diferentes pero igualmente arruinados y supervivientes en su miseria.

Lee la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-de-islandia/

02/11/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un viatge angoixant i de desesperança

Un adolescent, que en la primera escena de l'obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d'informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l'edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d'aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d'escolta passiva, processant tot el que rep i que l'ha d'ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l'última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l'estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d'òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d'una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d'un llibre que no val res, l'abric, el mòbil, ... i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Ens trobem doncs en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que li aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.

Però aquestes persones no ens acaben d'explicar el perquè han arribat a la situació en la qual es troben, silencis explícits que ens obliguen a llegir entre línies i a deduir com i perquè han arribat on estan. Segons el mateix Xavier Alberti aquesta renúncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges és intencionada, per tal d'evitar a l'espectador contemplatiu que únicament vol que li expliquin una història amb el seu plantejament, nus i desenllaç, i de ser possible a un ritme “rapidet” per tal de no haver de pensar ni deduir, únicament escoltar i veure.

El retrat d'aquests personatges és el principal atractiu d'aquesta proposta, un repartiment de luxe per unes intervencions curtes, molt sovint enigmàtiques i amarades de tristor, angunia i incertesa.

ISLÀNDIA s'ha de veure amb ganes de fent-se preguntes en sortir del teatre, amb ganes de reflexionar sobre el món en què vivim i on ens porta el capitalisme ferotge basat en els diners i en tenir, no en el ser. Ens hem trobat amb una proposta que ens dóna una visió angoixant i desesperançada d'una realitat que tenim molt més a prop del que som capaços d'imaginar.

No compartim pas l'opinió que s'ha anat generalitzant a les xarxes, de què aquesta proposta té una narració massa lenta i amb massa silencis.

Precisament nosaltres creiem que aquest és un dels punts més positius del text i de la direcció; ens ha agradat paladejar, asseguts a la butaca del teatre, l'estudi de cada un dels personatges. Precisament per això, hem comprat el text per rellegir-la i intentar no perdre cap detall.

Per veure l'apunt original sencer, cal clicar en aquest ENLLAÇ

17/10/2017
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Visca el Públic!

Diu Xavier Albertí, director de l'obra, que el teatre de Lluïsa Cunillé exigeix una "sensibilitat ben afilada" a l'espectador, i Islàndia n'és una prova. En ella hi trobarem la majoria de les constants de la poètica de la dramaturga de Badalona. Un adolescent, que en la primera escena de l'obra, però, és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare alhora que fuig de la crisi econòmica islandesa. Ens trobem en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.

El primer preceptor de Cunillé, Sanchis Sinisterra, anomena teatralitat menor aquell teatre que tendeix a reduir els recursos i prioritza la intimitat i el minimalisme escènic. A Islàndia, hi ha concentració temàtica, atenuació de l'explícit, contenció expressiva dels intèrprets i renúncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges, tot amb la intenció de refusar la idea d'espectador contemplatiu i de reivindicar una dimensió molt més àmplia d'aquest, que haurà de prestar una mirada completiva de l'experiència que ha de viure.

Els silencis, gràcies a la mà d'Albertí, adquireixen una importància cabdal i es converteixen en autèntics intersticis que atorguen veritat a les escenes i que creen espais de reflexió per al públic, que no es troba enterrat sota la voràgine del tit for tat.

Islàndia escull la innocència per enfrontar-se a la crisi espiritual en que el capitalisme més salvatge ha sumit la societat occidental, que, de sobte, ha deixat al descobert les seves vergonyes i els fràgils fonaments amb que està construïda. Cal anar a veure Islàndia, amb l'ànima oberta de bat a bat i amb el coratge de qui busca en el teatre preguntes que el posin entre les cordes.

04/10/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un texto enorme y valioso

Lluïsa Cunillé no ha sido nunca una autora fácil ni que se acomode a modelos o a formas de hacer más comerciales. Su teatro es hermético a ratos, misterioso en otros y siempre valiente, quizás porque no se ata a nada ni a nadie. Se dice que Islandia es una de sus mejores obras, y quizás sea verdad. Empieza con una escena con toques de realismo mágico y diálogos a la altura de Pinter, para pasar después al viaje iniciático del protagonista -de Islandia a Estados Unidos- para reencontrarse con su madre. Por el camino, compuesto de largas escenas o dúos teatrales, se va construyendo ante nosotros una especie de radiografía del capitalismo y a la vez un retrato de los cadáveres que el mismo sistema ha ido provocando. Víctimas que no dudan en enredar a un chico de quince años, símbolo de la inocencia que todavía puede redimirlo todo.

Xavier Albertí ha sido respetuoso con el texto y con el espíritu de la autora, a la que conoce muy bien y con la que ha trabajado en muchísimas ocasiones. En mi opinión, sin embargo, no ha controlado bien los tempos ni la intensidad de las largas escenas, hecho que provoca en el espectador un cierto cansancio y un esfuerzo suplementario para seguir la historia con atención. El reparto cumple bien el cometido, a pesar de que la responsabilidad más grande recae en un jovencísimo e inexperimentado Abel Rodríguez, con todas las virtudes y/o inconvenientes que esto puede producir. Sea como fuere, el texto es bastante grande y valioso cómo para que la propuesta haya valido la pena y se haya representado en un espacio como el TNC, en el que una autora como Cunillé tendría que tener mucha más presencia.

06/11/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Reposado simbolismo

La crisis económica ha dado para muchas obras de ficción en la última década pero parece que, con el tiempo y una cierta de distancia, poco a poco, empiezan a llegarnos planteamientos más simbólicos, sutiles e sugerentes propios de una mirada más reposada. Islandia es uno cuento adulto sobre el viaje iniciático de un adolescente a través de las entrañas más oscuras del sistema financiero. En busca de su madre, el joven se traslada de Reykjavik a Nueva York donde se enfrentará a la codicia, el engaño y el abuso de personajes derrotados y malogrados por un régimen capitalista injusto y obsoleto. La contraposición entre el protagonista y sus interlocutores resulta interesante, especialmente, gracias a la excelente construcción de sus diálogos. Escrita por Lluïsa Cunillé, la obra recuerda el estilo dramático del teatro anglosajón de la segunda mitad del siglo XX de autores com Miller, Pinter o Albee. Desgraciadamente, su estructura episódica y un ritmo demasiado monótono hacen que la pieza se resienta y no aguante con suficiente fuerza sus dos horas de duración. Su contenido resulta, en todo momento, relevante pero la narración demasiado dispersa y, en algunos pasajes, reiterativa. Habría que haberle dado un enfoque con más golpes de efecto, clímax o giros argumentales que animaran un poco su linealidad. Más allá de esto, la propuesta es muy acertada en cuanto a la dirección de Xavier Albertí, la ambientación y el reparto, del cual destaca un Abel Rodríguez que, a pesar de su corta edad, consigue sostener la función con gran profesionalidad y ternura.

22/10/2017
Hebert Parodi

Divisió d’opinions. A mi em va agradar. Digue-li viatge iniciàtic, alguns diuen Petit Príncep sense sucre… La vaig trobar fabulosa, en la vessant més fantasiosa del terme. Cert, les trobades del jove protagonista amb diferents personatges podrien ser més breus però vaig trobar molt interessant aquest periple del noi que viatja a NY per trobar la mare (el paper més important i no me’l vaig acabar de creure). Cert, també, que hi ha coses que segur no vaig entendre (el pas d’adult a jove) però el fet de semblar-me més un somni que una altra cosa, amb el poder misteriós i fascinant dels mateixos, em va enganxar.
L’obra és lenta però a mi no em va avorrir. Potser perquè té trets en comú amb les meves dues pelis preferides (París, Texas i Paisaje en la niebla).
Escenografia senzilla però multivalent i amb correctes interpretacions (no hi ha gaire paper per lluir-se), amb un molt jove protagonista, també correcte, amb un excés, potser, de gestualitat recurrent quan parla. Tothom se n’aprofita d’ell, tothom li treu alguna cosa de valor i ell no es queixa, potser encara no és conscient de ser víctima o sap que l’important no són les coses que li prenen sinó el que espera trobar al final del camí.
No ens expliquen moltes coses dels personatges, insatisfets i colpejats, no només per la crisi econòmica. Queden molts interrogants a l’aire, però també és així la vida, mai saps ben bé perquè som com som i estem on estem. Aquí hi ha silencis, secrets que no s’expliquen, vides i motxilles interiors poc compartides que ens han marcat a foc. Poques coses puc trobar més interessants.

23/10/2017
Anna

Escenografia meravellosa per part del magnífic Max Glaenzel. Història interessant. Bon repartiment en general.
Malauradament el desenvolupament de la història és massa lent i es fa un mica pesada. El nen protagonista és excessivament inexpressiu. Els altres actors molt bé.

23/10/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Lenta, aburrida y con actor protagonista muy pasivo y tedioso. Así describiría la obra que nos presenta Lluïsa Cunillé.
La historia pintaba bien: un niño de 15 años que vive en Islandia con sus abuelos se marcha a NY huyendo de la crisis del país para buscar a su madre. Pero una vez allí se encontrará con una serie de personajes que se intentan ganar la vida de cualquier modo y no dudarán en aprovecharse del niñato.
La obra se me ha hecho eterna. El actor protagonista me sacaba de quicio con su parsimonia, su manera de actuar tan inocente y poco creíble, su forma de hablar… insoportable.
Y la obra lenta como ella sola.
Solamente salvo la escenografía. Pienso que está muy bien resuelta y me ha trasladado a los distintos lugares que El Niño ha visitado.

20/10/2017
Josep OS

Ahir a la Sala petita del TNC vaig estar veient aquesta obra de Lluïsa Cunillé i dirigida per Xavier Albertí. Ens situa a Islàndia quan va patir la crisi (2008) que va portar a la banca a la fallida. Un adolescent de 15 anys que viu amb els seus avis, decideix emprendre un viatge a Nova York per veure la seva mare que es va traslladar allà fugint de la crisi que castigava al seu país. Però en arribar allà es troba amb una societat on el capitalisme també ha fet efecte i la gent per subsistir i fer front a la seva ruïna personal, recorren a les mil i una malifetes i embolics, que el noi pateix des del moment que trepitja l’aeroport i fins que es retroba amb la seva mare. Lenta molt lenta, silencis per reflexionar i que no em van transmetre res, molt freda i amb una actitud passiva que no em va arribar especialment la trobada amb la mare i molt llarga dues hores que perfectament es podrien reduir a una. La posada en escena tampoc acompanya, amb una escenografia que es va canviant sobre la marxa, desangelada. Pel que fa a la interpretació, bé en general tot i que no hi ha lloc per lluir-se ja que tots els personatges tenen poca participació, excepte clar Abel Rodríguez que per tenir 17 anys es desenvolupa bé. Conclusió, Jo em vaig avorrir.

08/10/2017

Deja tu opinión