Els dies mentits

El año 2019 se estrenaba Els dies mentits en la Sala Flyhard, y justo al año siguiente recibía el premio Max a la mejor autoría revelación. Desde entonces, han sido muchas funciones –casi todas interpretadas por la actriz Lara Salvador- y muchas salas donde se ha explicado, quizás por primera vez, qué era la anorgasmia y los problemas que podía comportar. Ahora, según Marta Aran –autora, directora y en la Gaudí también la única actriz-, esta será la despedida de la pieza porque hay que cerrar un ciclo y poner en marcha proyectos nuevos.

Els dies mentits empieza con dos preguntas claves: cuál es la mentira más grande que te han dicho nunca y cuál es la más grande que has dicho tú. A partir de aquí, asistimos al relato de un descubrimiento sexual, de una serie de relaciones fortuitas y variadas, de la relación del personaje central con las mujeres de su familia, etc. Y ya hacia el final, la anorgasmia. Quizás tarda en salir un poco el tema, y quizás se generan un buen número de dudas que no acaban teniendo respuesta. Faltaría adentrarse más en la cuestión, ver si hay tratamientos posibles y aumentar los ejemplos, que aquí quedan un poco limitados. Con todo, la parte final de reconocimiento es una parte muy importante y emocionante del espectáculo, que hasta aquel momento ha sido excesivamente ligera y divertida.

Un buen ejemplo de teatro documental o testimonial; quizás uno de los primeros si tenemos en cuenta que ya hace cinco años de su estreno. Después de él han venido un montón de espectáculos similares, como por ejemplo Hermafrodites a cavall, Adéu Jane, Boja, Cavallet de mar, etc. Una buena manera de poner encima de las tablas temas que a menudo han sido silenciados y desterrados de los teatros.

A medida de ir dejando espacio en la cartelera teatral a obras de directoras, dramaturgas y creadoras, cada vez resulta más evidente que no nos habíamos dado cuenta del gran valor que tienen todas esas voces que estaban siendo silenciadas. Es cierto que una buena historia siempre es universal pero también que esa universalidad se consigue, muchas veces, desde la especificidad, la particularidad y la personalidad de un autor o autora en concreto. Un hombre no podría haber escrito nunca Llibert de Gemma Brió, Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó o Només una vegada de Marta Buchaca, por poner algunos ejemplos. No de esa manera, ni desde ese punto de vista. En esta misma línea, Marta Aran, que ya nos habló de las dificultades de compatibilizar maternidad y carrera profesional en La noia de la làmpada, nos trae ahora un tema más íntimo, delicado y (en cierto modo) prohibido: la anorgasmia femenina.

En un formato de monólogo interno compartido con el público, Aran desgrana las interioridades psicológicas y emocionales de una protagonista que viaja desde la negación y la mentira hasta el reconocimiento explícito de su sufrimiento. La actriz Lara Salvador encarna con gran carisma y energía esta mezcla de tristeza, humor y estrés a través de diferentes juegos escénicos. El espectáculo es dinámico e interesante y tiene un final muy potente y conmovedor que es, verdaderamente, el gran momento del montaje. Quizás el problema es que el tono ligero con el cual transcurre mayoritariamente la narración (fruto de la negación del personaje) puede hacer impacientar al espectador que necesita conocer más sobre el drama que se esconde allí detrás. También se echan de menos fragmentos que no se apoyen tanto en el texto y que expliquen el relato desde perspectivas escénicas diferentes a expresar el mundo interior con palabras. Aun así, la propuesta tiene un uso de la escenografía y los objetos original y estimulante, y consigue hacer reflexionar y tocar la tecla adecuada para que el espectador se pregunte hasta qué punto, muchas veces, somos prisioneros de nuestras mentiras.

Escrit i dirigit per Marta Aran, i interpretat per Lara Salvador, “Els dies mentits” ens parla d’una dona que s’ha estat enganyant durant molt de temps davant d’un “problema” . Ha arribat el moment de sincerar-se i compartir la seva “mentida”. Avui ha decidit per fi, que serà l’últim dia, l’últim dels seus dies mentits.

“Els dies mentits” és un monòleg que ens parla sobre les nostres mentides i les nostres veritats, sobre el que per nosaltres és inconfessable, pel què ens fa sentir o creure que som diferents de la resta.

Una habitació plena de números. Una noia sola. Ens mira i somriu. I de cop i volta ens fa una pregunta: “Quina és la mentida més gran que t’han dit mai?”  Suposo que com jo, penseu...qui són els reis,  la mentida més gran que m’han dit és qui són els reis. Però...a mida que l’hi vas donant voltes, la mentida més gran que t’han dit, no ha estat la de qui són els reis. I...de cop, mentre encara li estàs donant voltes a allò que et van dir i que va ser una mentida, va i ens pregunta: I la mentida més gran que has dit mai?

Quina és la mentida més gran que has dit mai?!!! . La mentida més gran per mi, com suposo que per la protagonista, i com per molts de vosaltres, és aquella mentida que creieu inconfessable i que us avergonyeix. És una de tantes motxilles que portem a l’esquena, i que ens neguem a reconèixer durant molt de temps ( l’homosexualitat, la frigidesa, un avortament, l’anorgàsmia, un vici,...)

Aquest text neix a partir d’unes estadístiques que l’autora va veure publicades en un article; el tema li va interessar i es va començar a fer preguntes. Amb l’ajuda d’articles, entrevistes a professionals i l’experiència d’algunes de les persones afectades, en va sorgir aquest monòleg que s’ha estrenat a la Sala FlyHard.

“El que més em va sorprendre, però, d’aquestes converses, va ser que una de les coses que més les angoixava era la vergonya d’explicar-ho, i que de cara a la galeria o ho vivien en silenci sense mencionar mai el tema o mentien mostrant una realitat completament diferent del que estaven vivint. Per a elles, la seva situació era un tabú, un fracàs. Vivien, de portes enfora, una vida on no existia al seu “problema”.

“Els dies mentits” és el temps que passem auto enganyant-nos amb mentides, per un costat les que ens diuen els altres i per un altre les que acabem dient nosaltres mateixes per tal de sentir-nos integrats dins d'una societat enquistada, intolerant, plena de prejudicis i etiquetes.

Cal destacar la feina de l'actriu Lara Salvador

***/****

El repte per a la Lara Salvador no és petit,però és una actriu audaç en un moment dolç. El monòleg que li ha preparat Marta Aran és exigent, entre d'altres coses, perquè ha de fer presents altres personatges. El treball de cos que pensa l'autora és descomunal.

Tot l'esforç de la Salvador va encaminat a descobrir, alhora que els espectadors, per què mentim i per què ens menteixen els demés. Quins han estat els mecanismes que la societat ha fet servir per a modelar-nos al seu gust. El gruix de la història discorre per terrenys propis de la comèdia agredolça un pèl ingènua que guanya en intensitat quan el còmic deixa lloc al dramàtic.

La sexualització de l'educació de les nenes ha condicionat un munt de generacions i el teatre fa bé de posar-ho en evidència. El cas de la protagonista de Els dies mentits és un de tants, i l'interessant no és sentir-nos-hi identificats sinó prendre consciència que potser en som còmplices i que representar-ho també és fer-ho visible.