La vida és un conjunt de decisions que s'exclouen entre sí. Si fas A, no podràs experimentar B. I si A no és tan bonic com t'esperaves, probablement t'oblidaràs dels inconvenients de B i et turmentaràs amb el temut "i si hagués ...". En definitiva, triïs el que triïs, hauràs de pagar un preu que pot compensar-te... O no. És aquesta disjuntiva tan humana la que planteja
Arthur Miller a
El preu.
El que es presenta com un clàssic conflicte d'interessos entre dos germans, un dels quals tria cuidar el seu pare i l'altre centrar-se en la seva carrera professional, ens absorbeix per la proximitat i actualitat de la situació. No importa que l’obra estigui ubicada a Estats Units o la importància que té en ella el crack del 29. Els anhels i la insatisfacció vital de tots els personatges són absolutament aplicables a l’actualitat, i les seves veritats – perquè no n’hi ha només una- ens mantenen en constant trànsit d’opinió.
Tot i trobar-se en un registre completament diferent
, Pere Arquillué recupera el perfil de vençut amb el que ja
ens va impressionar a Art. Aquí el veiem amb una naturalitat hipnòtica. Cada gest, cada reacció i cada paraula serveixen per retratar un home fràgil i decebut amb la vida i amb sí mateix. L’acompanya a l’altra banda un
Ramon Madaula que es mostra altiu i profund a la vegada. Al mig queda el tassador, un personatge estrafolari però immensament ric en matisos encarnat per un brillant
Lluís Marco. La quarta pota actoral, la femenina, és la que veiem més desentonada, amb una
Rosa Renom que gesticula excessivament i trenca l’harmonia de la peça.
Amb una posada en escena molt nua,
Sílvia Munt deixa amb encert que els personatges siguin els que ens facin empatitzar amb les seves històries. L’escenografia és sòlida i immòbil, amb tan sols una elegant pila de cadires que acompanya alguns mobles al lateral esquerra. Atents però a la llum i al color, que evoluciona amb l’obra. L’audiovisual, a l’inici i al final, acompanyat d’una música al més pur estil
Woody Allen, ens trasllada l’ambient clàssic i melancòlic de la peça.
Aparentment, en tota l’obra no hi passa gairebé res. Però en el fons es remouen moltes coses. En els personatges i en els espectadors, que ens mirem al mirall de l’escenari per entendre una mica més les nostres misèries. Sigui beneït -i ben pagat- el miracle del teatre!
Teatre d’abans en el millor sentit. Posada en escena, direcció, interpretacions i escenografia tan clàssica com efectiva.
El preu a pagar per les decisions que prenem. Amb l’excusa de la taxació dels mobles de la família, dos germans separats des de fa anys, es retroben. Entre ells hi ha un abisme, fruit de personalitats tan diferents com la vida que duen. Un, aparentment triomfador, tan pobre que només té diners, l’altre, amargat per un treball que odia, aspiracions que va deixar de banda per cuidar, ell sí, el pare quan més ho necessitava. Però tot té dues versions. O més ben dit, mai sabem del cert tota la història… I aquest desconeixement encareix el preu per exemple, de decidir sacrificar-se perquè toca… però al mateix temps, convertir aquest sacrifici en arma contra qui va triar, amb altra informació, mirar només per ell.
Més que interessant duel entre Arquillué i Madaula (un pèl sobreactuat per moments, però res de l’altre món). De fet, ells dos són la funció. La Rosa Renom, dubitativa, té un personatge que aporta poc i el taxador, Lluís Marco, es fa pesat aportant humor? sobrer i una trama llarga i insubstancial.
Teatre ple, una vetllada millor del que esperava i què carai, és Miller!
Gran clàssic de Miller al Goya
La nostra ressenya
https://culturayalgomas.wordpress.com/2016/07/28/el-preu-recuerdos-de-familia/
De nou un text de Athur Miller, i de nou una disecció en profunditat del ser huma. Aquesta vegada es Sivia Munt, per mi una de les directores mes valides i poc valorades ja sigui al teatre o cinema apart la seva reconeguda valua com actriu. Una obra tan actual com universal ambientada al crack del 29 aon les relacions personals suposan una radiografia de la complexitat de les maneras de ser i de actuar i sobretot la dificultat de jutjar alló que esta millor o pitjor.La presa de decisions i les seves consequencies, la forma de afrontar situacions precaries dintre de una familia i la repercusió del pas del temps en les nostres relacions i en nosaltres mateixos. Si afegim que es una representaçio teatral aon es dona unitat de accio, el mateix espai i tambe de temps real, els 105m de la obra ho son també del trancurs de la acció, amb un treball magnific dels interprets pro destacaria el treball de Lluis Marco per la dificultat afegida de interpreta un personatge de molta edat i li dona una credibilitat plena de matiços i naturalitat, gens facil de fer-ho. Per lo demes tots encaixan amb els respectius papers, Arquillué, el policia donant la imatge adequada en tot moment, Rosa Renom la seva muller amb un paper no facil i potser encara poc rodat,vaig asistir crec al primer dia i Ramon Madaula, el germá triunfador, un paper a mida i ben resolt. La direççio Silvia Munt perfecta capaç de transmetre la complexitat del text de la mes propera al espectador, que surts del espectacle en preguntes obertes i no facils de respondre. L´espai escenic d acord en la idea del text, com el video un complement sencill i adequat a situarte amb el moment historic de la representaçio, una trobada familiar amb un conflicte que es pot donar en qualsevol moment i qualsevol lloc, sobretot en moments de crisis economiques aon sels esquemes de pretesa normalitat es poden desfer.
Ahir vaig fer l’estrena del Grec d’aquest any amb aquesta obra d’Arthur Miller i magníficament dirigida per Sílvia Munt. Ens parla de dos germans que porten molts anys sense veure ni parlar-se i es troben a la casa on van viure de nens esperant a un taxador per valorar els mobles que pertanyen a la família. En aquest retrobament afloren tota mena de sentiments, records, enveges, recels però bàsicament et deixa una reflexió, com ni un és el bo ni l’altre el dolent, que hauria passat i com estarien ara les seves relacions si en el seu moment haguessin dialogat i pres altres decisions. Una escenografia austera molt d’acord amb l’obra. Pel que fa a la interpretació, m’ha agradat molt Lluís Marco en el personatge de taxador amb uns tocs còmics molt encertats així com R. Madaula que un cop més està magnífic. I P. Arquillué i R. Renom tot i que m’han agradat, en algunes escenes els he trobat sobreactuats, encara que era la primera funció i tinc per segur que ho milloraran. Crec que és una de les propostes del Grec que cal veure.