Pere Arquillué: El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc

Ahir vaig tornat a veure El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc al Teatre Romea i he tornat a gaudir-la com la primera vegada que la vaig veure a Temporada Alta de 2021.
L'obra, dirigida per Xavier Albertí, escrita per Josep Maria Miró i interpretada per Pere Arquillué és una autèntica joia teatral que ningú s'hauria de perdre.

Tres grans de l'escena catalana. Intel·ligència, virtuosisme i perseverança. Gent treballadora que estima el seu ofici.

El text, guanyador del XLV Premi Born de Teatre 2020 Cercle Artístic Ciutadella, és realment magnífic. Potent, ddurperò a la vegada poètic i entendridor. J.M.Miró ens mostra una societat corrupte que ha estat creada pels mateixos que la critiquen.

El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc ens parla de corrupció, abús, vici i de la doble moralitat.
Pel que fa a la interpretació, segueixo afirmant que Pere Arquillué ens regala un dels millors treballs de la seva carrera. Una actuació que continua aixecant a tot el públic de la butaca funció rere funció.

Només dir-vos que si encara no l'heu vist, no us la perdeu! Jo he repetit i sens dubte hi tornaria a anar.

Podeu fer una ullada a la meva recomanació anterior.

Per cert, el text el podeu adquirir a la sortida de la funció. Us el recomano!

El poder de l’actor Pere Arquillué per interpretar personatges diferents (homes, dones, adolescents, nens petits) no és cap descobriment, però a cada obra podríem dir que ho millora, que s’hi troba més còmode. I així es percep en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”, que es podrà veure al Teatre Romea fins al 24 de setembre.

Si l’actor s’hi troba còmode, l’espectador es remourà per dins, i potser també a la mateixa cadira. No hi ha salvació possible per a als personatges d’un poble que viuen atrapats per la incomprensió, pel pes del seu turment infantil, per la impossibilitat de sortir-se’n de les mirades inquisidores d’uns veïns que no accepten la diversitat.

Com a bona obra de teatre, genera un debat a l’espectador. Eren molts els qui a la sortida de l’obra expressaven com se sentien per la història que l’actor havia interpretat tot sol, pel poble que havia desfilat a través de la seva veu, amb el seu minimilisme en escenografia i en caracterització (roba negra, un focus).

Bravo per les obres que ens fan pensar, que permeten endinsar-nos en els comportaments humans, i que advoquen pel respecte per totes les persones i sobretot per la importància de la salut mental.

Per tot plegat, l’obra recull tots els requisits per aixecar-se del sofà de casa i córrer per anar a veure-la.

És irresistible tot el que passa a l’escenari del Romea al llarg de l’hora i mitja de representació d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Podem mirar d’esbrinar quins són els elements que entren en joc per a conformar un muntatge tan reeixit com aquest, i de seguida pensem en la interpretació polida i el dir mig salmòdic de Pere Arquillué, en la posada en escena lliure d’escarafalls de Xavier Albertí o el text impecable de Josep Maria Miró, però alguna cosa se’ns escapa, aquell quelcom que sobrevola la sala d’un teatre quan allò que està passant és misteriós.

A escena, l’actor, i un focus de peu del qual el protagonista se n’allunya i s’hi apropa, de vegades, per a marcar el canvi de personatge (n’interpreta set). Sabem que es tracta d’un personatge o d’un altre, més enllà del text escrit per Miró, per subtilíssims canvis en la manera de dir el text i per alguna cosa incomprensible que té a veure amb la presència imponent d’Arquillué que, com una mena de demiürg, és capaç de fer presents no només uns quants personatges, sinó un espai, un poble, un estat d’ànim.

Albertí deixa que el pes recaigui en l’actor, en la seva veu, una feina de veu que desafia les convencions del teatre i els costums de l’espectador, a qui li han explicat sempre que l’actor ha de projectar la veu per a que arribi amb màxima claredat a tothom. Arquillué, en canvi, xiuxiueja, gairebé, en alguns moments… I arriba amb claredat, perquè també fa present la seva veu, no sentim res més, l’espectador el sent com si no valgués la pena sentir res més.

El cos més bonic… és una excepció, és teatre excepcional, un instant íntim i emocionant que no necessita explicacions.

Es una historia de ficción que desfila a través de la voz de personajes que tienen diferentes visiones sobre la relación que han establecido con un chico asesinado en un pequeño pueblo rural. Él es, mejor dicho, era de una belleza desafiante y subversiva tal como lo define alguno de los personajes del texto. Todos son interpretados por Pere Arquillué que nos deslumbra con la perfección de su trabajo. Con escasos movimientos corporales y una prácticamente nula utilización del espacio escénico, él recorre los campos, entra en los rincones más íntimos de las casas, visita la serrería, las plazas y la Rotonda, los caminos comarcales y también los lugares más profundos de las tristezas, los miedos, las añoranzas y las desconfianzas. Él sólo representa a siete personajes de diferentes edades y género y lo hace con imperceptibles modificaciones en la voz, sin cambios de vestuario ni ningún detalle que proporcione pistas sobre el personaje que habla en aquel momento. Es un trabajo exigente para él y para el público sin ninguna concesión y que gracias a la impecable dirección de Xavier Albertí se puede seguir una historia para la cual ha creado una escenografía minimalista con una única luz cenital. En algún momento, Albertí permite encender la luz de sala y, más que para romper la cuarta pared, creo que lo hace para romper la tensión del momento y no confundirnos con el material dramático que nos presentan.

No hay hilo argumental ni relato sino las diferentes maneras de ver y vivir al chico alrededor del cual Josep Maria Miró ha creado esta obra con la que obtuvo el pasado 2020 el XLV Premio Born. Él es el primer autor que obtiene en tres ocasiones el prestigioso galardón creado en 1970. En 2009 lo recibió por “La dona que perdia tots els avions” y en el 2011 por “El principi d’Arquimedes”. Esta es la primera obra del Tríptico de la Epifania que incluye dos textos más pensados para un único intérprete. El segundo será un monólogo para una actriz y todavía habrá un tercero que será un monólogo para actor. Estaremos atentas.

Una pequeña composición musical con aire barroco a cargo de Quim Reixach y Sergi Llopart cierra esta obra con el último personaje. Josep Maria Miró, Xavier Albertí i Pere Arquillué hacen que esta obra sea imprescindible a los aficionados del teatro.

Xavier Albertí dice en el programa de mano que esta obra es un homenaje al teatro y al oficio del actor. Y es cierto que al comienzo, con aquel escenario desnudo, aquel único intérprete iluminado y un texto inquietante y misterioso, es fácil transportarse a la liturgia de un ritual dramático o a aquellas antiguas historias a la luz de la lumbre, que no dejaban de ser una forma primitiva de teatro. Albertí es consciente de la importancia del texto, de su capacidad hipnótica, y es por eso que utiliza algunas de las armas que ya le hemos visto en otros montajes: la inmovilidad escénica o la simplicidad formal.

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc es uno de los textos más afortunados de Josep Maria Miró, y esto ya es decir mucho porque de su imaginación han salido El principi d’Arquímedes o Temps salvatge, por citar solo un par de títulos. Aquí el autor se ha planteado varios retos, como el de hablar del deseo, el de elevar un supuesto thriller al terreno de la poesía o del simbolismo, o bien el de intentar empezar una trilogía sobre la destrucción de la belleza (Tríptic de l’epifanía). Y es precisamente a partir de la muerte de un joven de diecisiete años cuando empiezan los pequeños monólogos, las pequeñas voces que rodean al personaje y su asesinato. Es cierto que en ocasiones la historia parece salirse de los márgenes de la lógica, como si algunos personajes de Almodóvar se hubieran perdido por los alrededores de Twin Peaks. Pero tal como decíamos antes, este no es un texto del todo realista sino un texto simbólico, con sus licencias y sus pequeños y controlados excesos.

Y al frente de un texto tan interesante como este, un actor que sin quererlo nos ofrece una lección de matices, de silencios… De teatro, en definitiva. Pere Arquillué hace tiempo que parece no tener límites encima de un escenario. Hace un par o tres de temporadas nos brindaba un trabajo enorme en Jerusalén, bajo la dirección de Julio Manrique, pero aquí no se queda corto. Incluso diría que lo ha superado, ya que ponerse casi desnudo ante el público y hacer aparecer cinco personajes tan diferentes (en sexo, en edad, en carácter) ante nuestros ojos implica un mérito muy importante. Su trabajo con Miró y Albertí quedará como un hito dentro de nuestro teatro, no tengo ningún tipo de duda.

Demà dimecres 25 de maig s'estrena El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc.
D'entrada us dic que no us la perdeu per res del món!
La vaig veure el passat desembre al Festival Temporada Alta de Girona i us puc assegurar que és una autèntica joia teatral.

Text, direcció I interpretació brutals!


El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc és el primer d'un conjunt de tres textos escrits per un intèrpret que pertanyen al "Tríptic de l'epifania" i que parla de la destrucció de la bellesa i de la necessitat de l'expiació.
El text, guanyador del XLV Premi Born de Teatre 2020 Cercle Artístic Ciutadella, és de Josep Maria Miró.

Es tracta d'un monòleg a set veus interpretat per Pere Arquillué i dirigit per Xavier Albertí.

Quan s'ajunten un gran autor, un gran director i un gran actor, què se'n pot esperar?
Una obra fascinant, extraordinària, una autèntica joia teatral d'estructuració simple, però a la vegada complex. Un text que desprèn emoció, veritat, esperança I llum.

El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc és el brutal assassinat d'un noi de disset anys en una comunitat rural, on surten a la llum els desitjos i secrets silenciats dels seus ciutadans.

Es tracta d'un text ple de capes en el qual, el que no es diu és tan important com el que s'expressa.
No es tracta de buscar qui ha estat l'assassí, sinó quines han pogut ser les causes d'aquest crim.
Miró centra la seva mirada en la fragilitat dels cossos, en el desig, la destrucció i l'autodestrucció, en el dolor i la humanitat.

L'escenografia és austera, fosca. Una càmera negra amb un sol focus sense cap mena d'intensitat Il·lumina directament a l'actor. Una cortina vermella amaga al seu darrere, la transparència d'una pintura de caràcter barroc amb simbologia religiosa que de mica en mica va agafant més visibilitat.
Evocacions bíbliques i espirituals de gran transcendència poètica, com la intervenció de dos músics (Quim Reixach i Sergi Llopart), que toquen en directe l'Actus Tragicus de la cantata 106 de Bach, composta el 1707 per un funeral, que amaga un missatge de triomf i d'esperança d'una gran intensitat i tensió espiritual.

Un únic actor en escena interpreta els set diferents personatges d'una comunitat. A través de la seva veu veiem les ànimes dels diversos personatges i la seva energia interior sense cap mena de màscares. Un treball d'interpretació digne d'un gran actor per la gran dificultat que representa portar a escena aquest text. Tot un repte del qual l'actor Pere Arquillué se'n surt amb nota, mostrant un cop més que és un dels millors actors que tenim actualment a casa nostra. Un exercici d'interpretació brutal, fascinant, mereixedor de tots els premis i reconeixements teatrals d'aquesta temporada.

Finalment, m'agradaria destacar la magnífica feina de direcció de Xavier Albertí. Perquè tot funcioni com un rellotge és imprescindible la batuta d'un bon director. Xavier Albertí ha estat capaç de transmetre tota la grandesa del text de Miró i extreure tot el potencial interpretatiu de Pere Arquillué.

El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc parla de les conseqüències I dels silencis, dels desitjos inconfessables, de les emocions I dels pensaments. És una història que remou i que ens convida a reflexionar sobre les coses que normalment silenciem.

El pasado y las experiencias vividas van conformando la persona en que se va desarrollando todo ser humano. En esta composición hay los momentos felices, pero sobre todo el dolor y la tristeza que han provocado ciertos episodios vitales. Los traumas iniciales dejan una huella que no se borra y que va determinando como será el futuro, especialmente cuando estos han dejado heridas tan profundas que nunca han llegado a curarse.

Josep Maria Miró es el artífice de un texto muy laborioso que va construyendo el relato a través de las voces de los diferentes personajes, va desgranando no solo los hechos, sino el sentir y la emoción de todo un pueblo. Una narración que pellizca y conmueve a la espectadora. Primero crea expectación al público que no sabe cual es la historia a la que se enfrenta. A medida que avanza el texto, se van dejando pistas y testimonios que van ayudando a crear el marco con que el personaje principal, aquel por el cual se ha decidido explicarlo todo, se va dibujando y detallando.

En un escenario sobrio, lleno de oscuridad con tan solo un foco que ilumina al narrador de toda esta aventura, Pere Arquillué se presenta como el vehículo perfecto que utiliza cada testimonio para poner su voz a toda la historia. Con una concentración prodigiosa y como si se encontrara en trance, se transforma en todos los personajes que elaboran este relato. Consigue que la espectadora se sitúe al lado de cada uno, odiándolo, repudiándolo o sintiendo una compresión dolorosa y triste. Su trabajo minucioso se ve recompensado con un silencio sepulcral en el patio de butacas que no se atreve ni a toser para no interrumpir el momento compartido.

A la solemnidad del escenario y la actuación de Arquillué, por eso, le falta un poco de movimiento. El hecho que el intérprete se encuentre casi la totalidad del proyecto estático en el centro del escenario, evitando cualquier desplazamiento, tiene alguna contraindicación. Es cierto que ayuda a concentrar el público en el texto y todo su significado, pero también crea una barrera que hasta bien entrado el último cuarto de la obra no se baja. Es entonces, cuando el testimonio traspasa su emoción a través de la gesticulación y el movimiento de su cuerpo que acaba de conectar con aquellos que aún se lo miraban desde fuera.

Textos tan especiales y tan bien escritos no son muy abundantes y demuestran valentía para hablar de aquello que se deja escondido, aquellos trapos que se limpian en casa y no se denuncian al mundo exterior. Con delicadeza y mucho respeto, obras como esta son imprescindibles.

El cos més bonic que s’haurà trobat lloc en aquest món és un text de Josep Maria Miró que va ser guardonat amb el XLV Premi del Born; es troba el cos d’un jove Albert que ens conduirà, mitjançant diverses veus, a conèixer la seva història, la del seu pare i la de tot un poble. Amb una estructura ja batejada com Rashomon – és a dir, una concatenació de monòlegs de diferents personatges– i un llenguatge cuidat i íntim ens trobem certament davant d’un peça imponent; ara bé, amb una trama plena d’abusos sexuals, redempcions i culpes: tot ja una mica rellepat.

Per dur el text a l’escenari, la direcció Xavier Albertí va apostar encertadament per una sola interpretació –en aquest cas, un camaleònic Pere Arquillué que encarnarà la veu dels 7 monòlegs– i una posta en escena del tot –potser massa– austera: l’actor, un micròfon i un petit joc de llums. Una Certament, és un encert voler ressaltar el text fent que els elements de direcció l’acompanyin enlloc de fer-li ombra. Però jo diria que ens hem anat a l'altra extrem: tanta sobrietat ha deixat Pere Arquillué massa sol. De fet, la manca de referències escèniques també representa un repte exigent  de cara l’espectador; si no es vol perdre, caldrà que no abaixi ni un moment l’atenció. I personalment, crec que això és demanar massa: la posada en escena era a efectes pràctics més a una lectura – impecablement– dramatitzada que a un muntatge. Potser perquè es tractava de teatre en estat pur.