Espectáculo ganador de un Premio Teatre Barcelona (temporada 2018-19) en la categoría de Mejor actor, por Sergi López.
Juan Mayorga, uno de los autores contemporáneos más importantes a nivel estatal, presenta El chico de la última fila. Esta nueva producción contará con la dirección de Andrés Lima y un reparto de lujo encabezado por Sergi López.

Sinopsis

“El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea linde de mí, Porque Hace tiempo que deseaba entrar en esa casa “. Así comienza la redacción de un joven y discreto estudiante que, con sus escritos, día tras día, conseguirá hacer entrar su profesor de literatura en un espiral perverso de fascinación y expectativa irrefrenable. El nacimiento de la creación literaria? Continuará …

Idioma:
Castellano

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 10

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Un fascinante laberinto narrativo

Cualquier persona que haya leído el texto, visto alguno de los anteriores montajes o, incluso, la versión cinematográfica de François Ozon sabrá, a estas alturas, que El chico de la última fila es, probablemente, una de las mejores obras del teatro español contemporáneo. La fuerza de esta historia escrita por Juan Mayorga, sus diálogos y sus diferentes capas narrativas son tan espectacularmente magníficas que poca cosa necesita la puesta en escena más que hacer brillar sus virtudes. En este sentido, de la actual propuesta destacan, sobre todo, las interpretaciones de un Sergi López y una Míriam Iscla con gran química, una interesante evolución y mucha verdad escénica. Pero, en realidad, el verdadero reto actoral es el de Guillem Barbosa, un (necesariamente) joven intérprete en un papel muy complicado que capta y encarna a la perfección el espíritu de la historia. Quizás la dirección de Andrés Lima busca, en algunos momentos, un simbolismo y una atmósfera onírica que sirven de poco más que un ornamento innecesario. A pesar de esto, no molesta ni resta magnitud al fascinante laberinto narrativo que plantea Mayorga. Se trata, al final, de un relato que atrapa desde la primera escena y crece a medida que avanza, conectando al espectador con sus más oscuros instintos de voyeurismo. Una brillante reflexión sobre el difícil arte de explicar historias y el (pocas veces reconocido) enfermizo deseo de querer escucharlas.

08/02/2019
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

La vida sin cuentos no vale nada

Este montaje de El Chico de la Última Fila dirigido por Andrés Lima es redondo, y lo es por diversas razones.

El texto de Juan Mayorga, que muchos conoceréis por la adaptación cinematográfica de François Ozon “Dans la Maison”, aborda la relación entre un profesor de literatura frustrado y su alumno prodigio que se dedica a espiar y relatar la vida de la familia de su compañero Rafa, una familia de clase media cualquiera.

La obra combina escenas reales con las escenas narradas por el alumno, llegando a difuminar los límites entre realidad y literatura en diversas ocasiones. Con este enfoque de metaficción el texto reflexiona sobre la imaginación, la construcción de relatos, el papel voyeur del espectador y un sinfín de principios narrativos. Asistimos a una masterclass de narrativa cada vez que el profesor interpretado por Sergi López conduce la escritura de su alumno con consejos como “no debe ser verdad, sino verosímil”.

Más allá de este texto magistral, que además de su incursión en el séptimo arte ya ha sido representado 25 veces en teatro, Andrés Lima pone a relucir cada uno de los detalles del relato con su puesta en escena. La iluminación juega con sombras y contraluces para recalcar el misterio y el voyeurismo, unas cortinas que avanzan y retroceden sobre el escenario crean una ambientación onírica propia de la imaginación y el trabajo corporal de los actores crea contrastes de movimientos y ritmos.

Sólo queda mencionar el gran trabajo de los intérpretes. Además de las ya anunciadas estrellas Míriam Iscla y Sergi López descubrimos a Guillem Barbosa, quien defiende a la perfección el papel de este adolescente que se mueve entre lo siniestro y lo tierno. En definitiva, una obra imprescindible «porque la vida sin cuentos no vale nada».

02/02/2019
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

L’última fila, des d’on es controla a tothom

Ja fa uns dies a la Sala Beckett ens van presentar en roda de premsa el cicle "Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals" coordinat per Elisenda Ardèvol. Un cicle que vol ser una reflexió sobre la ficció i el món juvenil.

I dins d'aquest cicle s'ha programat EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA de Juan Mayorga, dirigit per Andrés Lima. Aquest text va ser guardonat amb un premi Max al millor autor 2008, i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula "Dans la maison" (2012) que va guanyar la Conxa d'Or al Festival de San Sebastian.

El març del 2014, ja vàrem poder veure un altra versió d'aquesta proposta a la Sala Muntaner, que també ens va agradar molt i que llavors va estar dirigida per Víctor Velasco.

Germán és un professor de secundària, professor de literatura, que es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes. Fins que arriba a la redacció del noi silenciós que s'asseu a l'última fila. Una redacció que comença dient "El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea partió de mí, porque hace tiempo que deseaba entrar en esa casa." ... redacció que acaba amb un "continuará"....

L’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el chico un vincle tan intens com a perillós. Perillós per a ells i per als qui els envolten. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.

Un text amb diferents capes narratives, amb una gran força en els seus diàlegs i que compta amb un repartiment extraordinari. La combinació d’escenes reals i escenes narrades provoca en l’espectador el neguit d’estar trepitjant la fina línia que separa la realitat de la ficció.

Són magnífiques totes les interpretacions destacant pel seu pes en el desenvolupament de la història, la del jove actor Guillem Barbosa que interpreta a Claudio, "nuestro mago, el brujo que conjura, el provocador que cuestiona, el escritor que ficciona, el chamán que embriaga, el artista". Una interpretació sincera i entregada que transmet a la perfecció qui és en Claudio i ens obliga a “mirar” mes enllà del que veiem.

Sergi López és German, una persona que es lamenta íntimament del que no ha pogut ser a la vida i que veu la possibilitat de complir el seu somni de ser escriptor, a través del chico.

Míriam Iscla és Juana, la parella d'en German, que gestiona una galeria d'art en crisi, "La cabeza de la Medusa" i comparteix amb ell els escrits del chico. Però a ella, que no coneix a Claudio, aquests textos li fan por.

Veiem una gran química entre els dos actors, unes interpretacions molt convincents que van evolucionant els seus personatges de forma molt inquietant.

David Bagés, Anna Ycobaltzeta i el jove Arnau Comas són Rafa el pare, amant del basquet i insatisfet amb la seva feina, Ester la mare, absent i capficada en unes reformes imaginàries de la seva llar, i Rafa, el company d’escola d’en Claudio. Una família que es converteix en l’objectiu d’anàlisi del chico.

Una posada en escena mil·limetrada, malgrat que en alguns moments ens ha resultat "físicament incòmoda" sobretot pels espectadors que seiem als laterals davant d'un escenari "molt" horitzontal. Amb moments de molt simbolisme i imatges que crean una atmosfera molt onírica que ens trasllada al món dels somnis.

La il·luminació de Marc Salicrú reforça l'ambient de misteri i la cortina, que forma part de la senzilla escenografia de Beatriz San Juan, que avança i retrocedeix sobre l'escenari creen llums i ombres que reforcen sense dubtes la sensació de misteri i ens fa sentir voyeurs en les cases alienes.

Una proposta que es belluga entre la realitat i la ficció, entre el despatx del mestre i la casa familiar de Rafa i amb dos tipus d’interpretacions que se superposen i s’arriben, intencionadament, a confondre.

Una proposta imperdible que es pot veure a la Sala Beckett fins al dia 3 de març.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

23/02/2019
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una filigrana narrativa

Aquesta obra es va poder veure durant un parell de dies a l’Institut del Teatre i posteriorment es va estrenar a la Sala Muntaner farà uns cinc anys. Jo la vaig veure a la Muntaner i en guardo un molt bon record.

Així que, sense ni pensar-m’ho dues vegades, vaig comprar les entrades de seguida que van sortir a la venda; ja que tal i com era d’esperar es van exhaurir molt ràpidament.

“El Chico de la última fila” és una d’aquelles obres que als que ens agrada el teatre de misteri i una mica enrevessat no ens el podem perdre. És una obra d’intriga, plena de situacions ambigües que van creant tensió fins al final. El desenllaç que s'esdevé és del tot sorprenent i inesperat.

El text és magnífic. Si teniu oportunitat i temps, us recomano que el llegiu. Estic segura que us atraparà i no el podreu deixar de llegir fins al final.

Es tracta de dos històries narratives que es van entrellaçant, una és la real, la que hi ha entre professor i alumne, i l'altra és la de la ficció novel·lada.

El repartiment és formidable. L’encapçala un magnífic Sergi López ( el professor), un dels pocs actors que és capaç d’interpretar un personatge sense que sembli que està interpretant. Però la gran descoberta i principal protagonista de la història és l’actor Guillem Barbosa (Claudio, el chico de la última fila), que mostra un gran esforç interpretatiu davant el seu personatge. La resta del repartiment el formen grans noms com Míriam Iscla, David Bagés, Anna Ycobalzeta i Arnau Comas.

Només hi ha una cosa que m’ha fallat, i és la posada en escena que no m’ha acabat de convèncer.

“El Chico de la última fila” és una obra del tot imprescindible per a tots aquells espectadors que els agradi gaudir d’un text realment intel·ligent.

Si us agrada el teatre, no us la perdeu !!!

11/02/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Ejemplar juego de escritura teatral

Esta obra, escrita por Juan Mayorga en el 2006, es a día de hoy un pequeño clásico del teatro contemporáneo español. Seguramente la versión cinematográfica de François Ozon le otorgó una notoriedad extra, pero hay que reconocer que el texto es brillante y realmente virtuoso. La sucesión de capas y el juego de muñecas rusas que propone el autor acaban por crear una gran fascinación en torno al hecho de escribir, creando una red casi indestructible entre realidad y ficción. Andrés Lima, por su parte, ha creado una dirección ágil y habilidosa que juega con los fantasmas de esta historia y parece poner en entredicho aquello que realmente estamos viendo. Estas dudas aumentan con el juego de transparencias y el gran trabajo de iluminación de Marc Salicrú. Una puesta en escena ejemplar que no se ve lastrada por un trabajo gestual que se queda a medias ni por una duración excesiva, superior incluso a la del texto original.

El otro gran trabajo de Lima es el que realiza con los actores. Desde la experiencia de Sergi López -realmente excelente-, Míriam Iscla, David Bagès y Anna Ycobalzeta, hasta la sorpresa de dos jóvenes actores, Guillem Barbosa i Arnau Comas. Quizás sí que estos dos últimos podrían haber explorado una gama más alta de matices, pero no tenemos que olvidar que sus personajes -especialmente el de Barbosa- tienen un nivel de dificultad muy elevado. En definitiva, un espectáculo muy bien resuelto que ha vuelto a reunir a Mayorga y a Lima, creadores a principios de siglo de montajes realmente meritorios y recordados: Alejandro y Ana, Hamelin y Últimas palabras de Copito de Nieve.

09/02/2019
Laura Vilar

Un professor de secundaria q desespera corregint les redaccions dels seus alumnes i una troballa…. el noi de la ultima fila. Poc a poc els seus escrits esdevindràn imprescindibles fins a desembocar en un corrent voraginós d sentiments on sovint es desvirtuarà realitat amb ficció.
En una paraula BRUTAL, aqesta obra ho té tot:
Una posada en escena impresionant en la q conflueixen varios episodis q s entrellacen entre sí tan ben delimitats q defugen confusions tot i la complexitat del moment.
Una escenografia simple però efectiva, una única cortina d tul q es mou encertadament x recrear totes les estances.
Una interpretació brillant de tot l elenc, sobretot d en Sergi López i la Míriam Iscla ( de qui destacaria la seva brutal naturalitat interpretativa) i una grata sorpresa, el descobriment d en Guillem Barbosa, el noi de la última fila, de qui ben segur sentirem a parlar.

01/03/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

El factor sorpresa de la historia de este thriller no la tenia porque había visto anteriormente la película que se hizo de esta obra de teatro. Pero tengo que admitir que esta adaptación me ha sorprendido muy gratamente.
Está claro que la puesta en escena ha dado muchos puntos a la obra. Y su iluminación y juego de sombras es maravillosa!
Destacaría las interpretaciones de Miriam Iscla y sobretodo de la gran promesa Guillem Barbosa.
Eso sí… como pongan tanta intensidad en todas las representaciones no se yo si van a llegar al final Jajajajaja.

31/01/2019
Victòria Oliveros Layola

Un text a manera de thriller amb una magnífica posada en escena – una de les coses més destacables del muntatge – que t’atrapa i et manté expectant fins a l’últim moment. Dues hores de dinamisme que l’elenc defensa estoicament. Els actors i actrius estan pràcticament sempre en escena, intercalant les situacions a temps real amb les escenes narrades. El més sorprenent és la interpretació de Guillem Barbosa que aporta al seu personatge un caire inquietant. Ell té el paper i tot passa a través seu. Estic segura que més d’hora que tard sentirem parlar meravelles d’aquesta nova estrella del teatre. Ell solet va eclipsar a la Iscla i al López, suposades estrelles del muntatge. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/01/26/el-chico-de-la-ultima-fila/

29/01/2019
elvira franch

«El chico de l’última fila» de Juan Mayorga, sota la direcció d’Andrés Lima a la Sala Beckett de BCN.
Un text molt interessant d’aquest conegudíssim autor contemporani espanyol que ens parla de la relació entre un professor de literatura i d’un seu alumne que destaca per les seves qualitats d’escriptor. Un tema que l’autor coneix molt bé, ja que ha estat professor de secundària durant anys. El professor, molt ben interpretat per Sergi Lòpez, vol ajudar aquest alumne que escriu tan bé però que es mostra silenciós i tímid i molt observador; sempre asssegut a l’última fila; un lloc on es pot observar a la resta de companys sense ser gaire vist. Així és com aquest noi pretén observar la família d’un company de classe i anar escrivint, per capítols, tot el que succeeix en aquell àmbit familiar. Guillem Barbosa interpreta, molt bé per cert, a aquest noi. La dona del professor, que no veu gaire en bons ulls la dependència que es crea entre professor i alumne, l’interpreta amb gran aplom la Miriam Iscla; i la família que a través dels escrits del noi es va coneixent, està representada pel jove Arnau Comas, David Bagés i Anna Ycobalzeta; tots ells amb molt bones actuacions.
Però el que personalment vaig trobar més excel·lent és la posada en escena. El seu director ha ideat una escenografia on els elements principals són una il·luminació que juga amb les ombres i els contrallums, unes cortines que avancen o es mouen suggeridores per un aire des de l’interior de l’escenari i per uns moviments dels actors que algunes vegades es barregen entre compassats i amb cadència amb altres més ràpids i naturals.
Una obra que fa reflexionar diverses posicions humanes. Ser observador pot ser fascinant però pot tenir el perill de no implicar-se o d’involucrar-se massa amb els fets, i també hi ha el risc de posar massa fantasia en les contradiccions d’èxit o frustracions que pot portar la vida.
Els espectadors, tots, inclús els de l’última fila, crec que no poden sentir-se indiferents davant d’aquesta notable creació.

29/01/2019
Josep OS

Ahir a la Sala Beckett vaig estar veient aquesta interessant obra de Juan Mayorga que s’ha pogut veure en diferents versions i fins i tot adaptada al cinema en la pel·lícula Dans la maison i que en aquesta ocasió està magníficament dirigida per Andrés Lima. Germán, un professor corregeix desesperat unes redaccions nefastes dels seus alumnes, fins que
llegeix el treball de Claudio, que li interessa molt. El noi explica com va passar el cap de setmana a casa d’un company, Rafa, a qui ajuda amb les matemàtiques. Claudio
segueix explicant coses d’aquella família en successius treballs, la qual cosa fascina a Germán i preocupa i molesta a la seva dona. A través de les redaccions i la reacció subsegüent dels personatges, anem coneixent les intimitats de les dues famílies i la capacitat de Claudio per pertorbar aquestes relacions sense que els interessats a penes puguin
advertir-ho. Un text a manera de thriller al qual Lima amb una magnífica posada en escena ha sabut donar-li un interès que va in crescendo i et va atrapant i et manté expectant fins a l’últim moment. Voyeurisme, les conseqüències de pertànyer a una família desestuctrurada, sexualitat i la diferència entre classes socials que ens condueixen al límit entre la realitat que vivim i la ficció que construïm a partir d’aquesta. Una escenografia mutant moguda pels propis actors i que a través d’un aconseguit joc de llums veiem els actors a manera d’ombres creant un ambient oníric. I extraordinària interpretació tant dels veterans Sergi López, Miriam Iscla, David Bagés i Anna Ycobalzeta com dels joves Arnau Comas i Guillem Barbosa que van rebre uns llarguíssims i merescuts aplaudiments. No cal que digui que és un imprescindible.

27/01/2019

Deja tu opinión