Carrie, el musical

Hay una tríada creativa que me tiene ganado desde hace tiempo: Ferran Guiu en la dirección, Marc Gómez en la adaptación y Joan Comaposada en la dirección musical. No sólo dominan el musical mal llamado de pequeño o mediano formato, sino que la calidad interpretativa, musical, de letras, propuestas originales, poco vistas, el cuidado artesanal y pasión, a mí me ha llegado y he repetido y repetido (Dies normals, Tell me on a Sunday …). Ahora alcanzan de nuevo un altísimo nivel e interés con Carrie, musical basado en la novela de Stephen King que ya tuvo adaptación cinematográfica. El musical, con libreto de Lawrence D. Cohen, letras de Dean Pitchford (Fame) y música de Michael Gore (perfecto apellido) fue uno de los fracasos más sonados de Broadway a finales de los 80 hasta que la rehicieron y recuperaron ya en los 2000.

Una adolescente es víctima tanto del bullying en el instituto como de una madre fanática, dos mundos distantes llenos de odio y miedo con ella en medio, perdida, vulnerable por los dos frentes, la famosa escena del baño de sangre, la telequinesia ( rabia y dolor acumulados) y la venganza trágica.

Reparto muy joven y solvente, con el lujo de tener 2 Carrie y 2 madres: Georgia Stewart y Raquel Jezequel (Nit de musicals), y Muntsa Rius y Anna Valldeneu. La sorpresa viene que uno espera una obra de miedo y encuentra mucho más. No sólo el bullying, sino el dolor de la víctima, la estupidez amiga de la ignorancia, el rechazo, la dificultad de encajar, la generosidad, el arrepentimiento, el fanatismo. Carrie ofrece piezas y situaciones tiernas y otros viscerales, con momentos corales bien coreografiados y otros íntimos. El día que yo fui actuaba Georgia, todo un descubrimiento, con una potencia, y control, vocales admirables y por lo que he visto de Raquel, la calidad también está más que garantizada.

La música es potente y de la que te engancha tan rápidamente que crees que ya la conocías. Poquísimos elementos de escenografía e iluminación muy protagonista

En resumen: otra de las propuestas musicales de calidad que nos presenta este equipo creativo y el Gaudí (algunas han tenido vida en otras salas como Sugar o El despertar de la primavera), atrayendo y formando público joven, con pocos medios, creatividad y algún pequeño problema de sonido (el precio a pagar por disfrutar de música en directo).

Más allá de los grandes montajes que siempre es un placer tener en la cartelera de cualquier ciudad, uno de los aspectos más estimulantes del reciente auge de los musicales en Barcelona es poder disfrutar de la más arriesgada diversidad de las propuestas de salas medianas o pequeñas. Basado en la popular novela de Stephen King, Carrie es una de esas delicias poco conocidas, estrenada originalmente en Broadway a finales de los años 80, que Ferran Guiu, después de Dies normals, Tell me on a Sunday o Tick, Tick, Boom! ha tenido el buen gusto de recuperar. El espectáculo resulta una gratificante sorpresa con un alto nivel vocal, frescas interpretaciones pero también una interesante oscuridad dramática y emocional. En cierto modo, coge el relevo metafórico de El despertar de la primavera con un reparto joven que llena la escena de energía, elaboradas coreografías y un trasfondo de sufrimiento adolescente de lo más triste y conmovedor. Las carencias de la obra son esencialmente técnicas (sonido, iluminación…) pero el carisma de sus actores, el enorme talento de sus dos protagonistas (madre e hija en la ficción), la calidad musical y la profundidad de su historia compensan suficientemente sus defectos.

Da gusto ver como, poco a poco, van aterrizando en Barcelona musicales de pequeño o medio formato que nos ayudan a conocer algo más la gran variedad del género musical. Esta obra, concretamente, ya tiene más de treinta años y se engloba dentro de la categoría de musicales con temática de terror (Jekyll & Hyde, Bat boy, Evil dead, La botiga dels horrors, etc). Carrie coge como referente el libro de Stephen King, y también la película de Brian de Palma que tantos y tantos sustos dio en su momento. Ahora bien, los creadores del musical optan más por explotar la historia de amor adolescente y todas las peripecias en el instituto, que no por la trágica y perversa relación entre madre e hija. Los elementos del género están, de una u otra manera, pero ni la partitura los enfatiza ni la dramaturgia les da más peso del necesario. Las canciones de Michael Gore i Dean Pitchford son más que correctas, pero tampoco son para echar cohetes… Una partitura aceptable, con momentos aislados de gran calidad, como por ejemplo los soliloquios de Carrie o su madre.

La versión que nos ofrece ahora Ferran Guiu está muy adaptada al pequeño espacio del que se dispone, pero también es cierto que el minimalismo forzado y la práctica ausencia de atrezzo le restan efectividad. Los actores también se esfuerzan de lo lindo, pero algunos de los personajes secundarios quedan eclipsados por la magnética presencia de Raquel Jezequel y Muntsa Rius. Dos grandes actrices y cantantes que, a pesar de todo, tampoco escapan de un problema externo a la compañía que desgraciadamente lo ensucia un poco todo: la mala sonoridad y la imposibilidad de escuchar la letra de las canciones de una forma más o menos aceptable.

Carrie és un títol conegut per gairebé tothom, ja sigui per haver llegit la novel·la de Stephen King, haver vist la pel·lícula dels anys 70 (o el remake més recent del 2013) o simplement pel propi coneixement popular. Així, en plena moda d'adaptacions musicals de películ·les i de llibres coneguts com atractiu comercial, ens trobem que ja fa trenta anys que es va portar als escenaris de Broadway aquesta història. Si bé, d'entrada pot semblar estrany que es fes un musical d'aquest thriller de terror, no ho és tant quan observem la profunditat que ofereixen els personatges i la història, en especial la seva protagonista. D'aquesta manera, trobem una narrativa ben adaptada per a un escenari i un grapat de bones cançons originals que porten la trama de forma molt efectiva, alhora que s'aconsegueix crear una atmosfera idònia recolçada per la bona direcció de Ferran Guiu, la qual acaba d'arrodonir-la. En aquest sentit, el director sap aprofitar bé l'espai, creant l'atmosfera adequada i dotant de ritme al musical, juntament amb una bona direcció d'actors.

D'altra banda, malgrat que la proposta és realment bona i està ben executada, és una llàstima que la sonoritat de la sala faci que en alguns moments la lletra no s'entengui del tot i que no es pugui gaudir al cent per cent de la proposta. No obstant, val molt la pena apropar-se a veure l'obra, ja que es pot gaudir d'un excel·lent musical de petit format fet amb molta professionalitat i de la proximitat-immersió pròpia del teatre Gaudí que compta amb un bon i nombrós repartiment que sovint és difícil de veure en els grans muntatges de la nostra ciutat. Per últim, cal dir que s'agraeix molt que musicals com aquest, que triomfen a la cartellera de Broadway i de l'off-Broadway, ens vagin arribant encara que sigui a poc a poc, especialment per estar realitzats d'una manera tan brillant i per la valentia de fer-los amb els riscos que s'assumeixen.

Amb moltes ganes vam anar ahir diumenge al Teatre Gaudí per veure el musical CARRIE,  basat en la novel·la d'Stephen King.

Amb llibret de Lawrence D. Cohen, música de Michael Gore i lletres de Dean Pitchford, CARRIE: THE MUSICAL es va presentar per primera vegada a Stratford-upon-Avon el 13 de febrer del 1988 on va estar programada quatre setmanes. Va passar a Broadway al mes de maig del mateix any on va tenir poca repercussió. Un llibret revisat es va estrenar al Off-Broadway al gener del 2012, i en 2015 va ser programada al Off-West End de Londres.

La mare de Carrie, abandonada pel seu marit, ha educat a la seva filla amb mà de ferro encaminant-la a la religió i deixant de banda tot el que no sigui això. Ella és una noia adolescent que no sap res de les transformacions del seu cos i viu realment terroritzada, la seva primera regla, provocant la burla de les seves companyes d'institut. Pateix un constant assetjament per part dels companys, i quan és convidada per un d'ells al ball de graduació acaba rebel·lant-se contra la seva mare. Però una de les companyes no ho pot acceptar i la seva actuació provocarà la resposta de Carrie.

Hem de dir que l'adaptació de Marc Gómez Domènech que hem vist al Teatre Gaudí, al que tornem a felicitar per la seva clara aposta pels musicals de petit format, (en català i amb música en directe), és excel·lent.

Excel·lent també tant pel que fa a les interpretacions dels cantants com la dels músics.

Dirigida per Ferran Guiu (codirector artístic del teatre) i direcció musical de Joan Camposada; ahir els papers protagonistes estaven interpretats per Raquel Jezequel (Carrie White), Anna Valldeneu (Margaret White), Elisabet Molet (Sue Snell), Bittor Fernández (Tommy Ross), Laura Miquel (Chris Hargensen), Ferran Enfedaque (Billy Nolan), Elisabet Paulet (Miss Gardner), Lluís Barrera (Mr. Stephens), Sara López (Freida), Laura Dorca (Norma), Ana Extremeña (Helen), Alexandre Ars (George), Pol Sanuy (Stokes) i Albert Artigas (Freddy).

Totes les interpretacions han estat "perfectes" si bé no podem deixar de destacar les magnífiques veus de les dues protagonistes principals, Carrie i la seva mare. A Anna Valldeneu l'hem pogut veure recentment als musicals “John & Jen” i “Cançons per un nou món” en aquesta mateixa sala. A Raquel Jezequel la vam conèixer a la “Nit de musicals” del 2017 amb la seva intervenció solista com a guanyadora del concurs que havia convocat Teatralnet.

Una coreografia de Xaro Campo que aprofita al màxim el petit escenari del que disposen amb una magnífica il.luminació de Daniel Gener.

I pel que fa als músics Joel Signes a la direcció i al piano, Kiko Valín a la guitarra, Cristina Aguilella al baix i Berenguer Aina a la bateria. Cal destacar que en aquesta ocasió hem trobat una petita millora en el so de la sala i ens ha permès gaudir molt d'aquest musical.

Un espai escènic envoltat de quatre grades d'espectadors amb els únics elements d'una taula i cadires que els mateixos actors belluguen, un terrorífic armari negre i una galleda.

Hem gaudit tant d'aquest musical que tornarem a repetir, intentant coincidir amb l'altra repartiment.

________________

15 de desembre

.... I sense esperar més, dues setmanes més tard, dissabte dia 15 vam tornar a repetir. I aquest cop amb un altre repartiment que ens va agradar tant o mes que el que ja havíem vist.

Potser perquè ja coneixíem la proposta, potser pel fet que no estàvem al mateix lloc, o potser perquè han canviat alguns dels micros, la realitat és que vam gaudir molt, moltíssim d'aquesta nova oportunitat. Vam percebre alguns canvis en positiu, petits, però canvis, en els elements escenogràfics i en la posada en escena.

Ahir els papers protagonistes estaven interpretats per Georgia Stewart (Carrie White), Muntsa Rius(Margaret White), Elisabet Molet (Sue Snell), Mikel Herzog (Tommy Ross), Laura Miquel (Chris Hargensen), Ferran Enfedaque (Billy Nolan), Marta Capel (Miss Gardner), Lluís Barrera (Mr. Stephens), Sara López (Freida), Laura Dorca (Norma) ,  Elisabet Paulet (Helen), Bittor Fernández (George), Alexandre Ars (Stokes) i Albert Artigas (Freddy).

(*) hem senyalat en vermell els canvis respecte al repartiment de l’altra dia.

Totes les interpretacions han estat magnífiques, però per força hem de destacar a les dues magnífiques protagonistes principals, Georgia Stewart i Muntsa Rius.

Georgia Stewart amb una veu espectacular i una gran capacitat interpretativa, és una jove artista de tan sols 26 anys, a qui vam conèixer al TNC a "Molt soroll per no res" dirigida per Àngel Llàtzer i que en el paper de Carrie ens ha agradat molt, moltíssim, tant per la seva veu, com per la interpretació que dóna un especial caràcter de fragilitat a la protagonista.

Muntsa Rius, una “gran” del teatre musical a la que hem vist actuar en nombroses ocasions en musicals com “Follies”, “Mamma Mia”, “A little night music”, “Sweeney Todd”, “West Side Story”, “Company”, “Flor de Nit”, “Mar i cel” o a les “Nits de musicals”. Fa un parell d’anys va interpretar el paper de Constance Collins en “Moustache, The Rhythm Musical Comedy” paper pel qual va rebre el premi a la millor actriu de repartiment en els premis del Teatre Musical 2017. També l'hem vist treballar “només d’actriu”  a obres com “Boges” a la Sala Muntaner.

Un altra vegada aplaudim molt sincerament la música en directe interpretada aquesta vegada per Joel Signes a la direcció i al piano, Kiko Valin a la guitarra, Jordi Sánchez al baix i Berenguer Aina a la bateria.

Realment una proposta espectacular a la qual desitgem llarga vida amb qualsevol dels seus repartiments.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

A estas alturas ya todo el mundo sabe que nos explica la historia de Carrie White, plasmada en la novela de Stephen King en el 1974. Puede ser por la lectura del texto original, por sus versiones cinematográficas de Brian de Palma (1976), David Carson (2002), Katt Shea y Robert Mandel (1999) o la de Kimberly Peirce (2013), o por el musical de Broaway. Precisamente, el musical estrenado en el 1988 es el punto de partida de la versión que la productora Eleven O’clock Produccions ha elegido para hacer su propio musical.

El hecho de partir de una historia más que conocida por todo el mundo tiene sus dificultades y sus hándicaps, ya que el espectador tiene su recuerdo marcado en el cerebro y puede tener ciertas reticencias a ver una versión que dista, de cualquier manera, de su idea de la historia. En esta ocasión, el montaje está muy trabajo, especialmente en la parte interpretativa y musical, i este plus se nota en toda la obra, creando un vínculo intenso con el público.

Evidentemente, los momentos más esperados de la obra son los duelos dialécticos y musicales entre Carrie White y su madre Margaret. Georgia Stewart y Anna Valldeneu se arrancan el alma en cada palabra, cada nota y, con esta fuerza, nos ponen en tensión en cada encuentro. De la misma manera, sus capacidades vocales dejan con la boca abierta al espectador en cada intervención, sin poder reprimir el aplauso merecido después de sus interpretaciones. Especialmente sorprendente es la fuerza y pasión que destila Stewart, la chica inocente que va evolucionando hasta ser la responsable de su propio destino. Interpretación sublime y cargada de matices. Valldeneu, por su parte, y como ya nos tiene acostumbrados, se deja la piel en cada movimiento, texto o nota que sale de su cuerpo, haciendo revivir aquella madre odiosa que todos deseábamos ver pasándolo mal en las otras versiones de la historia.

Laura Dorca, como Sue Snell, la narradora de la historia, lleva a cabo su objetivo con una buena interpretación, aunque a veces con un punto de emoción sobrepasada que no acaba de concordar con el momento de la historia. Eso sí, en el momento de clavar las notas de sus canciones deja al público enganchado en la silla, disfrutando. De la parte masculina, Mikel Herzog, que interpreta a Tommy Ross, pareja de Sue, aunque tiene pocas intervenciones –como manda el texto- destaca especialmente por encima del resto de actores en sus momentos musicales.

El Teatro Gaudí, que acoge esta obra, tiene ventajas e inconvenientes: por un lado su espacio reducido ayuda a crear una atmosfera íntima y eficaz con pocos elementos en la puesta en escena, pero al mismo tiempo es un riesgos por su sonoridad, ya que no siempre se escucha de la mejor manera para realizar musicales. Esto es, de hecho, seguramente, el único inconveniente que se le puede hacer al espectáculo, y es que el hecho que, a veces, las canciones no se escuchen bien hacen perder el hilo del texto y de la narrativa. Aun así, los pocos elementos utilizados en cada escena y el juego de luces y focos, consiguen crear un ambiente tenso durante toda la obra, que acaba con su explosión final. La evolución de la historia se va sucediendo de una manera natural, creando un ritmo preciso, de acuerdo con el tono y la voluntad de la obra.

Una historia conocida, desde un punto de vista diferente, que hará disfrutar al espectador con unos números musicales bien trabajados y con un reparto de actores jóvenes que muestran un gran talento en cada paso que hacen.

Una adaptació de Stephen King al teatre? Doncs no em sembla tan mala idea. La veritat és que molts llibres que he llegit de Stephen King em sembla que poden ser portats al teatre. Però, un musical d’un llibre de King?  Doncs una vegada he vist “Carrie, el Musical“, puc dir que s’han sortit amb molt bona nota.

Dissabte vaig anar al Teatre Gaudí i vaig gaudir d’aquest musical basat en una de les novel·les que més m’han agradat de Stephen King. No puc dir que sigui el millor dels llibres que he llegit, però pel tema que tracta és la que més m’ha cridat l’atenció i em va atrapar de petit.

L’adaptació de Carrie a una obra musical ja demostrat que el Teatre Gaudí ha fet un bon treball per voler ser un teatre punter en teatre musical. Hi ha números musicals molt bons, hi ha una força en tots els protagonistes que no puc indicar quin m’ha agradat més, i tots tenen l’oportunitat del seu moment solista.

A més, tal com en el llibre,  veiem la part dels articles, testimonis i els interrogatoris posteriors dels fets per situar-nos en cada un dels moments. Fins arribar a la part més recordada per tothom (gràcies al film), el de la festa. Aquest moment és espectacular al teatre. La part melòdica de gran part de l’obra es transforma amb una amb més ritme i coreografia per treure-ho tot a l’escenari.

Em quedo amb aquesta versió que he vist de Carrie, i la recomano totalment. Segur que molts la gaudireu per ser amants dels musicals, però molts poden descobir una petita joia que actualment podem veure al Teatre Gaudí.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Vaig triar d’anar a aquest musical, perquè la versió cinematogràfica, que havia vist durant la meva adolescència, en una marató de cinema de terror, m’havia impactat moltíssim. D’això farà uns quaranta anys. El que més recordava de la pel·lícula era el moment del ball de graduació. De fet, aquest ha estat un dels millors moments del musical (música, interpretació, il.luminació i veu).

“Carrie.El Musical” està basat en l’exitosa novel·la de terror homònima de Stephen King “Carrie”. D’aquesta novel.la existeixen moltes versions, tant cinematogràfiques, com teatrals. Lawrence D. Cohen va adaptar la novel·la de King pel cinema l’any 1976. Anys després ho faria en format musical, amb l’ajut del compositor Michael Gore i el lletrista Dean Pitchford.

Existeixen moltes versions d’aquest musical, però és la primera vegada que es pot veure en català. Marc Gómez Domènech ha estat l’encarregat de fer-ne l’adaptació , i Ferran Guiu de dirigir-la.

Tret que en alguns moments falla la sonoritat de l’espectacle (problema habitual en aquesta sala, i que s’hauria de tenir en compte), de la resta només en puc dir coses positives, com la posada en escena a quatre bandes, l’escenografia minimalista , el magnífic joc de llums i els efectes especials ideats per Daniel Gener.

Poder escoltar la música en directe de la ma de quatre musics extraordinaris, sota la direcció musical de Joan Comaposada, és quelcom que no te preu. La música, igual que la il.luminació estan  lligats a cada escena i a cada personatge. Així de la mateixa manera que veiem dins la foscor de l’obra diferents intensitats de llum i tonalitat, amb la música es pot escoltar un gran ventall d’estils, com són el pop rock, el líric i la balada.

Pel que fa a les interpretacions, és tot un luxe avui en dia poder veure a més de 16 actors actuant i cantant dalt d’un escenari, però, si a més a més quan canten ho fan d’allò més bé, això ja és la bomba!!!

El repartiment anirà variant en funció del dia de representació. Les actrius Georgia Stewart  i Raquel Jezequel  s’aniran alternant en el rol protagonista de Carrie White, mentre Muntsa Rius i Anna Valldeneu ho faran amb el personatge de la mare, Margareth White.

Son moltes les cançons que m’han fet emocionar : “Obre el teu cor”, “Quan no hi ha ningú”, “Una nit que mai no oblidem” o “La destrucció” amb una Georgia Stewart  realment brutal!!!

Han passat més de  quaranta anys des de que es va escriure aquesta novel.la i malauradament la història de Carrie segueix sent del tot actual, sobretot pel que fa al bullying, un dels temes més rellevants i preocupants dins de l’àmbit educatiu d’avui en dia. A banda del bullying, també es toquen altres temes com la sobreprotecció, el fanatisme religiós i els poders sobrenaturals.

Jo vaig anar el dia de l’estrena. En els papers de Carrie i Margareth White actuaven les actrius Georgia Stewart i Muntsa Rius. Els músics eren Joan Comaposada (piano), Kiko Valín (guitarra), Jordi Sánchez (baix) i Berenguer Aina (bateria).