Aüc. El so de les esquerdes

Una obra de denúncia. És un crit feminista que lluita per no ser silenciat, fet amb un gust exquisit, combatiu i necessari. És allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia. Cinc intèrprets mitjançant la dansa, música i interpretació, comparteixen històries i experiències amb la finalitat de que tot canviï, i que la por desapareixi. Un espectacle que s’ha de veure i s’hauria de fer veure a tots els homes. A tots. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/02/02/auc-el-so-de-les-esquerdes/

Emocionant, punyent, sensible, reivindicativa. Una obra mestra meravellosa i plena de talent per tractar un tema molt delicat. Un grup de dones que et remouen, et fan plorar i alhora t’empoderen. Una barreja de dansa, música i teatre espectacular. Totalment recomanable. No deixa indiferent, i l’art si no és per això, per què és? ❤♀

Avui a La Seca i també dins de la programació del Grec he vist aquesta obra de Les Impuxibles, Clara i Ariadna Peya i text i dramatúrgia de Carla Rovira. Si en l’anterior Limbo, tractava el tema de la identitat sexual, en aquest cas tot gira al voltant de l’agressió a les dones en tots els vessants, violació, abús a menors, dins de la parella o el ganivet al coll tot i ser sense sexe. I ho fa amb un llenguatge dur, sense contemplacions, amb ràbia i sense cap tipus de tabú. L’obra és una perfecta combinació de text, música i dansa. Tota la part musical recau sobre Clara Peya. que amb les composicions que ha escrit per a l’obra interpretades per ella al piano, són un regal per als sentits i alhora amb un mesclador emet sons que van pujant de to i creen moments d’una tensió indescriptible. Pel que fa la dansa esplèndides les coreografies que ha creat l’ Ariadna Peya que reflecteixen a la perfecció el tema que s’està tractant. I pel que fa al text és Júlia Barceló qui a forma de monòlegs a una o dues veus i de forma esplèndida i amb una càrrega brutal de cruesa aconsegueix que se’t remogui l’estómac. Vull remarcar així mateix el fantàstic treball de Maria Salarich i Olga Llado. Recomanable no, imprescindible i ja no només per als teatraires, crec que aquesta obra s’hauria d’difondre i aconseguir concienciar a la societat de les atrocitats que estem cometent.

interesante propuesta hasta el intervalo que se marca un solo de piano larguisimo que no sabes a que viene y te corta la historia de repente.A pesar de eso esta bien,tampoco para darle 5 de puntuacion.

BRAVO majúscul. És difícil parlar de violacions, però encara més posar-ho a escena amb tanta plasticitat i alhora tanta duresa. Remou absolutament; cal anar-hi perquè l’experiència us canviarà, us deixarà glaçats. La música i el moviment aconsegueixen mostrar-nos imatges belles de situacions que són molt dures (bravo Les Impuxibles), mentre que els monòlegs (interpretats magistralment per Júlia Barceló) són crus i regiren l’estómac. La Clara Peya, a l’espectacle, parla de transformar la dissonància en consonància. I, sens dubte, ho han aconseguit.