Afanys d'amor perduts

Una irònica comèdia alegre, que pot semblar previsible però no ho és gens, dirigida magistralment per Pere Planella que ha dibuixat una llustrosa i dinàmica posada en escena permetent que, malgrat ser una comèdia de molts embolics i molta gent, puguem seguir tots els arguments amb facilitat i sobretot posant la mirada en realçar el caràcter feminista del text. Tot flueix a bon ritme, amb constants entrades i sortides, en una bona posada en escena on tot l’elenc d’actors fa un treball fantàstic i tots tenen el seu moment de lluïment. Brillant amb llum pròpia Mima Riera i Peter Vives. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/02/01/afanys-damor-perduts/

Os tengo que confesar que no tenía ni idea de qué Shakespeare había escrito esta comedia de líos amorosos. Así que ha sido toda una sorpresa para mí!!
La obra nos cuenta la historia de el Rey de Navarra que junto a sus 3 caballeros han decidido pasar 3 años dedicados exclusivamente al estudio y dejando de lado todos los placeres mundanos. Incluidos las mujeres a las que no pueden ni acercarse.
Pero el destino quiere que llegue Justo en ese instante la princesa de Francia junto con sus acompañantes. Así que los chicos van a tener que sufrir mucho para aguantar no caer rendidos ante las damiselas.
A ver… la obra no me ha entusiasmado. El equipo masculino es de lo menos creíble y rozan el absurdo. Y sus decisiones son demasiado cambiantes para ser reales.
Por el otro lado el equipo femenino desborda inteligencia además de que las he visto bastante crueles y duras.
La lucha ha empezado!

Buenas interpretaciones, escenografía colorida y vistosa, vestuario aceptable (fan total de las faldas pantalón con pliegues de las chicas) e interacción con el público.
Una obra que se deja ver pero que no la recordaré con el paso de los tiempos.

Una de les obres més desconegudes del prestigiós autor; on barreja la prosa poètica i ben estructurada amb la més esbojarrades situacions semblants a un vodevil. Una obra que l’auto va escriure pràcticament al mateix temps que «Romeo i Julieta», però no tan romàntica i «El somni d’una nit d’estiu» però no amb tanta fantasia; o potser amb els ingredients de totes dues.
El rei navarrès i tres cavallers amics seus es volen dedicar a l’estudi durant un temps, és per això que juren allunyar-se dels plaers, fins al punt de no acostar-se a cap dona. Els seus juraments es veuen truncats amb la visita de la princesa de França i tres dames que l’acompanyen. Després de diversos jocs i corredisses, on els personatges masculins se’ns mostren com dèbils i una mica rucs en contrapunt de les dones que demostren una intel·ligència i una agudesa destacable, s’arriba a un final inesperat, sobretot pensant que l’obra va ser escrita fa quasi quatre-cents anys i que trenca amb tots els codis de moralitat d’aquella època.
El veterà Pere Planella, un dels fundadors del Teatre Lliure i gran impulsador del teatre a Catalunya, és la persona que s’ha encarregat de dirigir aquesta posada en escena, i també n’ha fet l’adaptació junt amb Roger Cònsul. I ho han passat de l’època isabelina a la victoriana; intercalant recursos clàssics amb referències més modernes com ara invents del segle passat. També el vestuari és una mescla d’estils, però tots amb colors pastel que no desentonen entre ells; personalment destacaria les faldilles pantaló de les noies fetes cada una amb diferents combinats de plecs i amplituds. Ho arrodoneix una escenografia moderna i minimalista que permet als actors moure’s amb soltesa, fer corredisses i aparicions moltes vegades des del públic.
Les interpretacions són totes força notables, per destacar a Arnau Puig, Sara Espígul, Mima Riera, Peter Vives, Carles Martínez, Pep Anton Muñoz i Oriol Genís. Un nombrós i efectiu repartiment que fan de l’obra unes actuacions corals perfectament resoltes, amb molt bona dicció i recursos interpretatius.