Una gossa en un descampat

Vaig veure «Una gossa en un descampat» en la seva primera temporada a la Beckett, i ara que torna a estar en cartell no puc evitar d’escriure unes línies que no vaig pensar a escriure en el seu moment.
Portava temps veient obres als teatres amb resultats generalment satisfactoris, però difícilment sortia amb la sensació d’haver vist una gran obra… fins aquesta ocasió. Mai havia vist una obra que em remogués tant per dintre com «Una gossa en un descampat», i això sense haver viscut cap experiència propera a la dels protagonistes.
L’argument, ja ho haureu llegit, va sobre una parella que haurà de fer front a la mort perinatal del seu primer fill. A l’inici pot semblar una obra abstracta per l’escenografia i les converses de la mare amb la seva «consciència / alter ego», però aviat t’endinses en el fil argumental i se segueix perfectament.
La història podria ser un drama absolut que busqués la llàgrima fàcil de l’espectador, però Clàudia Cedó aconsegueix dotar l’obra d’un cert optimisme que et deixa amb un somriure, no exempt de llàgrimes, això sí.
És espectacular el doble paper protagonista de Maria Rodríguez i Vicky Luengo, que s’alternen els personatges a cada funció. En el meu cas era Maria Rodríguez qui passava per l’embaràs, en una actuació formidable. Sense oblidar les bones interpretacions de la resta del repartiment, com les d’Anna Barrachina i Pep Ambròs.
Una obra imprescindible sense cap mena de dubte.

Fantasticos

Grans interpretacions per un text molt emotiu de Claudia Cedó.

Seguint amb el Grec avui a la Beckett he pogut gaudir i molt d’aquesta obra escrita per Clàudia Cedó i magníficament dirigida per Sergi Belbel. Cedó ens relata uns fets que ella va viure en la seva pròpia persona que no és altre que el veure´s obligada a interrompre l’embaràs perquè el fill que està esperant és mort. El que ha fet Cedó és desdoblar a Júlia amb dos personatges, la real (Vicky Luengo) i el seu subconscient (María Rodríguez) que només ella veu i que és qui la guia en els seus desitjos i les seves pors. El tema és dur i d’aquells que et colpegen l’estómac però ha sabut tractar-lo amb extremada subtilesa que en cap moment dramatitza ni busca la llàgrima fàcil. És alhora un cant a l’esperança i una empenta per travessar aquest descampat que tots en algun moment de les nostres vides ens toca passar perquè la vida, segueix. L’escenografia de Max Glaenzel és espectacular, un descampat amb el terra de sorra i que acumula tota mena de deixalles, i que s’arrodoneix amb un acurada il·luminació i una impactant música i efectes sonors. Pel que fa a la interpretació a part de les dues Júlia que ja he nomenat i que estan esplèndides, la resta del repartiment Anna Barrachina, Xavi Ricart, Queralt Casasayas i Pep Ambrós i amb la dificultat afegida que cada un d’ells representa diversos personatges amb els canvis de registre que això comporta, tots sense excepció estan de notable alt. Encara que estem als inicis, estic segur que serà un dels èxits d’aquest Grec. I no cal dir que no és recomanable, és imprescindible, no us ho perdeu.