Sinopsis

El Teatre Lliure celebra los 40 años volviendo a escena este montaje emblemático de Fabià Puigserver que hizo saltar la taquilla en 1981 con algunos de los artistas de aquel montaje.

Lluís Pasqual me ha propuesto montar otra vez Les noces de Fígaro que ideó Fabià Puigserver, con motivo del 40 aniversario de la fundación del Lliure. Aquellas Noces que se estrenaron en febrero de 1989 y que fueron tan emblemáticas, y que significan tantas cosas para tanta gente. Para el público que las vio y también para los que las hicimos. Desde el mayor respeto al montaje, y con un profundo agradecimiento a todo lo que el Lliure me ha dado a lo largo de tantos años, me pongo ilusionado a procurar volver a llenar de vida un montaje repleto de lo que para Fabià significaba el teatro: juego, generosidad, sabiduría y un grandísimo amor y espíritu de servicio hacia el público. Yo entonces fui Fígaro; hoy, no pocos años después, me encargan que redirija aquel montaje. Y lo que más me apetece hacer es intentar transmitir aquel precioso espíritu de vida y de teatro a un nuevo grupo de actores porque, tomando el testigo de aquellos que de la mano de Fabià lo hicimos, con su contrastado talento y entusiasmo, puedan aportar todo lo bueno que el paso de los años ha añadido al ejercicio de nuestro oficio. Con todo mi amor por todos los que la estrenábamos en 1989, y con todo mi amor hacia aquellos que hoy nos ponemos a trabajar, no puedo más que agradecer al Lliure y a Lluís Pasqual esta bonita oportunidad.
Lluís Homar

Sinopsis

El Teatre Lliure celebra los 40 años volviendo a escena este montaje emblemático de Fabià Puigserver que hizo saltar la taquilla en 1981 con algunos de los artistas de aquel montaje.

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 11

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Alba Cuenca Sánchez
Teatre Barcelona

Verdades en forma de juego inocente

Bajo la apariencia de dulce e inocente comedia clásica de enredos, a Les Noces de Fígaro se esconde un texto lleno de filosofía vital, crítica social y reivindicaciones feministas que el esta vez director Lluís Homar no pasa por alto. Para el montaje que celebra los 40 años del Lliure, Homar utiliza una minimalista pero efectiva puesta en escena y un reparto fantástico. Especialmente destacables están Mar Ulldemolins y Marcel Borràs, que muestran su parte más jovial, alegre y juguetona. Estas características no impiden que las tres horas de representación sean reducibles ni que el final musical, que de entrada parece la mejor manera de terminar el espectáculo, tenga ciertas deficiencias en las voces y la coreografía. Unos últimos 5 minutos mejorables que no eliminan la calidad general del montaje y del equipo que lo confecciona.

16/01/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un altre encert del Teatre Lliure, per celebrar el seu 40 aniversari

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d'aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb "El barber de Sevilla" (1772) i acabada amb "La mare culpable" (1792).

Aquesta va ser l'obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s'estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades.

En aquesta ocasió s'ha tornat a partir gairebé des de zero si bé s'ha respectat l'escenografia i el vestuari per intentar no allunyar-se massa del que es va fer l'any 1989. L’única actriu “repetidora” d’aquell muntatge és Mónica López que va interpretar el paper de Susanna en la gira.

Una proposta fresca i amb una àgil posada en escena. Les interpretacions de tots els actors és esplèndida, però volem destacar especialment a la Mar Ulldemolins que broda el paper de l'entremaliada Susanna, en Joan Carreras en un comte seductor acostumat a aconseguir el que es proposi i Marcel Borràs en un Fígaro perspicaç i innocent alhora que intenta preservar la seva relació al preu que sigui. Això sense desmerèixer la resta d'interpretacions que es complementen perfectament fent un equip brillant. Destacar també la magnífica il·luminació que dona personalitat i vida a tota la representació.

Un text clàssic que coneixem abastament, que l'hem vist reiteradament, especialment en la seva versió operística i que fa pocs dies la vàrem tornar a veure al Liceu, amb la versió dirigida precisament per Lluís Pasqual. Potser és aquesta la causa de què el seu argument ja no ens sorprengui massa i en algun moment tants embolics ens arriben a cansar. És per això que acaba resultant per nosaltres una mica llarga, i no pas pel temps de duració que amb l'entreacte arriba a les tres hores, sinó per la manca d'interès en una obra excessivament coneguda i amb un tipus d'humor que ja ens ha deixat d'interessar.

Malgrat el classicisme del text, curiosament té moments impagables, que no semblen que puguin haver estat escrits en aquella època, com és el monòleg feminista de Marcelina (excel·lent Victòria Pagès), el monòleg de Fígaro quan sincerant-se amb el públic ens explica la seva vida tot mirant-se directament als ulls, i el paper d'una justícia totalment supeditada al poder, la sentència que dicta és la que dicta el comte ....un mirall que reflecteix clarament el poder corrupte de l'actual PP.

Si desitgeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

06/12/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

No hauria sigut millor fer-la a Gràcia?

"Això, amic meu, tan sols ho sap el vent" deia Dylan. Jo m'ho pregunto perquè al mantenir l'escenografia del Fabià Puigserver, feta en un teatre petit, a la gran del Montjuic m'ha semblat una mica desangelada. En quan a la resta m'ha semblat massa llarga i se m'ha fet pesada. 28 anys són molts anys en teatre i mantenir tota la producció tal com es va fer el 1989 penso que no ha estat un encert. Homar l'ha dirigit, suposo, collat per la manera en que "es va fer" i tot ha estat una mica marcat pel passat. Des de la nostàlgia, perfecte, però des del 2017 penso que ha estat un error.

Crítica completa » http://bit.ly/2je8fqx

20/01/2017
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

La mirada interior

Que el Lliure es miri a sí mateix és, es miri com es miri, una bona notícia, un símptoma de bona salut del teatre català. La posada en escena de "Les noces de Fígaro" ha de tenir en compte tres mites que sobrevolen l'imaginari col·lectiu de molts espectadors: Beaumarchais, Mozart i Fabià Puigserver. El mozartià és, probablement, dels tres, l'influx més reconeixible i millor resolt dels esmentats anteriorment, de manera subtil i sense homenatges estridents. Els qui no vam veure el muntatge del 1989 no som, però, immunes al poder de la llegenda ni al caràcter fundacional d'aquell muntatge, i creiem que ha pesat. No poden obviar-se 27 anys de teatre a Catalunya i al Lliure ni les noves exigències del fet teatral. Lluís Homar, amb encerts en la direcció d'actors, "ha deixat que l'obra parli per sí mateixa", el qual no sempre és una bona decisió, i hi ha deixat poca petjada, ha optat per voler "ser senzill", i la senzillesa se li ha girat en contra. La mirada interior, crítica i no contemplativa, demanava posar en dubte, malgrat el mite, la mirada de Puigserver. Excés de respecte, o respecte mal entès. El text de Beaumarchais planteja una trama sòlida i divertidíssima que serveix de bastida aparentment frívola per a sostenir batzegades contundents a la moral del segle XVIII i també a la d'avui, i Homar encerta quan decideix no emfasitzar-ho amb solemnitats que podrien ser ridícules. Excel·lents Joan Carreras i Victoria Pagès, en els qui l'espectador hi trobarà la sabiduria i la templança dels actors i les actrius que saben dir i també no dir, quan cal.

02/01/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Una reproducción leal

Un homenaje siempre es un terreno de trabajo delicado. Con la mirada puesta en la alabanza del objeto o sujeto en cuestión, normalmente, queda poco espacio para la innovación, el atrevimiento o la voz propia de quien se encargue del proyecto. En este caso, Les noces de Fígaro hacen muy bien su servicio como parte de la merecida conmemoración de los 40 años del Teatre Lliure. La pieza es, en realidad, una reproducción del emblemático montaje original que Fabià Puigserver estrenó en 1989 con gran éxito de público. Dadas las circunstancias, la versión actual dirigida por Lluís Homar, con un nuevo reparto pero misma escenografía y vestuario, cumple sobradamente con su cometido. El espectáculo hace un ejercicio de nostalgia bastante entrañable que para el público más veterano y asiduo a esta sala resultará todo un placer. Sin embargo, se tiene que reconocer que, por el camino, se ha perdido un poco la vida y el espíritu que, por lo que explican, tenía el original en su momento. Con una puesta en escena ágil y eficaz, no consigue, sin embargo, liberarse de cierto encorsetamiento formal. El grupo de actores hace un buen trabajo aunque, quizás, con algo más de libertad creativa, como la que tuvo Puigserver en su momento, el resultado hubiera podido ser espléndido.

12/12/2016
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

¡Feliz cumpleaños!

Con Les Noces de Fígaro el Teatre Lliure celebra oficialmente su 40º aniversario. El espectáculo replica el montaje estrenado el año 1989, ahora dirigido por quien fue Fígaro entonces, Lluís Homar.

Con una puesta en escena ágil (aunque el texto agradecería algún recorte) y un reparto magnífico que funciona a la perfección, Les Noces de Fígaro es un clásico montado como tal que demuestra que el Lliure ha sido, es y será. ¡Feliz cumpleaños!

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

08/12/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Exceso de fidelidad

Todos sabíamos que esta obra era una reproducción y no una versión del mítico montaje de Fabià Puigserver. Sabíamos que el reparto era completamente nuevo. Sabíamos que todo sería igual… pero que nada sería lo mismo. Efectivamente, así ha sido. Creo que una parte de Puigserver está encima del escenario, puesto que la escenografía y las notas de dirección son réplicas exactas. También tenemos el mismo vestuario de César Olivar, que luce igual de bien que hace 27 años. Pero hay algo en el espíritu de la función, en el ritmo y en la cadencia de la comedia que no acaba de funcionar igual. Es difícil de precisar, pero si veis cualquier grabación que circula de la pieza original -con Lluís Homar, Emma Vilarasau, Anna Lizarán, Jordi Bosch y Carlota Soldevila, entre otros- lo entenderéis enseguida. Es sutil, pero también es comprensible, puesto que para los actores no es lo mismo estrenar un vestido completamente nuevo que meterse en la piel de unos personajes ya construidos… El momento de la compañía tampoco era el mismo, el espacio de Gràcia lo hacía todo más acogedor, y el público ha crecido casi treinta años y ha visto muchas y muchas cosas nuevas que quizás le han hecho variar gustos y preferencias. Sea como fuere, muchos revivirán un momento dulce del teatro catalán y los más jóvenes descubrirán el buen gusto y la elegancia de Puigserver, uno de los grandes puntales en los que se basa todavía el estilo del Teatre Lliure. Quizás sí que estamos ante un anacronismo, pero puesto que lo tenemos… intentemos disfrutarlo al máximo.

06/12/2016
Hebert Parodi

No sempre és bo tornar a revisitar allò instal•lat a la nostàlgia. No tot envelleix bé, els gustos i referents evolucionen…
Cert també que normalment els embolics (amants amagats sota el llit, etc) m’avorreixen. I unes Noces… quan Figaro no tira, poc a fer: no veus que sigui un “pícaro”, enginyós, sinó un altre personatge més i quan arriba el seu interessant monòleg ja no encaixa amb el personatge que hem vist. Molt, molt bé, la M. Ulldemolins (tan poc com em va agradar a L’Inframón) llesta i seductora i també J. Carreras que no traspassa la línia del dolent ridícul. En canvi, el personatge de P. Vinyals em va posar dels nervis, tan histriònic, amanerat i exagerat; coses meves.
L’escenografia és enorme i de forma senzilla però efectiva situa bé la grandiositat de palau, tot i que havia sentit tant a parlar-ne que esperava més.
El text és més bo del que pot semblar, amb interessants reflexions com el monòleg sobre la dona que és un dels moments del muntatge a càrrec de la Victòria Pagès. Però l’obra se’m va fer molt llarga.
I quan pensava que vaja, mala sort, un número final amb música que aquí sí, he somrigut força.
En RESUM: una llarga comèdia que (gairebé) no em va fer somriure. Com a festa del Lliure li trobo tot el sentit, però de vegades els autohomenatges no convencen a qui no va viure el fet que es commemora.

18/01/2017
Josep OS

Avui al Lliure he estat veient aquesta obra. Potser anava amb masses expectatives i malauradament no s’han complert. Se m’ha fet llarga, en molts moments feixuga i en molt poques ocasions m’ha tret un somriure. En canvi l’escenografia m’ha semblat fantàstica així com tambè al vestuari. La interpretació per part dels tretze act@rs i no vull destacar ningú, perquè cada un/a en el seu personatge m’han semblat magnífics. Sé que la majoria no opineu igual, però a mi és el que m’ha transmès. Per passar l’estona i poc més.

10/12/2016
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

El Teatre Lliure cumple 40 años!!
Y para celebrarlo vuelve al escenario «Les noces de Fígaro». Obra estrenada en el 89 y que fué todo un éxito!!
Lluis Homar la protagonizaba. Ahora es el director de este nuevo montaje.
Yo no vi la original porque tendría como 8 añitos jajajaja. Así que ahora la disfruto con emoción!!
Una comedia de enredos sobre infidelidades, amores no correspondidos y búsqueda de la identidad!!
Los actores todos magistrales sin excepción! He flipado al ver tanto talento y caras conocidas en el escenario. Así da gusto… ☺️☺️
La escenografía simple pero impresionante!!
Y el número musical final me ha sorprendido gratamente (aunque alguno debería dar alguna clasecilla de canto muajajaja)
Por otros 40 años más. FELICITATS LLIURE!!

10/12/2016
Josep Via Santacana

Esplendida celebracio dels 40 anys del Lliure, recuperant Les noces de Figaro en lo que podiem considerar un merescut homenatge a Fabiá Puigsever, dons veien l ´escenografia del espectacle,la mateixa que va crear Puigserver a l´estrena l any 1989 podem veure tambe lo que seria la estructura del actual teatre Lliure, que de manera tan justa porta el seu nom.Divertiment total amb un text que en gran lucidesa s ´avança al seu temps, en temes com el poder i les relacions home-dona aon un personatge com Fígaro podia ser un precursor de aixó que ara hem diem indignats. Que la diversió constant del espectacle no ens amagui aquest contexte. De la obra per mi expectatives clarament superades en tots els aspectes començant per el treball perfecte de tothom,destacar algú seria injust treball de 10 sense excepcions afegint a aquest nivell el vestuari, la musica i la precisió dificil i de rellotjeria a la hora de crear embolics que en ocasions et provocan el riure i sovint el somriure, la direcció de Lluis Homar impecable i el final de la obra una festa dificilment superable.Si hagues de exposar algo en negatiu en seria dificil, potser una petita retallada en la durada pro no mes enllà de uns quinze minuts.

05/12/2016

Deja tu opinión

Fígaro, el primer revolucionari

Lluís Homar dirigeix Les noces de Fígaro al Teatre Lliure de Montjuïc per commemorar el 40è aniversari del teatre. «Pasqual, m’hauries d’haver avisat abans que costen tant de dirigir Les noces […]

29 noviembre 2016