Lluís Homar dirigeix Les noces de Fígaro al Teatre Lliure de Montjuïc per commemorar el 40è aniversari del teatre.
«Pasqual, m’hauries d’haver avisat abans que costen tant de dirigir Les noces de Fígaro!», bromeja Lluís Homar, que després d’interpretar Fígaro l’any 1989 en el mític muntatge de Fabia Puigcerver, ara en dirigeix la reposició per celebrar el 40è aniversari del Teatre Lliure. Tot un repte. I és que el muntage no és només el més representat del Lliure, sinó també el que ha fet una gira més llarga i el que el va donar a conèixer al gran públic de l’Estat. Durant quatre anys Les noces de Fígaro van arribar a diversos pobles i ciutats catalanes i espanyoles, i també van fer temporada a Madrid. Però Homar no ha volgut «fer arqueologia» i mimetitzar aquell muntatge, sinó que l’ha volgut fer «per aquí i ara», partint de zero. «Han passat 28 anys i hem après moltes coses a nivell teatral. Hem fet 15 dies de treball de taula amb els actors per entendre el sentit de l’obra, qüestionar-la i fer-la nostra».
Lluís XIV va dir que Beaumarchais se’n reia de tot allò que s’ha de representar en un govern. De fet, fins i tot afirmava que Le mariage de Figaro no es representaria mai perquè s’hauria de destruir La Bastilla per tal que la seva representació no fos perillosa». Potser tenia raó. Després d’aconseguir suspendre’n funcions i que passés fins a cinc vegades per censors i tribunals, l’any 1784 es va poder estrenar. Tres anys i 111 funcions després, va tenir lloc la Presa de la Bastilla, l’inici de la Revolució Francesa. Més tard, a l’Assemblea Nacional Francesa, Danton asseguraria que Fígaro fou el primer revolucionari.
«És un text únic i meravellós. No conec cap altre text que pugui comminar d’aquesta manera el divertiment i el coneixement de la condició humana -explica Homar-. A més, Beaumarchais era fill de rellotger i això es nota. L’obra té alguna cosa d’engranatge: intrigues, trames modificades, sorpreses i escenes que et fan morir de riure». Literalment. Pasqual assegura que el pare de Beaumarchais va morir d’un atac de riure després de llegir l’obra.
Hi ha, a més, «una càrrega política que encara ressona avui dia; aquesta idea de jerarquia, d’algú que està per damunt dels altres». Unes idees que «agafaven electricitat a l’estrena», en paraules de Pasqual, perquè era una època de «difícil supervivència» del Lliure. De fet, recorda l’actual director del teatre, «vam decidir plantar-nos i no estrenar l’obra fins que les administracions no es mullessin amb el nou teatre». I així va ser, Ferran Mascarell, aleshores regidor de cultura de l’Ajuntament, es va comprometre a cedir-los el Palau de l’Agricultura.
Marcel Borràs, que va néixer l’any de l’estrena de l’obra, el 1989, està satisfet d’interpretar Fígaro. «Comparteixo moltes de les visions del personatge, tot i que ell és molt més àgil mentalment -bromeja l’actor-. A més, al Lliure m’hi sento com a casa perquè hi he estrenat diverses obres amb el Nao, però també perquè comparteixo el seu esperit teatral». L’acompanyen a l’escenari Mar Ulldemolins, en el paper de Susanna i Mònica López i Joan Carreras com a comtes d’Almaviva, a més d’un extens repartiment amb actors com Manel Barceló, Victòria Pagès o Pau Vinyals.
ESCENOGRAFIA 100% FAVIÀ
Tot i que gran part dels mobles i elements de l’escenografia no s’han recuperat, sí que s’ha treballat per tal que s’assembli al màxim a la que va crear Favià Puigcerver i que va rebre nombrosos premis. També el vestuari, tot i que s’ha adaptat a cada actor, segueix un patró similar.
