Xavi Pijoan

Més enllà de les interpretacions polítiques, socials, religioses o metafísiques que puguin fer-se de l’obra de Beckett, a l’espectador del muntatge de Ferran Utzet li crida l’atenció, d’entrada, un parell de coses: en primer lloc, la humanitat dels dos protagonistes, Vladimir i Estragó, que no sembla que representin una tragicomèdia, sinó, més aviat, una comèdia que es converteix en tragèdia, i una tragèdia que es converteix en comèdia. Pol López i Nao Albet salven el risc de la desesperança i de convertir el “Godot” en quelcom soporífer perquè ajusten les seves interpretacions en clau clown (un Albet a mig camí entre Keaton, W. C. Fields i Jerry Lewis, en el conflicte ancestral de l’ésser humà amb els objectes) per a […]

Quin cos cal tenir per a interpretar Ricard III? La història de les representacions de la tragèdia de Shakespeare sembla demostrar que pot ser alt o baix, ros o morè, però canònic sempre, i per tant, ben allunyat de l’aspecte real del duc de Gloucester. Sara Beer és una actriu gal·lesa amb una escoliosi severa que ha donat al seu cos una forma que l’ha deixat fora d’un cànon que funciona amb la mateixa intenció opressor que el corsé de Milwaukee que la Sara, nena, es negava a posar per a poder jugar amb les seves amigues. Katie O’Reilly col·loca sobre l’escenari una mena de tron i un llençol que fa de pantalla per a projectar-hi els enregistraments i el […]

Com un crit que surt de sota terra, de les entranyes de la terra, perquè és on s’enterra la memòria i les històries que la conformen. Bruels és una cerca en la memòria d’Oriol Morales i en la dels quatre protagonistes, amb la intenció de ser compartida amb la comunitat, els conciutadans, el públic. Uns records, sovint, manufacturats, fets a mida, segons la conveniència de cadascú. Morales, fidel a la idea de memòria i de teatre com  experiències col·lectives que s’entrellacen irremissiblement, decideix que la història principal sigui explicada a quatre veus i amb l’ajut del video directe i amb maquetes. Les veus no entren en conflicte entre elles, no hi ha diferents punts de vista. El discurs de cadascun […]

L’empresa és ambiciosa: trobar el nexe entre claqué i música electrònica d’arrel rithm&blues hiphopera és complicat. Entre d’altres coses, perquè el claqué és un art de la primera meitat del segle XX que, si més no, des del punt de vista comercial, no ha tingut continuïtat, no hi ha estrelles mainstream del claqué, per la qual cosa, les referències segueixen essent Fred Astaire, Gene Kelly, Cyd Charisse o Ginger Rogers. Sights-Extended posa en joc dos elements, en aparença, incompatibles i tan allunyats com ho són el claqué i el hip hop, i en aquesta mena d’intromissió de l’un en l’altre és on es desenvolupa la proposta d’Estefanía Porqueras, que dissenya i dirigeix l’espectacle. L’espectador assisteix a un procés d’ensambladura que […]

El teatre no-convencional acostuma a projectar la mirada endavant, a la busca de quelcom inèdit, d’una transformació que trenca amb allò que fa la seva generació per a construir una cosa “original”. La mirada d’Angélica Liddel, en canvi, és enrere, cap a un moment primordial en què el teatre era un rite, una recerca de l’invisible capaç de crear l’espai necessari per a que es doni la revelació. El monòleg inicial de la protagonista (un transsumpte de la Liddel, o la pròpia Liddel) és una seguiriya apoteòsica, abismal que, amb tota la gesticulació i l’actitud d’una cantaora, esdevé un lament arrencat del moll de l’os, on ha estat incrustat tant i tant de temps. El flamenc serà present durant l’hora […]