Xavi Pijoan

Sergi Fäustino torna a posar sobre la taula (sobre la taules, de fet) la materialitat del cos, l’energia que l’empeny, la seva autonomia deslligada del racional. El cos que balla, el cos que es mou i que sent. Fäustino balla durant tota l’hora de representació mentre una veu en off descriu de manera, aparentment neutra, el que el ballarí executa. A la vegada, la veu reflexiona al voltant de tot allò que té a veure amb el cos del ballarí. L’aparent desapassionament de la veu en off sembla dir només obvietats, i potser és així, perquè l’única obvietat indiscutible, l’única veritat innegociable és que en aquell moment a l’Antic Teatre hi ha un cos que balla i una sèrie de […]

Si heu vist el muntatge que de La cantant calba es fa al Théâtre de la Huchette de París des de fa més de seixanta any ininterrompudament, no podreu evitar que us ressoni si també assistiu al muntatge que Associació Cultural Món Animal presenta aquests dies al Teatre Almeria de Gràcia del clàssic d’Eugène Ionesco. El text del rumanès desmunta els mecanismes i rutines de l’ús del llenguatge, es riu del seu ús i del seu abús per a acabar carregant-se els convencionalismes que, diàriament, regeixen les vides dels éssers humans. Tres ingredients: l’angoixa, l’humor y el contrasentit per atacar el moll de l’os de la qüestió: la soledat de l’ésser humà, la insignificància de la seva existència. La traducció […]

Una altra vegada, Rigola tria el camí menys gastat per crear una ficció, i s’agraeix que entre tantes propostes convencionals (en el millor i en el pitjor dels sentits) una figura com la de l’ex-director del Lliure, que participa de l’escena teatral mainstream barcelonina, se submergeixi en formes menys evidents d’explicar una història. En aquest cas, el canal és el testimoniatge de vida, la ficcionalització de les converses reals entre el propi Rigola i l’historiador Josep Pujol (pare de la protagonista de l’obra, Alba Pujol) al voltant de la mort i del llegat ètic i vital que un pare pot deixar a una filla. No hi ha una voluntat universalitzadora en la proposta, sinó el final d’UNA vida i la […]

Susanne Kennedy decideix presentar els personatges de la seva Les tres germanes despullats de qualsevol indici de sentimentalisme que pugui enterbolir la relació entre posada en escena i espectador. Actors i actrius són una mena de maniquís desprovistos d’expressió. Kennedy i Eckert duen a terme una destil·lació del clàssic txejovià fins a deixar-lo amb la pell i l’os. El que a les dues dramaturgues alemanyes els interessa del text és la clarividència amb què Txejov deixava al descobert la pesantor del pas del temps, i una mena de somnolència relacionada amb la idea de repetició i d’etern retorn. Fragments del text i situacions es repeteixen una i una altra vegada potser amb la intenció d’infondre el dubte en els espectadors […]

Si alguna cosa caracteritza les dues primeres obres de Mos Maiorum (Mos Maiorum i Gentry) és l’afany en l’exploració de la realitat immediata, mitjançant el teatre verbatim: teatre documental que combina elements audiovisuals i testimonis reals que escoltem per boca dels actors, que no han estat reescrits sinó que són transmesos respectant les paraules, la sintaxi i els errors de les persones reals que les han pronunciat. Requiem pour Srebrenica, muntatge d’Olivier Py, i Rwanda 94, de Jacques Delcuvellerie són títols imprescindibles d’aquest tipus de teatre que Mos Maiorum coneix sense cap dubte. A Gentry, la companyia es fixa en les estratègies que el capitalisme fa servir per a encarir el preu del sòl a Barcelona per reconvertir barris populars […]