Xavi Pijoan

Es pot resseguir l’estela de Strindberg al llarg del teatre del segle XX, a Genet i a O’Neill, a Anhouil i a Beckett. I el deixant de «La Senyoreta Júlia» s’entreveu a «Les criades», o fins i tot el seu revers a la «Lulú» de Wedekind. A l’obra de l’autor suec hi gravita gairebé sempre l’ombra de la missogínia i de l’abús de poder. El teatre d’Strindberg parla de les relacions de poder i de la presa de consciència per part dels homes i de les dones de la seva soledat i de l’assumpció de la mateixa, que els duu sovint a l’individualisme. A «La Senyoreta Júlia» les relacions entre els personatges són castradores en tots els casos. La senyoreta […]

Va ser Camus qui va interpretar per primera vegada el paper del Garcin de «Huis Clos». Sartre va escriure pensant que uns quants amics podrien dur-ho a escena en «pettit committée», sense massa més pretensions que presentar de forma dramàtica a tot allò de què parla a «L’ésser i el no res». És un desafiament ardu, feixuc i, probablement, pesat el de muntar avui dia teatre d’idees, teatre en què la dramatúrgia està al servei de l’exemplificació de preceptes filosòfics, i en el qual la subordinació dels elements constitutius del fet teatral a idees preconcebudes exigeix la renúncia a la màgia de veure brotar, de sobte, l’essència de l’allò humà durant una representació. Els personatges de «Huis clos» no són […]

Els primers versos de Koltès ressonen a les fosques a la Sala Petita del TNC, i reverberen com si haguessin estat pronunciats fa molt de temps i els hagués proferit algú que ens ha precedit en gairebé tot, quelcom primigeni. El cant monòton d’Andreu Benito, tan d’ell i de ningú més, enfasitza la condició mítica de les primeres paraules d’un clàssic modern que ens interpel·la sense embuts des del primer segon. Sebastià Brosa s’inventa una plataforma que figura de manera eficaç un carreró d’una perifèria (un no-lloc) on dos homes que esdevindran comerciant (Andreu Benito) i client (Ivan Benet) creuen una mirada en l’entrellum. Aquest instant haurà de justificar la necessitat d’esbrinar les possibilitats que hi ha d’establir una negociació […]

Dues pantalles en les quals es projecta un fons marí, arran de la superficie, just l’espai que ocupa la part del vaixell que queda sota l’aigua. Una medusa s’hi passeja i amenaça amb els tentacles tòxics. Tres músics, Marcel Bagés, Àlex Guitart i Riad Ahmed, amb taules de sons, instruments de corda i de percussió; una cineasta, Alba Sotorra, responsable de les imatges; i la Ilona Muñoz, actriu i sirena que ens acompanya en el viatge per la Mediterrània. La sirena ens proposa un itinerari en companyía de mites, anècdotes de viatge, músiques i imatges que han de fer-nos bussejar fins a les profunditats d’això que en diem cultura mediterrània. En aquest sentit, pren protagonisme Ulisses, però també una dona […]

Compta la llegenda que Goldoni va escriure L’Hostalera en un sol dia de 1752, i mira, «si non è vero, è ben trovato». L’autor venecià va aprofitar la vivesa escènica i els combats d’esgrima dialògica de la «Commedia dell’arte» per construir el nou teatre italià. Posa l’èmfasi en la creació d’autèntics personatges i fuig del arquetips que proposava el teatre a mitjan el segle XVIII. Si L’Hostalera és ja un clàssic, és per la profunditat amb què Goldoni va dissenyar els personatges, que ja no eren rígids i esquemàtics, sinó homes i dones amb qui el públic podía sentir-se identificat. L’interessava la versemblança i la cohesió interna de les històries, i no només arrencar rialles sense més del espectadors. A […]