Xavi Pijoan

#Brossa és el desè espectacle de Gemma Beltran amb la companyia Dei Furbi. En aquesta ocasió, els tres personatges (interpretats per Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol) busquen l’esperit del poeta, de Joan Brossa; saben que hi és però costa ubicar-lo, identificar-lo. Qui això escriu ha pensat sempre que l’esperit de Brossa era al balancí del poeta que fa anys que es troba al replà de l’escala que puja a les sales de dalt, però els personatges de l’obra busquen on calia: al llenguatge mateix. A partir dels jocs lingüístics, de la reducció a l’absurd de la llengua i de la presa de consciència de les possibilitats expressives infinites de les paraules, el text i el muntatge de Beltran […]

El de “els catalans a Cuba” no ha estat un tema massa tractat pel teatre català al segle XXI, o més ben dit, no ho ha fet posant el focus on l’ha posat Sergi Pompermayer a aquesta Amèrica abassegadora que ens retorna el reflex terrible de 150 anys d’història que hem esquivat amb tanta habilitat com poca vergonya. El text s’allunya de la romantització interessada que s’ha fet de la participació catalana en l’explotació de la població negra americana al segle XIX per a posar en dubte el relat oficial  almivarat que, amb els anys, ha esdevingut estructural i anquilosat en una societat desmemoriada que no ha pogut o no ha volgut saber l’origen dels fonaments del seu benestar. Pompermayer […]

És imprescindible seguir posant en valor, i no deixar de fer-ho, la labor que la Badabadoc duu a terme a Barcelona. Des de la seva creació ha esdevingut un canal per a portar-nos teatre argentí rellevant que, d’altra manera, romandria invisible per als espectadors catalans. Aquest cop, des del Teatro Moscú de Buenos Aires arriba un text de Lisandro Panelas, interpretat per ell mateix i dirigit per Ana Scannapieco. El tipo és teatre unipersonal, amb un personatge sobre l’escenari que al llarg de gairebé una hora mirarà de fer memòria per a explicar-nos una història (la seva) d’amor, d’obsessió en què hi acabarà aflorant el masclisme soterrat i incrustat al comportament de tants homes. El text és un exemple de […]

És clar que és Dostoievski, i que la qualitat del text, Manyaga, és descomunal. I sí, és clar que l’Oriol Broggi l’ha llegit bé i li ha trobat el to, el ritme, el que cal fer i, sobretot, el que no cal fer. Però, aquest Orgull de La Perla és Andreu Benito i el seu dir genuí, particularíssim, únic. Ningú altre posa els accents on els posa Benito i en surt, no només il·lès, sinó triomfador. És un misteri la capacitat que té per dotar cada paraula d’una envergadura semàntica tan gran, el talent per farcir de tanta emoció cada síl·laba, tot allò que diu i tot allò que no diu. Que difícil que és asseure’s a un sofà i […]

El “tot anirà bé”, que entre tots ens vam endossar durant el confinament, sobrevola el muntatge que del seu propi text ha dirigit Marc Rosich i que pot veure’s aquests dies a la Sala Àtrium. Isadora a l’armari parla del confinament, d’aquell del 2020, però també dels desitjos confinats, de les pulsions enclaustrades que quan afloren ho fan amb pudor de resclosit. Però Isadora… va encara més enllà i es pregunta en què consisteix això del fet interpretatiu: en Sebastià (Oriol Guinart) i el Veí (Jordi LLordella) juguen a ser un altre, a posar-se en la pell d’un altre, potser per a trobar-se a sí mateixos, o per fugir-ne, o per a que emergeixin tants jos com sigui possible. El […]